Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
‘Lazzaro Feliz’
Feia temps que no em sentia tan commogut com després de veure Lazzaro feliz, de la directora Alice Rohrwacher. Ens queda espai per a la bondat i per a la innocència? Un personatge angelical té lloc al nostre món? El reconeixerem? I tenia lloc en el passat i en tindrà en el futur aquesta fragilitat que mostra?
L’argument és fàcil de resumir, però no pots dir el més profund de la pel·lícula, l’has d’anar a veure. Un grup de camperols viu d’esquena al seu temps explotat per una aristòcrata que abusa d’ells com si visquessin a l’època del primer feudalisme. Un d’aquests és un noiet –un esplèndid Adriano Tardiolo– que sempre ajuda als altres, que sempre està disposat a donar-se sense demanar res a canvi. Fa amistat amb el fill de la marquesa fins que pateix un accident. Al cap d’un llarguíssim temps torna a la realitat on vivia i descobreix que tot s’ha acabat, que tothom ha marxat i de l’antiga casa només queden algunes restes. Se’n va cap a la ciutat i es troba amb una noia que el coneix però que no se sorprèn gaire del fet que no ha canviat gota i el xicot forma part de la seva comunitat, un grup d’homes i dones, vells i joves que viuen del que roben, estafen o troben als carrers. Aquest grup està encapçalat per un home que interpreta Sergi López que ens torna a donar una mostra de la seva manera d’interpretar: no sembla que ho faci, tot flueix d’una manera molt natural.
El jove troba el seu antic amic i propietari, el marquès, però ara només és una despulla del que era perquè els bancs l’han arruïnat i ell decideix ajudar-lo, però de l’única manera que sap: des de la seva radical innocència, conducta que no s’entén en un món de xacals.
Ètica i moral, tendresa i ganes d’abraçar i protegir aquest noi puríssim que quan et mira fa que alguna cosa dins teu tremoli. Una mirada que adreça a la nostra fragilitat. Una pel·lícula més que excel·lent.
‘Infiltrado en el KKKlan’
Fa dies comentava el final de la pel·lícula El capitán. El director feia arribar al present els personatges de la seva història, una manera d’alertar-nos que el que se’ns mostrava encara era d’actualitat, que tornava a resorgir el nazisme. Spike Lee, amb la seva Infiltrado en el KKKlan, fa una cosa semblant i ens mostra escenes actuals de manifestacions vinculades al racisme i fa sortir el president Trump i la seva ambigüitat davant la tornada del supremacisme blanc.
I de què va aquesta obra que va rebre el premi del Jurat al festival de Cannes? Ens explica el cas del primer policia afroamericà que als anys 70 va entrar a formar part del cos de la policia de Colorado Springs i casualment va entrar en contacte amb el KKK i en va formar part. Us preguntareu com un negre podia formar part d’aquesta organització criminal formada per gent blanca i que odiava negres, jueus, homosexuals… Doncs perquè ell era la veu del personatge i un altre policia blanc hi posava la cara i el cos.
És una història ben dramàtica, com us podeu imaginari no és gens senzill resoldre el problema que presenta, però Lee ho passa tot pel sedàs de l’humor i hi ha moments que rius sense manies i t’ho passes pipa veient com el líder dels supremacistes blancs queda en ridícul.
Cal destacar les actuacions de la parella de policies, els actors John David Washington i Adam Driver. Aquest segon s’està consolidant com un dels actors més destacats de la seva generació. I destaquem també la breu intervenció de Harry Belafonte, una llegenda del cine que relata a la jove comunitat afroamericana un dels crims del supremacisme blanc.
