Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La transcendència és allò més gran que cada un i que tots nosaltres. Per a omplir de contingut aquest sentiment hem creat les religions. Era una necessitat que se’ns va presentar molt aviat en la nostra evolució (mai sabrem quan) i que anàvem satisfent en la mesura de la nostra experiència. Fa menys de tres mil anys va prendre la forma d’un Déu universal, omniscient i omnipotent, però en el marc d’una humanitat escindida.
La Humanitat és l’espècie que ha emprat 100 mil anys a separar-se i només 500 a retrobar-se una altra vegada.
(cita arreglada d’en Felipe Fernández-Armesto, Los conquistadores del horizonte)
L’angoixa de la transcendència va paral·lela a la Història humana, potser fins i tot la conforma. I no obstant seguim essent animals amb necessitats més simples: habitació, menjar, relació, comunicació, benestar. Estaríem bé com a animalons satisfent aquestes necessitats si no fóssim conscients de la immensitat de la Natura i de la nostra pròpia Societat que ens posa al davant incerteses que poden ser angoixants. L’Estat del Benestar les satisfà i ens permet aïllar-nos de la Història, ignorar l’enorme poder dels sistemes en què realment estem immersos, però a la llarga és una seguretat molt prima i Déu no ens pot deixar. A molt pocs els consola la Filosofia.
Però a nosaltres ens toca parlar dels més petits. És cert que amb les necessitats bàsiques cobertes i l’amor servit, no semblen patir gaire. Però és evident que una cosa i altra, l’embat de la transcendència les fa trontollar aviat i ells ho noten, en molts casos ho pateixen: pobresa i desamor. Podem donar-los alguna seguretat a partir del coneixement (interpretat de moltes maneres) i de la religió (també multiforme) o d’ambdues coses combinades. Feina d’escola?
L’únic saber escolar que pot lligar els nens amb la transcendència, que resulta imprescindible per ser humà, és la Història, interpretada filosòficament i emmarcada en una antropologia natural. És exactament allò que Kant definia com «d’on venim, a on anem, què ens és possible esperar». Això no lliga gaire amb el concepte tradicional d’assignatura i pot quedar subsumit en la simple relació dialogada entre els mestres i els alumnes… Sempre que els mestres tinguin un imaginari… «transcendent». Qui els l’ha imbuït?
L’única alternativa que hi trobo és acostumar els nens i els joves a discutir la Història filosòficament i antropològicament de manera que cada època que vulguem posar sobre la taula sigui rellevant per a ells
Practicada com a assignatura la Història es converteix en una sèrie d’històries més o menys interconnectades o en una sèrie de processos mecànics enllaçats per frontisses causa-conseqüència i viscut per personatges i masses estranys als estudiants. Pots intentar apropar-te als grecs o als romans o als socialistes o als sufragistes, però no són tu i el seu context no és el teu. Podem intentar sensibilitzar els alumnes a través del coneixement del nazisme i els camps de concentració, se’n commouran però també ho trobaran aliè i el pròxim embat de la Història pot ser tan diferent que ni el reconeixerem ni el veurem venir. Aleshores, què?
L’única alternativa que hi trobo és acostumar els nens i els joves a discutir la Història filosòficament i antropològicament de manera que cada època que vulguem posar sobre la taula sigui rellevant per a ells, fins i tot la prehistòria. Tenim eines, tenim llibres, tenim línies del temps per començar a estructurar-la que no a «estudiar-la». I hi ha preguntes a fer: És molt diferent sortir a cercar feina o sortir a caçar una bèstia grossa? Són funció de supervivència tant per als nens del paleolític com per als del segle XXI. Analitzar les diferències en un cas i un altre crec que és exercici filosòfic d’història[ La Filosofia considerada com a assignatura també em sembla més útil per als possibles professors universitaris futurs de l’alumne que per a l’alumne mateix.] i antropològicament útil (¿què pot ser més útil per a un ésser humà que un bagatge de conceptes antropològics? I qui diu que parlar d’antropologia no hagi d’interessar i educar els nens?). Com s’ha estructurat la marxa i l’establiment dels humans perquè ara la immigració representi un problema? Hi ha una línia general, no calen explicacions detallades. Ens podem posar a discutir aviat i en la discussió els alumnes demanaran noves informacions. Deixem-los construir la seva imatge de la Història humana. Qui la té completa i perfecta?
Una Història antropològicament concebuda enfoca l’aprenentatge cap al procés general de l’espècie humana en l’ocupació del món, al retrobament dels humans, als problemes i solucions que hi ha donat i a la creativitat que ha demostrat de cara a discutir algun pacte per al demà. Tot molt general, res detallat ni acadèmic. Fugim de l’academicisme que és cosa de professionals, ja arribarà la formació professional. No li interessen ni al nen ni al jove els serials d’històries nacionals que només han d’entrar en debat quan es plantegi la realitat política actual. Tot això, tal com se sol explicar, és un culebrot que l’evolució del nen no demana i la necessitat de la professionalització en Història ja se li imposarà a cadascú en funció de la seva vocació. Abans d’això, la Història escolar només demana humanisme, conflictes humans i orgull d’espècie. Responsabilitat d’espècie. L’espècie que posa ment i consciència en el món.
Els nens tard o d’hora sentiran la necessitat de parlar de transcendència. Per això van créixer les religions antigues. La senten els mestres més enllà de la seva adscripció a una fe antiga?
