Reportatge

Jornades de portes obertes, la baralla per sobreviure

La cruïlla entre febrer i març obre la porta, valgui la redundància, a les jornades de portes obertes als centres educatius per tot el país. Una iniciativa que va néixer segurament com a eina de comunicació amb les famílies del barri, s’ha convertit, en molts casos, en un exercici de màrqueting educatiu que intenta guanyar-se diferents beneficis.

L’horitzó no és favorable per a les escoles públiques. Fa unes setmanes, la Funcació Bofill alertava del possible tancament de 116 escoles públiques si l’Administració educativa no començava a fer certs canvis i a programar l’oferta educativa.

Concerts inamovibles

Des d’Andalusia, organitzacions de famílies, com Codapa, denuncien el tancament de milers de places públiques amb la caiguda de la natalitat com a excusa. En el sistema educatiu més gran del país, es pot observar com la baixada de naixements ja es deixa notar en l’educació primària i en poc temps anirà escalant en les etapes educatives següents.

Es denuncia a tot arreu que aquest procés no està repercutint en una reorganització dels recursos, de manera que els centres puguin tenir menors ràtios, sinó que es tanquen línies i les ràtios acaben estrenyent-se. Això, a la pública. Els concerts, amb contractes plurianuals que van, com a mínim, des dels quatre anys fins als 10 que assumeix la Comunitat de Madrid, suposen un blindatge de la situació que acaba pagant el sector públic.

Marina Jiménez, presidenta de Codapa, assegura que des de la confederació exigeixen que igual que els concerts a Andalusia són intocables durant 4 o 6 anys, depenent de l’etapa, sigui el mateix per a la pública. Explica el cas d’un col·legi a Sevilla, que es tanca perquè té 50 alumnes, mentre es mantenen els concertats de la zona «tot i que a les classes hi hagi 12 o 15 estudiants», explica.

«En un municipi o ciutat amb poc alumnat i amb les escoles esgarrapant places per sobreviure és inevitable que es generi la competició més enllà de les jornades de portes obertes», explica Maria Segurola, cap de projectes de la Fundació Bofill.

Segurola comenta que el proper any es renovaran els concerts a Catalunya. «El Departament pot
aplicar mesures d’ofici a la pública, però no a la concertada. En el seu període són intocables, és igual la natalitat o el que sigui, es mantenen», explica. «És imprescindible regular els concerts».

Mantenir els recursos

Des de Madrid, Carmen (nom fictici), mestra i cap d’estudis d’un CEIP d’un dels barris de l’extraradi de la ciutat no està totalment d’acord. Per ella, en molts casos, «les escoles públiques no volem créixer, sinó decréixer», assegura. El problema, descriu, és que si baixa la matrícula, també ho fan els recursos o el professorat, i l’Administració pot decidir utilitzar el centre per matricular-hi alumnat amb necessitats educatives especials o imposar un determinat projecte educatiu.

A la seva escola han perdut matrícula. Des de les 75 peticions en cursos anteriors, a les menys de 30 del darrer. Al claustre fan una altra anàlisi més enllà de la natalitat. La crisi de l’habitatge fa que, almenys en algunes ciutats, les famílies ho tinguin més difícil per quedar-s’hi. Moltes se n’estan anant, almenys, al districte de Madrid on hi ha la seva escola.

El fet que aquestes famílies se’n vagin, aguditza els problemes de les escoles que, ja sigui per això o per la natalitat, es veuen abocades a competir pels qui queden.

Apunta, a més, que n’hi ha moltes que no trien perquè no estan en posició de fer-ho . O que tenen por. I parla de famílies en situació irregular que només es poden plantejar anar a l’escola més propera de casa per estar la menor quantitat de temps al carrer.

Carmen explica que els centres allò que necessiten són famílies que els ofereixin estabilitat per poder desenvolupar els seus projectes educatius. Un projecte, a més, que els centres utilitzen com a mel per atraure mares i pares. Bilingüisme, extraescolars, els nous CEIPSO d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid, ser centre de referència per a qualsevol alumnat, digitalització de l’ensenyament, etc.

Carmen explica que més que la capacitat d’elecció de les famílies, és l’autonomia de centre la que ha entrat a la guerra per «pescar» les famílies i atraure les que es troben en la millor situació socioeconòmica possible.

Els alumnes, un bé escàs

Segurola explica que, en definitiva, aquesta mena de jornades fan que el problema sembli del centre, i no del sistema. «Els alumnes són un bé escàs i les escoles han de sobreviure amb certes estratègies». «Aquests temes es focalitzen (a la premsa) en què ha fet una escola o una altra, però la pèrdua d’alumnat és general des que van començar a caure els padrons el 2008».

Com explica, segons l’informe més recent que han elaborat, «enguany, la caiguda d’alumnes arriba a tots els nivells».

Les administracions han de tenir la iniciativa en tot això, creu Segurola. Molts centres es troben amb jornades de portes obertes desertes. Centres complexos, d’una línia, que fan un fort esforç «i es presenten 3 o 4 famílies», explica. També a escoles que han anat caient en la dinàmica de la segregació crònica, que acaben absorbint la matrícula viva al llarg de l’any i que veuen com han de fer de la necessitat virtut i s’especialitzen en aquesta situació, explica Segurola.

Per ella, és el moment de reubicar els recursos i fer planificació. Això podria suposar un augment de la inversió per alumne, cercar la manera de donar resposta a diferents reptes com augmentar els reforços, portar menjadors escolars als centres de secundària o ampliar l’educació 0-3 anys

A la seva escola no feien res d’extraordinari a la jornada de portes obertes. De fet, permeten a les famílies entrar en qualsevol moment al centre per veure’l funcionar amb normalitat. El dia que toca, organitzen unes hores de portes obertes amb cafè i unes galetes per explicar a qui s’acosti, en què consisteix el seu projecte, ensenyar-li les instal·lacions i poca cosa més. «Aquest any ens planegem, fa broma, que la jornada sigui com Cirque du Soleil».