César Bona (Saragossa, 1972) és un mestre inquiet. Des que va començar a exercir en aquesta professió, ha treballat en projectes que impliquen els infants en el seu propi aprenentatge i que els empenyen a millorar la societat.
En una escola amb majoria d’ètnia gitana, va optar per aprendre a tocar el caixó. En una escola rural on només hi havia sis criatures d’edats diferents, va fer un curt de cinema mut, La importancia de llamarse Applewhite, que ha guanyat diversos premis. I el projecte Children for Animals, creat a partir d’una protectora virtual ideada pels propis infants, implica ja criatures i escoles de països diversos, i té el suport, entre altres, de l’organització Roots and Shoots, de Jane Goodall.
Com arriba un mestre d’escola «normal» a ser candidat a un premi com aquest?
Jo no m’hi volia presentar. Quan vaig fer el projecte de la pel·lícula de cinema mut, un pianista que la va veure em va conèixer i ens vam fer amics. Va ser ell qui, després d’haver-ne llegit la convocatòria al diari, em va dir: «T’hi presentaré», però li vaig respondre que ni parlar-ne. Jo sóc una persona molt tranquil·la i molt tímida i el que m’agrada és ser a classe amb els infants i després arribar a casa i desconnectar, perquè també s’ha d’oxigenar la ment. Però el meu amic em va anar al darrere cada dia durant tres setmanes fins que em va convèncer. Vaig gravar un vídeo de tot el que havia dut a terme a l’escola pública al llarg de sis anys i el vaig enviar. De sobte, resulta que estava entre els cinquanta primers.
Com vius aquesta situació a nivell personal?
És impressionant l’interès que mostren els mitjans, l’onada d’educació en positiu, etc. Això m’ha permès adonar-me que hi ha un moviment brutal de gent que vol frescor en el món de l’educació. Al llarg de deu mesos, no he parat ni un segon, però estic molt content de com ha anat tot. Malgrat això, la meva prioritat sempre és estar junt amb els que tinc al voltant. És la base de tot el que he fet sempre, fixar-me en el que tinc al voltant. Per aquest motiu, moltes vegades, fins i tot al llibre, parlo de coses òbvies, el que tinc justament aquí. No em cal anar més enllà. A mi, el que més m’agrada delmón és estar amb les criatures. Mirant-ho egoistament, fins i tot, perquè jo els dono, però també rebo, em nodreixo de la seva creativitat, de la seva il·lusió, cada dia. Ho tinc claríssim: quan s’acabi tot això, tornaré a l’aula.
Jo no m’imagino ser mestre si no tingués la confiança o la seguretat que la meva contribució cap als infants és positiva
S’ha dit que, en una part important de la teva feina, practiques l’educació emocional.
Gestionar les emocions és molt important en els infants, però, abans que això, cal que algú que els ensenyi sàpiga com pot gestionar les seves. Cal formació per a professorat en actiu i cal que els futurs mestres estiguin preparats per afrontar situacions distintes. Jo m’inspiro en el moment i en el context, com també en el que demanen els infants, perquè jo sempre dic amb majúscules que el que s’ha de fer és escoltar, perquè aquí és on comencen les emocions.
Què n’opines d’aquesta mena de moda de tractar l’educació emocional com quelcom que es pot programar igual que les matemàtiques?
Diguem que la meva visió sobre aquesta qüestió pot ser curiosa… Jo en dic «productes envasats». Matemàtiques, anglès, llengua. Encara que és la meva especialitat, jo no em considero mestre d’anglès. Crec que els puc ensenyar una pila de coses i que ells me’n poden ensenyar a mi. I que, sobretot, cal ensenyar per a la vida. Per a mi, la docència no té cap més sentit.
Un dia, vaig preguntar en una conferència: «Per a què serveixen les matemàtiques? I la llengua?». La gent responia: «Les matemàtiques serveixen per saber pagar una hipoteca, per entendre la música, per saber on estàs situat», «La llengua serveix per dir “t’estimo”, per comunicar-te, per entendre l’altra gent». No hi havia ningú que digués que les matemàtiques servien per fer problemes inútils, ni la llengua per saber-se els pronoms o per omplir forats. Hem d’ensenyar per a la vida, i les emocions són part de la vida. Per mi, és obligatori que siguin a les escoles.
I si després resulta que la vida de fora de l’escola és una mica contradictòria en alguns aspectes amb el que hi passa dintre?
Jo no m’imagino ser mestre si no tingués la confiança o la seguretat que la meva contribució cap als infants és positiva. Com a mestre, com molts, com milers, els vull convidar a fer de la societat un lloc millor.
Els teus projectes fomenten la participació infantil, la capacitat de les pròpies criatures per canviar el seu entorn.
És clar. El millor lloc per convidar a participar és l’escola. Els infants i els adolescents estan desitjant fer coses, sentir-se importants, i no hi ha res millor per sentirse important que fer alguna cosa que repercuteixi en el bé social i, a més, que siguin conscients que són un exemple per a unes altres persones. Això els motiva tant, que estan encantats.
Potser el teu projecte més famós en aquest sentit és Children for animals.
Sí, de fet, és el que ha arribat més lluny o a més persones. És veritat que la pel·lícula de cinema mut transcorria en una petita comunitat de dos-cents habitants, el documental que vaig fer amb uns avis mirava d’unir uns ancians concrets amb un grup d’infants. Children for animals eren dotze nens i nenes, però van arribar a parlar al Congrés dels Diputats i en van encomanar milers. Van invertir el sentit de l’educació, perquè investigaven, parlaven amb els seus pares i mares. Després, van enconanar a uns altres infants les ganes d’actuar igual i van aconseguir que la gent es replantegés alguns conceptes respecte als animals. Allà, utilitzaven l’empatia, la decisió de fer un pas endavant, de canviar les coses i de ser exemple per a uns altres nens i nenes.
Com aconsegueixes encomanar-los aquestes ganes de fer alguna cosa per millorar la societat?
T’explicaré un exemple. Tres anys enrere, vaig anar a fer una xerrada al Centre de Protecció Animal de Saragossa. Hi havia sis-cents infants i, abans de començar, se me’n va acostar un que devia tenir uns nou anys. Em va dir: «Em dic Dani i vaig salvar un gat». Jo li vaig respondre: «Molt bé, doncs espera’t un moment aquí». Els vaig parlar sobre el que parlo a tots els infants: què és un heroi o una heroïna. A les criautres, els dic: «Un heroi o una heroïna no és algú que porta capa o algú que es posa la roba interior damunt dels pantalons. Per a mi, un heroi o una heroïna és algú que fa que la gent que té al voltant sigui més feliç». Aleshores, en posava l’exemple d’un bomber, d’una fornera que guardava una barra de pa per a qui no es podia permetre comprar-ne o de qui salva un animal. I els vaig dir: «Ara us presentaré algú». I vaig demanar al Dani: «Agafa el micro i explica’ls què vas fer». I, als siscents infants, els va explicar: «Em dic Dani i jo vaig salvar un gat». Vaig tornar a agafar el micro i vaig preguntar: «Què és el Dani?». I els sis-cents infants que hi havia van cridar: «ÉS UN HEROI!», i van aplaudir. Aleshores, tots sis-cents van entendre l’exemple i van prendre com a referència algú, un heroi, que havia salvat un animal. (…)
Font: Revista Guix. n.421. Clic aquí.
