Estic trist. Vaig fent el de cada dia. Veure com creixen els néts i deixar-me meravellar per aquestes meravelles. Llegir o anar al cine. Passejar amb la gossa. Parlar amb la dona. Telefonar algun amic o amiga. Anar a comprar. Mirar la tele i emprenyar-me. Pensar en l’escola. Potser assistir a alguna reunió. Sobtadament, m’envaeix la tristesa i recordo que el dia 16 de setembre es va morir la Isabel Muñoz.
La gent que has estimat sempre la penses en present, perquè això de morir no sabem ben bé què és, perquè hi ha moltes maneres de viure. Parlaré, doncs, de la Isabel, de la meva Isabel des del present, perquè ella sempre viurà en present.
La conec des de fa molts anys. Molts, perquè de tot fa molt. Des d’aquells dies plens de reunions per constituir la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Ella hi assistia representant el casal del Mestre de Sant Coloma de Gramanet i jo, Rosa Sensat. No eren trobades fàcils. Calia definir objectius, superar suspicàcies, repartir feina, concretar activitats i responsabilitats… vaja, una d’aquelles feinades que només pots assumir si la fas amb altra gent amb qui confies i a qui acabes estimant i la fas perquè alguna cosa de dins et diu: ei, no t’adormis, que això s’ha de fer. Treu-te la mandra de les orelles i posa’t a treballar!
Sempre he admirat la gent que fa que les coses més complicades semblin fàcils. I dic “semblin” perquè una cosa complicada és una cosa complicada. La Isabel era d’aquesta mena de persones. Tenia una capacitat d’acollida extraordinària i sempre estava de bon humor. Seure al seu costat en una reunió, reunions molt pesades com totes les reunions que acostumem a celebrar els mestres i les mestres –quan volem ser pesats no tenim mesura-, era un luxe, un valor afegit, que diríem en el llenguatge actual. Sabia dir sense ferir. Sabia intervenir convidant al diàleg. Sabia escoltar. Sabia parlar sense deixar de somriure i sabia trobar camins d’entesa quan els debats anaven pel pedregar.
Si no hi era sabies que no hi era i si hi era sabies que tot aniria més bé. Quina gran persona, la Isabel.
El dia del funeral ens vam reunir gairebé tots els que vam tenir un paper actiu en la constitució de la Federació. Estàvem desolats. Jo me’ls mirava i pensava que ens havíem fet grans, però que encara podíem donar molta guerra, la mateixa guerra que va donar la Isabel fins i tot quan estava molt malalta. Pensava que necessitàvem més que mai la Isabel, gent com ella per enviar a la quinta forca els Wert de torn del món. Gent amb la seva capacitat de treball i que desplegués les competències socials –com es nota l’ofici, oi Isabel?– com qui desplega un vano per airejar la sala. Un somriure, és la Isabel. La pregària que adreces a un déu en qui no creus però amb qui necessites creure.
Escriure és un acte de memòria, per això escric aquest article parlant de la Isabel en present, perquè la memòria és fa present en el present i es projecta en el futur, com les espelmes que s’encenen en un acte solemne.
Continuo estant trist, Isabel, perquè sé que ara no hi ha consol, necessito temps per saber viure en aquest present nou que la mort ens imposa. Però vull sobretot, amb aquest article, celebrar la vida que hem compartit.
I ara formes part de les meves santes i sants. Tinc un santoral laic. No crec massa en les religions oficials però crec en els sants, en les santes i en els àngels. Per això acabo amb un prec: Des del cel dels mestres i de les mestres, perquè nosaltres també anem al cel, vetlla per les criatures i pels nostres joves, guia les nostres mans per encertar més en la carícia, redreça la nostra mirada per descobrir la meravella que és cada criatura i cada jove i desembossa les nostres orelles de paraules gastades per permetre que les veus dels més petits ens arribin amb tota la seva puresa.
