Els nounats, els infants, diu Emilio Lledó, més que arribar a un món d’objectes, més que néixer envoltats de coses, neixen envoltats de paraules. Naixem, doncs, en un món de significats i de símbols. Naixem en una llengua materna que ens acull, que ens bressola i que ens permet sobreviure en el que seria una terra inhòspita. Tots tenim una llengua materna de la qual som hereus i no hi podem renunciar. Som el que som perquè tenim el que hem rebut, i d’això no en som responsables. És a través d’ella que ens fem nostre el món que ens envolta, el món present i el món heretat, és a dir, a través de la llengua materna som memòria i, per tant, també continuació dels qui ens han precedit.
El nou arribat, l’infant que s’incorpora al món, necessita fer confiança en la interpretació que les persones adultes fan d’aquest lloc on ha de viure.
Un altre savi dels nostres dies (i n’hi ha tan pocs que cal tenir-los molt presents), Lluís Duch, diu que la crisi actual no és ni una crisi econòmica ni una crisi de valors, sinó que és una crisi de la paraula. S’ha banalitzat la paraula, és a dir, aquelles narracions que ens eren útils per entendre el món en què habitàvem, ara ja no ens serveixen. Les paraules ja no signifiquen el que significaven fins fa ben poc. Per tant, les estructures d’acollida, és a dir, la política, la religió, la família i l’educació, que se sustentaven en la paraula, en narracions que ens permetien entendre el món, també estan en crisi. És obvi que la política, la religió, la família i l’educació necessiten una nova reformulació, ja que, tal com s’han entès fins fa quatre dies, ja no serveixen. El nou arribat, l’infant que s’incorpora al món, necessita fer confiança en la interpretació que les persones adultes fan d’aquest lloc on ha de viure, encara inhòspit i incomprensible per a ell (la llengua materna de la qual parla Lledó), i aquí rau la importància de les estructures d’acollida. Ara bé, si precisament aquestes estan en crisi, en redefinició, difícilment la criatura trobarà el seu lloc en el món, i educar, com diu Meirieu, consisteix en aquell moviment que permet fer un espai al nouvingut. Així doncs, tenim un repte important i certament urgent per assolir.
Ara bé, si és cert que no som responsables de la nostra llengua materna, sí que ho som de la nostra llengua matriu. La llengua matriu és aquella llengua pròpia, personal, singular, a través de la qual cadascú fa una nova interpretació del seu temps. Una interpretació que serà insubstituïble, provisional i necessàriament i meravellosament subjectiva. Una llengua matriu que deixarem en herència als nouvinguts com a llengua materna que rebran, en un continu repetir el pas pel món.
Aprendre a parlar, i a casa i a l’escola se n’aprèn, vol dir ‘aprendre a «emparaular» el món’, és a dir, ‘a saber posar paraules a allò que ens envolta, a donar-li significat i sentit, però, alhora, a comprometre-s’hi’. Educar significa, precisament, ‘ajudar a passar de la llengua materna a la llengua matriu’. És a dir, educar vol dir ‘permetre conformar una nova llengua que faci una nova lectura, una nova narració personal i pròpia del món’. Educar és, doncs, ‘donar la paraula’.
* Imatge: “Sense títol” (Manolo Ballesteros, 2005)
Font: Revista Guix. Elements d’Acció Educativa. n.426 (clic aquí).
