Opinió

Hi ha una cadira buida a l’aula

L’atenció educativa domiciliària és un recurs del sistema educatiu que es posa en marxa per tal de donar continuïtat a l’aprenentatge, en aquells alumnes que, temporalment, no poden assistir presencialment als centres educatius per processos de malaltia prolongada durant l’escolaritat obligatòria^[1].  Un cop definit i establerts els límits del recurs, ampliem, tant com podem, la comprensió del que entenem tant del fet d’aprendre com d’allò que jutgem com a procés de malaltia, per tal de donar resposta a una gran diversitat de situacions que limiten l’avenç i el desenvolupament dels nostres infants i joves.

L’atenció individualitzada i la personalització prenen tot el sentit en aquest espai. Programem activitats curriculars de matemàtiques, llengua, física, etc., en un espai d’aprenentatge que ha estat pensat exclusivament per a ell o ella. Un vestit a mesura que, tot i que inicialment pot haver inclòs teles i retalls procedents d’altres peces, escorcem i allarguem, donem una puntada aquí i una altra allà, fins que s’ajusta a aquell ésser únic i singular, i podem anar traient les agulles que ens han fet de bastida.

El treball diari transita, com si res, entre problemes de funcions i jocs d’enfonsar la flota en un sistema de coordenades; entre un text narratiu i una visita a la biblioteca per a inscriure’l i programar una activitat al club de lectura; entre l’elaboració d’un quizz de fake news i enganyar, in situ, l’algoritme del seu mòbil perquè li parli amb una mica més d’estima.

I, a poc a poc, dia a dia, es va donant resposta a les necessitats que s’expressen en aquest espai privilegiat, que neix del vincle que permet la conversa, el temps i l’escolta.

I necessitem, amb urgència, més conversa, més temps i més escolta.

La malaltia, sigui física o mental, impacta en les diferents esferes de la vida del nen i de la família

Quan apareix la malaltia en una llar i l’infant o jove queda incapacitat per anar a l’escola, entren amb ella altres elements inicialment invisibles. Podem identificar, entre els convidats, la soledat i l’aïllament de tot el sistema familiar; més precarietat econòmica –poden disminuir les fonts d’ingressos i augmentar les despeses –; el cansament, fruit de sostenir estats emocionals canviants, tensions i/o conflictes en les relacions; la logística complexa dels tractaments mèdics;  l’acceptació (o la no acceptació) de la malaltia; el dolor físic i psíquic; i els dols que generen les pèrdues de tot allò que era i ara no és, de tot el que hi era i ara no hi és, de tot allò que havia de ser i que ara queda en mans de la incertesa.

La malaltia, sigui física o mental, impacta en les diferents esferes de la vida del nen i de la família. En els darrers anys, hem sostingut situacions de molta complexitat que han requerit coordinacions i treball en xarxa. Inicialment, per a compartir responsabilitats i evitar heroïcitats, però especialment, per a treballar de forma holística tots els àmbits afectats de la persona. Necessitem treballar braç a braç professionals de l’àmbit educatiu- l’escola o l’institut, els serveis educatius i la inspecció educativa-; l’àmbit de salut -on prenen especial rellevància les unitats d’oncologia i de salut mental-; l’àmbit social –els serveis socials bàsics i les entitats de lleure infantil i juvenil del territori- i, finalment, la família i l’infant o jove.

Entre tots aquests agents traçarem un full de ruta, que s’inicia i finalitza en un mateix punt: el retorn de l’infant o jove al seu context natural, l’escola. Iniciar el camí en el retorn vol dir afavorir, des del primer dia, totes aquelles actuacions que permetin la vinculació (o el restabliment del vincle en cas d’estar malmès o debilitat) entre l’alumne i l’escola, i especialment, entre l’alumne i els seus companys d’aula. Aquestes incursions en la vida de l’aula ens permeten mantenir -o iniciar- connexions significatives amb espais de “normalitat”. Paral·lelament, el treball curricular amb l’alumne ens ajuda a disminuir les desconnexions en l’àmbit de l’aprenentatge. L’alumne s’enfrontarà amb menys angoixa al moment del retorn si se sent capaç de seguir l’activitat de l’aula i d’entendre allò que està passant.

L’alumne s’enfrontarà amb menys angoixa al moment del retorn si se sent capaç de seguir l’activitat de l’aula i d’entendre allò que està passant

Tant de bo aquest full de ruta es tracés amb un regle. La realitat és que el camí té anades i tornades i molts desviaments, vies verdes i zones enfangades, rutes que demanen aturar-nos i d’altres en les que podem avançar amb lleugeresa. Aquí prenen especial rellevància persones i recursos externs que ens van oferint oportunitats i espais de respir: un museu, una biblioteca, el centre cívic, la ràdio municipal… Moments d’interacció amb els altres, que generen aprenentatge i li permeten ocupar un espai al món, físic i simbòlic.

Els docents que treballem en atenció educativa domiciliària som conscients que els nostres alumnes són una minoria (i per pocs que siguin sempre seran massa), però justament per això, creiem que és necessari que els fem visibles i presents: que els continuem nomenant quan passem llista a l’aula, que els connectem per videoconferència en treballs grupals, tutories i celebracions (i sempre, sempre, que sigui possible); que les famílies continuïn vinculades i informades; que ampliem el concepte “preu escolar” en museus i espais lúdics a grups escolars tant petits com 3 persones (que aquesta és la nostra aula)…

Si hem de destacar un aprenentatge que fem els docents que acompanyem aquests alumnes és que la malaltia forma part de la vida. Per tant, endavant, caminem, que això no s’atura.

^[1] Generalitat de Catalunya, (2007). RESOLUCIÓ EDU/3699/2007, de 5 de desembre, per la qual s’aproven les instruccions per establir el procediment per tal que l’alumnat que pateixi malalties prolongades pugui rebre atenció educativa domiciliària per part de professorat del Departament d’Educació. https://dogc.gencat.cat/ca/document-del-dogc/?documentId=448512