Entrevista

Jaume Funes: “Mentre ens dediquem a protegir falsament, no ens dediquem a ensenyar a pensar”

“El debat no és el control dels mòbils, sinó el de construir educació i escola en temps digitals”, explica el psicòleg, educador i periodista en el seu darrer llibre. Comprendre l’adolescent, el seu món, les seves necessitats i acompanyar-lo durant un temps per ajudar-lo a construir-se són algunes de les claus que proposa Funes per tal que infants i joves esdevinguin ciutadans i ciutadanes que tinguin criteri propi i que siguin menys depenents de les xarxes.

En general, el món adult té interès en comprendre i en acompanyar la relació entre adolescència i mòbils?

El món adult és molt divers, i el dels adolescents també, però com que els adolescents fan preguntes impertinents i que et posen en crisi, entrar en el debat dels mòbils, de les pantalles o del món digital, és entrar en un territori insegur perquè l’adolescent molt probablement sabrà més que tu. Si tens criteri, no pots dir que no faci servir TikTok, per exemple, si no coneixes TikTok; li pots dir mira-ho, però amb aquest filtre, o millor informa’t en aquest altre lloc. És molt més senzill imposar criteris limitadors, ‘Si no tenim l’aparell, no tenim problema’, però algun dia hauran d’aprendre a relacionar-se amb aquella realitat. A l’imaginari adult, començant per l’imaginari polític, quan han de regular, el primer que fan és dir a quina edat ho prohibim. Què van esperar ells a beure alcohol fins als 18 anys?

Fa poc, en una classe de sisè de primària, una noia d’11 anys m’explicava que ja era tiktokera. La discussió és, algú s’ha parat a ajudar-la a descobrir que hi ha darrere d’això? Seria més fàcil que no hagués tingut l’aparell, però vols dir que no hauria anat al carrer a ballar break dance o que no hauria fet una altra cosa? I llavors hi hauria la preocupació de que està al carrer.

Hi ha por i desconcert davant l’ús de les noves tecnologies per part de la infància i l’adolescència?

En general, cada vegada que hi ha una novetat descol·loca el món adult, els adolescents se l’apropien i els adults entren en pànic i comencen a pensar que regular, posar normes, funcionarà. La discussió és com ha de ser l’escola en l’actualitat. Sovint es parla de la relació amb la salut mental i de les addiccions a les pantalles. Si jo acabés parlant de l’adolescència només pels casos clínics, entre cometes, dels que me n’he ocupat, estaria fent una falsedat, perquè una cosa és que jo vegi un xaval amb moltes dificultats i una altra és afirmar que les pantalles compliquen la vida dels xavals. Són dues coses diferents.

La lluita per regular amaga l’enorme dificultat de parar-se a pensar quina és l’essència de l’educació

Ara, si en una vida complicada jo col·loco un determinat producte, químic, digital, relacional, el que sigui, és possible que compliqui la vida. Si una noia que està intentant aclarir-se amb ella mateixa, no troba el seu lloc, vol ser la guapa corresponent i té dificultats per fer-ho, l’univers digital al qual cada dia està sotmesa al judici de si és guapa o no i de si té més likes, li pot complicar la vida. Però no és que la pantalla li compliqui la vida, és que té una enorme dificultat per construir-se. El que has de fer és recordar-li que és molt més que el que està dient la pantalla, l’has de convèncer que és una tia estupenda.

El debat no hauria de ser tant ‘mòbil sí, mòbil no’ sinó com educar en l’humanisme i com evitar l’individualisme? De fet, abans de ‘No sense el meu mòbil’ vas escriure ‘El humanismo en tiempos digitales’.

Sí, cal una reflexió. Quan diuen que la tecnologia deshumanitza, se’ls ha de preguntar ‘s’han aclarit sobre què vol dir ser persona? I on s’aprèn a ser persona?, perquè si no es fan aquesta pregunta sempre estarem discutint sobre com fer servir les pantalles, si hi ha un ús escolar o no… Senyor polític, quina mena de ciutadà espera que sigui el seu fill, o l’alumne?

En el debat sobre si els joves d’avui són més fatxes que els d’abans, podem fer un nou taller sobre educació per la democràcia, però… Vostè ha educat perquè li dubtin? Si vostè no educa per dir, d’entrada tot el que t’expliquen és mentida i tu has de descobrir on està la veritat, en funció dels teus amics, els teus interessos, el teu futur… No està educant en posar l’atenció en que l’estan enganyant. Hi ha tallers que estan molt bé sobre comprovar si una notícia és certa, però abans es necessita una prèvia.

Parlaríem de pensament crític. Un dels temes que comentes al llibre ‘No sense el meu mòbil’ és com les plataformes digitals pensen en fer negoci i com l’educació és una eina contra el mercat. El paper de l’escola hauria de ser que l’alumnat esdevingui ciutadà i no consumidor?

Vivim en un món en què qualsevol necessitat humana s’ha convertit en un negoci i, ara, a més, el món del capitalisme digital té com a missió crear necessitats, fer que la persona necessiti allò i que no pugui viure sense allò i donar resposta a aquella necessitat. Hi ha un debat clàssic sobre l’adolescència: la felicitat. Des que tenim una adolescència obligatòria…

Què vol dir adolescència obligatòria?

Ara no queda més remei, abans hi havia xavals treballant amb 14 anys, però ara entre els 14 i els 18 no hi ha més ocupació vital que ser adolescent. Quan començava a treballar amb adolescents i definia què és un adolescent, deia que és una persona feliç, aquesta ànsia de felicitat és inherent a la condició d’adolescent actual, aquí i fins i tot on no tenen recursos. Si col·loques aquí el mercat, automàticament el mercat es dedicarà a donar satisfacció a una felicitat de l’adolescent que li hauran construït. No necessàriament és anar vestit d’una determinada manera o maquillar-se als 14 anys, però si el mercat construeix aquesta realitat, la sensació de l’adolescent de sentir-se bé o malament amb ell mateix depèn d’una necessitat de felicitat que li han construït. Ningú no li ha dit que la felicitat és estar al costat d’una persona que et fa sentir meravellosament bé mirant el sol o no sé on. No, dilluns al matí has de sentir que et diguin que ets guapíssima o guapíssim i has d’entrar a classe com la reina del mambo.

El que hem de preservar és la creativitat

Recordo, fa anys, quan discutíem sobre la relació entre el cànnabis i la definició de felicitat. Si un xaval per sentir-se bé només pot estar fumant porros, ho té malament; si només pot sentir-se bé bevent alcohol, fatal; si només pot sentir-se bé amb molts amics que li diguin que estàs molt bé, fatal. Hem d’entrar en aquests debats. Ara estan discutint a l’Estat la posada en marxa d’una llei sobre protecció digital en què es proposa prohibir les xarxes abans dels 16 anys. No podrien fer el favor de dir per a què serveix una xarxa i on està el problema de la xarxa? I aquí entra l’algoritme dels senyors de Meta. Per què no gasten els seus esforços parlamentaris en obligar els senyors de Meta i companyia que deixin obert el codi o que no puguin recollir dades de persones menors d’edat? D’aquesta manera, la majoria de les dificultats que vostès plantejaran no existiran. I, a més, has d’educar el subjecte perquè no es deixi enganyar.

Com es fa?

He comentat en algun article que el capitalisme digital necessita l’esquerra protectora. És a dir, mentre ens dediquem a protegir falsament, no ens dediquem a ensenyar a pensar, a descobrir on està el parany, què és el que estàs veient… Les xarxes ja inventaran una altra cosa, però nosaltres el que hem de fer és educar les persones perquè veritablement siguin menys víctimes o tinguin menys probabilitats de dependre del que s’està definint per altres interessos. Ni Google Education té interès en l’educació, per molt que ho vengui; té un negoci en el món de l’educació.

Quin sentit tenen els protocols sobre l’ús del mòbil a l’escola?

Normalment, jo soc objector de protocols, tot i haver format part del primer protocol sobre maltractaments i abusos d’infants quan estava al síndic de defensor dels infants. Que tu tinguis una norma per regular la convivència en l’escola pot ser més o menys útil; que a l’escola hi hagi una regulació sobre de quina manera fer-ho servir, cada escola en un determinat moment té una capacitat o una altra de gestionar la convivència. Una part de les escoles vol que això ho faci el Departament d’Educació per no haver de discutir amb els pares, però la pedra no la trauran, perquè sempre hem hagut d’explicar als adolescents el perquè de les normes i sempre hem hagut de dialogar, discutir, consensuar. Com adaptes les respostes a les situacions? Ja hi havia instituts amb protocols i pautes d’ús, amb una regulació que ajuda, tot i que per a un adolescent, la norma està per saltar-se-la.

A mi el que em preocupa són dues coses, una és com situem el mòbil en el món de l’aprenentatge, si no queda més remei que educar i ensenyar en aquest univers digital en què fem servir multiplicitat de pantalles, no podem destinar el mòbil només a un tipus d’activitats. No pot ser un instrument aliè a l’escola que només serveix per a les coses que suposadament els adults consideren que són dolentes. L’altre univers és com el dediquem a estudiar: Què fem amb els adolescents que a la cantonada, a última hora de la tarda, recorden que han de fer els deures, els fan col·lectivament amb el mòbil i els pengen col·lectivament als class room?

Comentes al llibre que la interconnexió també porta a factors positius que tenen a veure amb moviments socials, mobilitzacions. En llegir-ho, pensava en el moviment mundial ecologista #fridaysforfuture, o en les protestes conegudes com la Primavera Àrab, tot molt liderat per joves i aquest és un factor del qual se’n parla menys.

Vam ser il·lusos i vam pensar que això seria possible, fins que la indústria es va desenvolupar i va dir ‘quin rotllo és aquest del moviment col·lectiu’. Ens estem donant contra la paret perquè, en realitat, el que pretenen és que el mòbil sigui d’ús personal per sentir-te tu bé, i no desenvolupen cap aplicació que t’obligui a fer coses junts. Si no desenvolupes una aplicació d’ús comunitari i fas treballs de grup –ja sabem que hi haurà la baralla de qui fa més o menys–, no eduques a treballar en grup. Si no introdueixes la idea escolar comunitària d’aprendre en col·lectiu, s’aguditza allò de ‘jo aprenc sol, no necessito ningú’.

En la classe de sisè que comentava que vaig anar l’altre dia, i on els alumnes ja feien servir el ChatGPT, em preguntaven, ‘per què haig d’estudiar l’any que ve a l’institut?’ I jo els deia, ‘és que si algú en sap més, t’explotarà’. I quan jo preguntava, ‘com saps si una cosa és veritat o no?’, em deien, ‘ja m’ho diu tot el ChatGPT’. Però tu hauràs de pensar abans que pensi l’altre per tu.

El món adult, que ja hem dit que és divers, és un bon exemple pel que fa a l’ús del mòbil, de les pantalles i de la responsabilitat?

No, no és un bon exemple. Aquí hi ha la discussió que l’escola no està per arreglar el món, però com a mínim han de veure un altre tipus d’adults perquè més enllà del seu univers digital hi hagi una relació activa i no passiva, que intenta discutir, investigar… Si avui saber és saber navegar, en aquest saber has de portar tu el timó, perquè no t’obliguin a navegar per un altre lloc. On dimonis s’aprèn aquest criteri?

El paper de l’escola hauria de ser el de generar aquests bons hàbits?

La discussió ja no és què han d’aprendre, sinó que han de tenir desig d’aprendre, que no poden deixar de saber i com entendre aquest saber. Què vol dir educar en el pensament científic avui? L’evidència científica dels estudis que estudien la variable X amb una altra? Com ajudem a que tinguin ganes de descobrir perquè passen les coses? Hem passat de donar respostes a problemes que no tenien a donar respostes sense que hagin fet preguntes.

L’escola avui dia hauria de ser l’espai de la seducció perquè tinguin ganes de preguntar-se, d’expressar-se, de comunicar-se, però saber un fet o un altre és posterior a dir-se ‘I jo per què haig de saber això si ja tinc el ChatGPT?’

L’alfabetització digital de la qual en parles al llibre aniria per aquí?

Aniria per aquí. Com preservar la creativitat, no només a l’adolescència, també a la infància? Quan veus tot d’infants pintant amb colors, és meravellosa la creativitat infantil, però quin inconvenient hi ha en què aprenguin que si van barrejant colors en una pantalla poden arribar a crear 50.000 vegades un color, mentre no li faci la pantalla, mentre que sigui ell qui vagi provant. I, a més, si han trobat un color, li poden enviar a la seva mare, ho poden imprimir i si m’apures ho poden enviar a una impressora 3D. El que hem de preservar és la creativitat, les ganes de ser jo el que m’expresso. Llegir ja no és el mateix, ara els llibres també s’escolten amb els audiollibres, no només es llegeix obrint un llibre. Tu pots no llegir. El que és important és imaginar, descobrir els universos que li estan explicant.

La lluita per regular segons quines coses amaga l’enorme dificultat de parar-se a pensar quina és l’essència de l’educació o quina és l’essència de la condició humana. Per a mi, la discussió és que demà em demanaran per què són fatxes, perquè tu no t’has parat a educar-los per pensar. No cal que li ensenyis la democràcia, la democràcia no s’ensenya, es practica. El dia que l’adolescent descobreix que el món és una merda i està en contra de tothom, de tots els adults, ha de descobrir que si es descuida, el món li definirà un altre, li definirà el mòbil, li definirà Google; si no accepta que el seu pare li digui com ha de ser, per què accepta que l’univers digital li imposi la forma de ser i la forma de relacionar-se?

Com educar en no deixar-se influenciar?

Com educar si no l’eduquen perquè el món no li defineixi un altre, no li defineixi el poder digital? Són personatges que depenen d’un món definit, d’una manera molt amable i estètica, el capitalisme. Es rebota contra el pare, contra el profe, contra la poli, i no es rebota contra qui realment els està imposant una forma de vida.

L’escola avui dia hauria de ser l’espai de la seducció perquè tinguin ganes de preguntar-se

Ens falta entendre la mirada adolescent?

El món també ha de ser regulat amb criteris d’infància i adolescència. Com a mínim, cal parar-se a pensar com ajudo aquest xaval durant un cert temps perquè sàpiga viure en aquest món, que domini les competències que calen. Hi ha un temps que no és escola, però que és educatiu, per què no demanes ampliació de la capacitat d’influència d’adults positius al seu voltant, per què no demanes que el casal de joves sigui atractiu, o que el pediatre tingui ganes de dedicar-se fer de pediatre i no d’aplicar un protocol sobre les pantalles? Per què no et dediques que la resta d’adults s’ocupin?

Hi ha material per un altre llibre…

És bo que hi hagi observació sistemàtica a l’aula, no per veure on estan els problemes, sinó per identificar les seves vides. Què sé jo d’aquest univers amb què entren cada dia? Per saber els components obvis que influiran en la meva tasca, per tenir una pauta que permeti enriquir la mirada del mestre, del profe. Jo crec que l’escola avui ha de pensar seriosament com mira les vides adolescents i infantils.

No ens enganyem, el discurs oficial sobre l’escola secundària i l’adolescència cada dia és un abisme de separació, cada dia és més distant. No podem continuar separant l’escola del món adolescent. La situació del malestar docent és molt complexa, abans et preparaves la classe, però avui, la incertesa del que apareixerà és enorme. Una part del professorat té la sensació que no sap què ha de fer. Si jo estic en una classe de sisè i m’assabentó que els alumnes fan els deures amb el ChatGPT jo no puc ignorar-ho, hauré de preguntar si ho han entès, hauré de fer entendre per què serveix multiplicar o per què serveix la comprensió lectora.