Opinió

Un cop de volant que debilita l’autonomia de centres

Durant més d’una dècada, l’autonomia de centres ha estat presentada com una de les grans apostes del sistema educatiu català. Sobre el paper, els centres havien de tenir capacitat real per definir el seu projecte educatiu i, sobretot, per configurar els equips docents que l’havien de fer possible. Aquesta idea no era menor: sense equips cohesionats i alineats, no hi ha projecte educatiu que es consolidi.

El DECRET 39/2014, de 25 de març, pel qual es regulen els procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball docents (l’anomenat decret de plantilles), representava una determinada concepció del sistema educatiu: la idea que els centres havien de tenir un marge real de decisió per configurar els seus equips docents d’acord amb el seu projecte educatiu. Això es traduïa en una capacitat concreta i valuosa: intervenir en una part de la plantilla, definir perfils, seleccionar professionals que encaixessin amb les necessitats pedagògiques del centre i millorar la coordinació i el sentit de pertinença.

Aquesta possibilitat no només tenia una dimensió organitzativa; tenia una dimensió democràtica i pedagògica. Permetia que els centres, a través dels seus òrgans i lideratges, poguessin incidir en la selecció de part de l’equip docent. En definitiva, reconeixia que l’educació no és neutra ni homogènia, i que els centres necessiten eines per adaptar-se a la seva realitat. Un centre educatiu no és només un edifici, és per damunt de tot un equip humà.

Dotze anys després, aquest principi està en perill.

En només 5 setmanes, hem passat de la promesa d’ampliació de les places perfilades (anunciades a la nota de premsa del Departament d’Educació del 27 de gener) a la publicació de la Resolució del 3 de març, que limita les places perfilades a un màxim del 3% de la plantilla, suprimeix places vigents i elimina el procediment d’entrevista. Aquesta és una claudicació en tota regla que va contra l’esperit de la LEC.

Allà on el Decret de 2014 obria la porta a una intervenció activa dels centres en la definició de llocs específics i en la selecció de professionals, el nou marc tendeix a uniformitzar i a restringir aquest marge. La configuració de les plantilles esdevé més neutre, indiferenciada, més allunyada del projecte educatiu del centre i més dependent de dinàmiques generals i centralitzades per l’Administració.

Aquest canvi no és menor. Quan un centre no pot incidir de manera significativa en qui forma part del seu claustre, el projecte educatiu es debilita. Es poden tenir unes línies pedagògiques clares, però sense capacitat per configurar l’equip i donar estabilitat al projecte, tot això queda limitat.

Per això, el que està en joc no és només una qüestió de gestió de personal, sinó la coherència mateixa dels projectes educatius i d’equitat.

En aquest context, el contrast amb altres models és especialment revelador. En molts sistemes educatius europeus, així com en la mateixa escola concertada del nostre país, els centres disposen de mecanismes com les entrevistes per participar activament en la selecció del professorat. La paradoxa és evident: mentre es limita aquesta possibilitat a l’escola pública sota el relat, sense evidències, del risc de “triar a dit”, es manté en altres xarxes educatives o diferents sectors públics. El resultat és una desigualtat real entre centres sostinguts amb fons públics. I, al mateix temps, es trasllada un missatge preocupant: que no es confia en les direccions dels centres públics per exercir aquesta responsabilitat, penalitzant el conjunt del sistema per possibles casos aïllats que no s’han demostrat com a pràctica generalitzada.

Des de Clam Educatiu defensem justament el contrari: reforçar aquesta responsabilitat amb processos oberts, regulats i transparents, amb criteris clars i mecanismes de rendició de comptes. I, precisament per això, si es detecten males pràctiques, cal actuar amb contundència i garanties.

Estem davant de la claudicació del model que el mateix sistema havia impulsat. Durant anys, s’ha defensat que l’autonomia de centres era una condició per a la millora educativa. S’ha insistit en la necessitat de lideratge pedagògic, de projectes singulars i d’innovació adaptada a cada context.

Ara, però, es fa un pas enrere.

Davant d’aquest retrocés, també hi haurà pèrdua de democràcia als centres; el Decret de plantilles, amb totes les seves limitacions, obre espais perquè els centres poguessin decidir sobre una part de la seva configuració. Aquesta capacitat, exercida des de la direcció, però en el marc dels òrgans del centre, formava part d’una governança més propera, més vinculada al context i més participativa.

Això té un impacte directe en la implicació del professorat. Quan els equips no es construeixen des del projecte, sinó que responen a dinàmiques externes, es fa més difícil generar sentit de pertinença, compromís i cohesió.

Però el risc més greu és l’impacte irreversible d’aquesta decisió: un cop aquestes places s’ocupen de forma definitiva mitjançant l’assignació burocràtica centralitzada, es tanca la porta definitivament a la creació de places perfilades i al procediment d’entrevista. Encara que una futura conselleria vulgui recuperar l’esperit de la LEC i retornar l’autonomia als centres, es trobarà amb les mans lligades: les places ja estaran bloquejades per funcionaris que han estat assignats sense tenir en compte si el seu perfil s’ajusta o no al projecte educatiu del centre. Estem davant d’un cop de volant irreversible que hipoteca el futur de l’escola pública i la seva capacitat de construir equips coherents.

I això ens situa davant d’una pregunta de fons: quin sistema educatiu volem?

Si es vol un sistema educatiu que millori, que innovi i que respongui a la diversitat, cal recuperar una autonomia real. Això vol dir confiar en els equips directius, reduir la burocràcia i garantir estabilitat als equips docents.

El camí actual va en direcció contrària i, davant d’això, cal fer una reflexió col·lectiva.