Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El Partit Popular (dreta) de Galícia ha creat la figura del “vigilant de la neutralitat ideològica als centres educatius”, arran de les protestes de la comunitat educativa per la contaminació de la Celulosa Altri o pel genocidi a Palestina. A més, ha nomenat com a “vigilant” un personatge que no amaga la seva simpatia pel dictador Franco i el cop d’estat del 1936. Aquest és un exemple de la deriva que s’escampa en moltes comunitats autònomes governades per la dreta, cada vegada més extrema, i que ara es veu reforçada pels governs de coalició amb l’extrema dreta.
El problema afegit és que el Partit Socialista (socioliberal) assumeix en bona part el marc ideològic i comença a tractar els temes educatius com si fossin problemes de seguretat. Al Pla Director per a la Convivència i Millora de la Seguretat als Centres Educatius i els seus Entorns, del Ministeri d’Interior de l’actual govern, es legitima la presència d’agents de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en centres educatius de tot l’Estat espanyol. D’acord amb aquesta lògica, els enfocaments pedagògics i educatius de convivència es redefineixen com a qüestions de “seguretat” que exigeixen la intervenció de Policia i Guàrdia Civil als centres.
Policia del pensament als centres
Per això no és estrany que la Generalitat de Catalunya, governada pel PSC de Salvador Illa, hagi imposat la presència permanent d’un policia (disfressat de paisà) en determinats centres escolars, que la Generalitat ha assenyalat com a “conflictius”.
Disfressat també aquest pla amb un nom eufemístic (Pla Integral per a la Seguretat i el Benestar a l’Entorn Educatiu). Sembla que s’utilitza per tapar l’actual debat educatiu a Catalunya que se centra en la manca de personal, les ràtios elevades i la inversió ínfima en l’educació inclusiva, mentre se segueix finançant la xarxa concertada.
Aquesta deriva autoritària global, que assenyala i estigmatitza els centres d’entorns més vulnerables i criminalitza l’alumnat que hi està, s’està normalitzant. El neofeixisme està marcant així l’agenda política a nivell global, utilitzant la maleïda “finestra d’Overton”, també en educació. El que és impensable es torna debatible per, a continuació, fer-ho normalitzable i finalment, fins i tot, legislable.
Es pretén així normalitzar l’autoritat policial com a actor educatiu, naturalitzant la presència de policies, guàrdies civils i militars als centres i transformant així progressivament la naturalesa de l’escola com a espai eminentment formatiu en lloc també de control i normalització de la ideologia i narrativa bèl·liques, en què l’“ordre social” apareix lligat a la vigilància i a la intervenció policial. Imposen així una forma de gestió tecnocràtica de la convivència i els conflictes socials que evita qüestionar-ne les causes profundes i reforça la idea que aquests han de ser continguts més que resolts de forma pedagògica.
La tornada d’un nou “nazisme macarthista”
Aquests són exemples que mostren com s’ha desplaçat la “finestra d’Overton” i es normalitza la barbàrie al si del propi sistema educatiu. Veiem com l’extrema dreta i la dreta extrema han iniciat, amb total impunitat, una nova “caça de bruixes” contra tot pensament que qüestioni el sistema dominant: sota discursos de “protecció a la infància”, “defensa de la família” o “llibertat acadèmica”, es persegueix el pensament que qüestioni el capitalisme neoliberal. El vell esperit del macarthisme -que als Estats Units va silenciar intel·lectuals progressistes amb l’excusa de la por al comunisme- ha convertit l’educació en un dels camps de batalla principals.
Se succeeixen processos d’estigmatització, acomiadaments, censura i persecució judicial contra docents, investigadors o estudiants que introdueixen perspectives crítiques o dissidents. La diferència clau és que avui la “bruixa” no és una dona gran al bosc, sinó la professora que analitza les desigualtats estructurals de classe social, l’estudiant que organitza un debat sobre el racisme sistèmic, la comunitat educativa que denuncia el genocidi palestí o el sindicat que impulsa accions contra l’extractivisme capitalista. El “dimoni” és ara el “marxisme cultural”, “l’adoctrinament” o qualsevol etiqueta que serveixi per deslegitimar sabers incòmodes.
Al macarthisme es feien llistes negres de simpatitzants comunistes i es va crear un clima de paranoia on qualsevol crítica al “model americà” era sospitosa de traïció.
Al nazisme es va produir la crema de llibres, la purga de professorat jueu i socialistes, la substitució de la ciència per ideologia racial i l’adoctrinament juvenil com a prioritat estatal. Avui es veten llibres a escoles, es persegueix docents per expressar opinions crítiques, se censuren trobades internacionals d’educadors o s’imposen lleis que penalitzen el suposat “adoctrinament” a les aules.
L’educació com a camp de batalla
L’educació no és, ni ha estat mai, un espai neutral. Sempre hi ha interessos en joc sobre què s’ensenya i què calla. La croada actual contra la “ideologia de gènere”, contra la “perspectiva decolonial” o contra “l’educació ambiental crítica” respon a una mateixa lògica: evitar que les noves generacions desenvolupin eines per qüestionar el sistema econòmic i polític vigent.
L’educació s’ha consolidat com un camp estratègic a les disputes ideològiques del segle XXI. Per a l’extrema dreta, pensament crític és aquell que només critica el comunisme, no el mercat, ni el patriarcat, ni el colonialisme. Aquesta inversió semàntica és pròpia de la caça de bruixes: la víctima és convertida en victimari.
L’ensenyament que promou igualtat és acusat de “discriminació inversa”; la que explica el conflicte social és etiquetada com a “violència ideològica”; la que analitza el canvi climàtic com a crisi sistèmica és desqualificada com a “ecologisme extrem”.
El neofeixisme acusa l’educació pública (no la concertada) d’un suposat “biaix ideològic” a l’educació, alhora que promou iniciatives orientades a redefinir els límits del coneixement legítim, impugnant continguts curriculars vinculats a perspectives crítiques (feminisme, antiracisme, memòria històrica).
Impulsa marcs normatius que limiten l’autonomia docent i expandint narratives sobre la “neutralitat ideològica” de l’escola, que a la pràctica operen com a mecanismes d’exclusió de determinats enfocaments i deslegitimant el coneixement expert i de les institucions acadèmiques.
Aquestes dinàmiques busquen reconfigurar l’hegemonia cultural i generar climes d’autocensura entre el professorat i les comunitats educatives mateixes mitjançant lleis mordassa que dissuadeixen el pensament divergent.
La qüestió central no és, doncs, si l’educació és política —ho és inevitablement—, sinó quin tipus de projecte polític i pedagògic n’orienta el desenvolupament.
Resistència pedagògica
Les dretes extremes han après a fer servir les xarxes socials i els pànics morals episòdics (com el debat sobre l’educació sexual) per imposar les seves agendes sense necessitat de dictadures formals. La greu qüestió afegida és si la socialdemocràcia també acaba comprant-ne l’agenda i el marc ideològic.
La història no es repeteix, però rima, diu el tòpic. La caça de bruixes medieval, el macarthisme i el nazisme són diferents fenòmens amb un mateix patró: identificar un enemic intern, deshumanitzar-lo i purgar la seva influència de les institucions. Avui, aquest patró reemergeix de forma dispersa però coordinada a nivell global, impulsat per partits i moviments d’extrema dreta que tenen a l’educació el seu objectiu principal.
Per això, la defensa d’una educació democràtica, crítica, plural i emancipadora es converteix en una lluita política central del nostre temps. Estarem a temps d’apagar les fogueres abans que cremin també els llibres i les consciències?
La Inspecció Educativa, ha procedit a incoar un expedient a la mestra Marta González d’Eiris Martín, docent del CEIP Manuel Núñez d’Arenas, per una suposada desobediència vinculada a l’organització en grups multinivell durant el període en què exercia com a directora del centre.
