Els formadors formen els seus educats com els oceans els continents, retirant-se. (Hölderlin)
Potser l’art de l’educació rau en l’art de la distància. En l’habilitat i el do de mantenir sempre la distància justa que demana cada moment, cada circumstància. La distància entre la persona adulta i l’infant, entre dos éssers que seran sempre l’un estrany per a l’altre. La relació que mantenim entre tots dos no deixa de ser com un fil invisible i elàstic que ens manté units i que ens allunya i que ens apropa cada dia, a cada gest.
Estar pendent de l’altre vol dir acompanyar-lo, caminar tot just al seu costat, ni davant, ni darrere, simplement al costat, prou a prop per compartir una mirada, una paraula, un gest o obrir l’esperança d’una conversa, però prou separats per no destorbar-li el pas.
Mantenir la distància amb l’altre vol dir respectar la seva intimitat, la seva soledat, el seu sentir i el seu ésser, però permetre que, quan giri la mirada en els moments en què se senti perdut o desvalgut, trobi la meva presència. Fer el just, no més, per tal que l’altre sigui ell mateix sense deure res a ningú.
Cal permetre que l’altre s’agomboli, si és que vol, al meu ésser, al meu caminar, al meu testimoni, per tal que pugui fer-se ell mateix, perquè, en el fons, educar és un verb reflexiu. Ningú educa un altre, sinó que el que fem és permetre, amb la nostra presència, que cadascú s’eduqui ell mateix, i només ho podrà fer si troba, en la justa distància, un pas parell al seu. Així hem crescut, trobant, a cada instant de la nostra vida, algú que, amb la seva presència i la seva distància, ens ha permès fer un pas més, un petit o gran avenç.
El protagonisme del mestre a l’aula és un mal company, perquè, d’alguna manera, vol dir que aquest es posa al davant de l’infant, trenca aquesta distància impossible de definir que permet que sigui l’alumne qui creixi i sigui. Amagarse’n, desentendre-se’n, ser a l’altre extrem significa un allunyament que no permet acomboiar, que desempara la fragilitat de l’infant.
L’escola no és ni un món de gent gran infantilitzat, ni un món d’infants que juguen a ser grans.
Ni murs insalvables tenyits de falsa autoritat, ni col·legues simpàtics que tot ho compartim. Tan sols persones adultes atentes i disponibles.
L’interval de temps entre dues coses ens remet a l’espera. Hi ha tanta distància de temps viscut entre un infant i una persona adulta que la trobada sembla impossible. Aquesta és una de les màgies de l’escola: veure com la gent gran treballa per salvar aquesta immensa distància, per reduir-la de tal manera que faci que allò que s’esdevé a l’aula tingui la proporció justa entre l’infant en creixement i la persona adulta que està al seu servei. L’escola no és ni un món de gent gran infantilitzat, ni un món d’infants que juguen a ser grans.
Com Tales, un joc de proporcions, on cada ésser està absolutament relacionat amb l’altre, on el creixement de l’un és també i inevitablement el creixement de l’altre, on la pèrdua ho és de tots dos. Moure’ns de trast en trast com els dits del músic, amb la delicadesa necessària per permetre que aquesta possibilitat tan fràgil que és educar-se es pugui donar a recer nostre.
Res més que un joc de distàncies.
Font: Revista Guix n. 418. Clic aquí.
