Opinió

José Luis Cuerda i ‘La lengua de las mariposas’

Ha mort el director de cine José Luis Cuerda. Ens ha deixat unes quantes obres inoblidables, d’aquelles que formen part del bo i millor del cine espanyol. Parlo, per exemple, de Amanece, que no es poco, que representa la vessant més surrealista del setè art i que podem associar als films dels Monty Python; El bosque animado, amb les escenes de la santa companya caminant pels boscos gallecs que també han quedat immortalitzats en la magnífica pel·lícula O que arde, d’Oliver Laxe; Los girasoles ciegos; Así en la tierra como en el cielo i La llengua de las mariposas, una de les millors pel·lícules que té com a base les relacions mestre-deixeble, i que tot i estar situada en un context històric molt concret voleia per damunt del temps i es converteix en un clàssic, en una obra d’una gran actualitat i en un testimoniatge d’una manera molt recomanable d’entendre la relació educativa.

En aquest article vull deixar constància d’un seguit de seqüències que formen part del meu univers personal i exemplificador del que he afirmat anteriorment, de com podem construir un vincle que ens faci possible entendre que l’educació és l’eina més potent que tenim per millorar el procés, sempre inacabable, d’humanitzar la humanitat, d’adreçar la nostra activitat a potenciar tres eixos: el valor del coneixement, la bondat humana com a objectiu màxim i la felicitat, una felicitat que doni sentit a l’esforç del present, d’un present que contingui el passat com a memòria i el futur com a esperança.

La història la veiem a través dels ulls d’un nen de vuit anys, en Moncho, que comença a anar a l’escola i té por que el mestre li pegui. Però es troba amb don Gregorio, un representant dels mestres que entenen el seu ofici com una pràctica alliberadora i que quan els nens –només hi ha nens a la seva classe– xerren i fan xivarri els demana que escoltin i quan no ho aconsegueix calla i mira per la finestra fins que el seu silenci acaba dominat el soroll ambiental. No li cal pegar, ni li cal cridar.

Els ulls del nen ho volen observar tot. Dins del cine espanyol tenim dues mostres d’aquesta mena de mirada: la d’en Moncho i la de la nena de la pel·lícula El espíritu de la colmena, dirigida per Víctor Erice i amb els ulls de l’actriu Ana Torrent.

Una mirada i una oïda, unes ànsies de conèixer el món que en principi el meravella i que després el qüestiona. Aristòtil i Freire agafats de la mà.

La seqüència inicial, la primera trobada amb el mestre, és d’antologia perquè ens mostra com a través de l’afecte la por es torna mansa com un gosset faldiller. I la conversa que manté don Gregorio amb el nen sobre l’existència de l’infern és d’una intel·ligència educativa tan profunda que s’hauria de projectar per analitzar-la a totes les facultats de Ciències de l’Educació.

“Sabeu d’on venen les patates?”, pregunta el nen a la família. “De l’hort”, responen. “No, vénen d’Amèrica”, i davant la sorpresa de l’auditori el nen dóna la seva font d’autoritat i de veritat: ho diu don Gregorio. Si el nen té la mirada i l’escolta sempre esmolada, el mestre té el coneixement, factual en aquest cas, però sempre es fa present en un currículum ocult format per mirades, gestos, suavitat, tacte… ras i curt: una manera de fer exemplar. Davant de la conversa del nen sobre l’infern hi ha les preguntes prèvies del mestre, preguntes indagatòries per veure per on van les coses: què pensen els de casa? El pare? I la mare? I vostè? –sempre tracta els alumnes de vostè–… I quan el nen manifesta la seva por el mestre l’acull i li dóna una resposta plena de bondat, que aquest és, al meu entendre, el primer objectiu de l’acció educativa com ja he dit abans, però que no em cansaré mai d’insistir-hi.

En aquesta història basada en els contes de Manuel Rivas, el mestre és “la llum de la república” i aquestes llums van ser apagades amb la brutalitat dels que van encapçalar el cop d’Estat del 36, l’inici de la guerra civil i la posterior postguerra. La repressió que va patir el magisteri ha quedat recollida en diverses publicacions, una de molt recent: la de Salomó Marquès, publicada per Rosa Sensat.

Don Gregorio, un home que enceta la vellesa i que reconeix l’escèptic que viu dins seu però el sap fer compatible amb l’home que manté viva l’esperança. Un mestre que representa el millor d’un ofici que es caracteritza perquè es dona al deixeble, perquè mostra el món i orienta.

Cal recordar que l’obra és una demostració que als inicis de l’adolescència es descobreix, sovint de manera dolorosa però sempre necessària, l’ambigüitat humana. Moncho sap que els seus pares menteixen quan els domina la por i ell també mentirà i escopirà les paraules que el mestre li ha ensenyat mentre apedrega el camió que el conduirà a la mort. Ens imaginem que més endavant aprendrà a viure amb aquest pes, amb aquesta traïció, pes que representa el trencament de tota innocència inicial, de la innocència que sempre s’esquerda quan comencem a fer-nos grans. No és gratuït que el mestre li doni el llibre La isla del tesoro, de Stevenson. Aquest llibre, com pocs altres, descriu el descobriment que tots fem que la frontera entre el bé i el mal es pot traspassar amb molta facilitat, que sota el nom del bé es poden cometre crims de tota mena i que aquell que t’ajuda et pot perjudicar i que aquell que pot semblar el  més dolent de la història es pot situar al teu costat. És, al cap i a la fi,  l’aprenentatge que fa el protagonista de l’obra de Stevenson i es l’aprenentatge que farà el petit Moncho i nosaltres amb ell.

Hi ha dos  moments molt celebrats en la pel·lícula. Un d’ells és la identificació que fa don Gregorio de l’infern com l’espai de l’odi i de la crueltat. Ens recorda Sartre, però no oblidem que si bé l’infern són els altres, el cel també poden ser-ho. Amb aquesta esperança ens llevem cada dia. L’altre és la reivindicació que fa d’una educació que prepara per a la vida, amb totes les seves dimensions i tonalitats i el treball per ajudar a construir ciutadans lliures compromesos amb les necessitats del temps que els ha tocat viure.

Els llibres i les pel·lícules, com ens recorda don Gregorio, en qualsevol context d’una pràctica educativa veritablement alliberadora no poden ser altra cosa que el refugi dels somnis perquè no es morin de fred. Poques definicions tan encertades s’han donat des d’un art que s’enriqueix justament perquè fa que paraula i imatge es fonguin.

La pel·lícula acaba amb el rostre de Moncho amb una ganyota que tendeix a la gàrgola, amb una  mirada que ens indica que alguna cosa molt important s’està trencant en el seu interior, una imatge que perd el color i es converteix en un contrast entre el blanc i el negre. Una metàfora molt encertada de la nova realitat que s’estrena un cop el cos del mestre quedarà enterrat en una fosa comuna.

Hi ha encara més coses que queden per dir. Aquesta és una característica de les millors obres d’art: que sempre tens la sensació que els seus sentits i significats no queden exhaurits.

La pel·lícula de Cuerda forma part d’aquest grup tan necessari.