Opinió

Fer guàrdia, funció única

Finals de setembre en un centre públic de Secundària, Batxillerat, Cicles Formatius, PFI, cicles bàsics i perquè no n’hi ha més… Acabo la segona hora i, a la tercera, soc la primera de la llista de guàrdies. La professora de Socials ha avisat que arriba tard. Pujo a l’aula. Són una vintena d’alumnes de primer de l’ESO (pocs, tinc sort!) i estan força tranquils. No els he vist mai. Em presento i vull saber com es diuen. Després, els explico que tothom acabarà l’ESO perquè és imprescindible fer-ho (a banda d’obligatori) i se m’acut preguntar-los què estudiaran més endavant, què volen ser de grans. Una alumna respon «biòloga terrestre». Un alumne diu que li agradaria portar les maletes dels turistes que arriben als aeroports. Amb un carro, oi? Somriu: «sí, esclar». Una altra alumna vol saber què cal estudiar per ser infermera. Debat amb criatures d’entre onze i dotze anys. La profe de la matèria arriba i estic tan a gust que m’hi quedaria l’hora sencera.

Un altre dia soc la segona de la llista. El professor situat en primer lloc no ha signat. Per tant, pujo a l’aula. Conec l’alumnat perquè li imparteixo la meva matèria. La profe de filosofia (la que falta) ha deixat feina, però he oblidat les fitxes a consergeria. Encarrego la vigilància de l’aula en la delegada (noia responsable) i baixo tan ràpida com puc. Em trobo amb el professor primer a la llista de guàrdies, em mira enfadat perquè al costat del seu nom no apareix l’aula a la qual hi ha d’anar.

Si el professor o professora de guàrdia té clar que aquella hora és una classe lectiva més, tot hauria de funcionar bé

Fer guàrdia, en general, no agrada. Si no has de cobrir-la, l’aprofites per corregir, per fer trucades pendents (de tutoria, de sortides previstes), per reprogramar la matèria un altre cop (no comptaves, per exemple, que l’alumnat faria vaga per la reforma de la Selectivitat). És una hora, insisteixo, molt preuada. Passarà ràpida, però podràs avançar feina si no és que arriba un alumne que no es troba bé, un altre a qui venen a buscar per anar al metge, dos que han estat expulsats i, llavors, has d’estar a una saleta tan sota mínims que el càstig sembla per a tu.

L’alumnat percep l’hora de guàrdia com una hora de festa. No ha vingut el profe. Iupiiii. Després, arribes i s’esvaeix la il·lusió quan els dius que tenen tres opcions: fer activitats de la matèria, fer deures o estudiar, i la tercera i irrefutable, és que si algú no té res a fer, tu els posaràs la feina. És quan consulten l’agenda (si la porten) i, de cop i volta, tothom treu llibres i llibretes. Si el professor o professora de guàrdia té clar que aquella hora és una classe lectiva més, tot hauria de funcionar bé i les famílies no tindrien un motiu recurrent de queixa per absències justificades del professorat.

Amb l’ESO va arribar també una categoria especial de guàrdia: l’hora del pati

Diuen els més veterans que això abans no passava. Amb l’ESO va arribar també una categoria especial de guàrdia: l’hora del pati. Aquesta l’he evitat sempre que he pogut, és a dir, quan la direcció envia una desiderata a final de curs.

Vaig estar en un centre on no podies triar i encara recordo moltes sensacions. Feia voltes en un pati rectangular amb filferros perquè no es colessin les pilotes, pur ciment gris i, per tot plegat, sensació de ser l’escarcellera que vigila presoners. D’acord, sí, aprofitaves per parlar amb alumnes i conèixer-los millor, però també feies de poli dolent, dient que els entrepans no es llencen a terra, anticipant-te a baralles físiques, ficant-te pel mig quan ja s’havien enganxat cos a cos, perquè encara que hi havia altres profes de guàrdia, d’alumnes sempre n’hi ha més i el control té un límit. Al pati esquivava pilotes indiscriminades, recordava fins a l’extenuació que les papereres no estan per decorar…

En un altre institut, la classe es cobria amb els tres o quatre de guàrdia: «Pujo els primers quinze minuts, tu ets el següent». Els alumnes, marejats, et deien després: «profe, avui hem tingut quatre guàrdies!». I sabies que, aquell matí, no havien faltat quatre companys. Que podria passar perquè, lamentablement, has d’anar al tanatori per la pèrdua d’una persona pròxima; et lleves amb un mal de queixal que no li desitges ni a qui es va inventar el decret de plantilles o has tingut un accident domèstic i a casa no hi ha ningú més per solucionar la urgència. En fi, les coincidències són fruit de l’atzar de la vida.

Sempre he pensat que l’ofici d’ensenyar té molt de teatre: et poses en el centre d’atenció (en el millor dels casos) del públic, assumeixes un rol diferent, gesticules, modules la veu en tons diversos… Tot per captar l’interès de personetes que potser fa una estona que s’han llevat o que es moren de gana perquè és última hora. Dones tot el que pots per guanyar-te l’aplaudiment final que saps que no arribarà mai i acabes l’actuació quan el timbre sona i tornes a fer de tu, si és que encara et reconeixes. Quan fas guàrdia, la funció és única i, en ocasions, la podem gaudir.