El proper 14 d’abril serà el 91è aniversari de la proclamació de la segona república. I després de 46 anys de la mort del dictador, amb la monarquia democràtica no s’ha fet justícia a les persones que van lluitar, van morir, van patir repressió per haver defensat el govern legítim republicà.
La llei d’amnistia, que al seu dia vam celebrar com un èxit, s’està utilitzant com una llei de punt final que impedeix jutjar els crims franquistes.
A Subirats, un municipi de l’Alt Penedès, celebrem cada any unes Jornades de Memòria Històrica, ja en portem onze. Rememorant una batalla del 23 de gener de 1939, l’última defensa de Barcelona, intentem evitar que s’oblidi el que va passar, intentem lluitar contra l’oblit[1] que s’està mantenint tants anys, amb les complicitats dels diferents governs i dels poders econòmics i religiosos; uns poders que van impulsar, recolzar i ajudar el cop d’estat militar.
Cada dia que passa queden menys persones que van viure la guerra, però els fets traumàtics d’aquells anys han perdurat al llarg de quatre generacions. Les ferides, quan es tapen es gangrenen, quan s’obren i es netegen es curen. Des del començament de la democràcia light que tenim s’ha volgut tapar les ferides. Algunes víctimes (o els seus descendents) de les repressions sagnants de franquisme han recorregut a tribunals d’altres països, a Argentina han trobat ressò, atesa la negació de la justícia espanyola a investigar-les. Una interpretació restrictiva de la llei d’amnistia l’ha convertit en llei de punt final com dèiem. I els parlaments democràtics no han estat capaços d’anul·lar-la com s’ha fet a d’altres estats que han patit repressions sagnants com la nostra.
L’oblit general també és més significatiu que fora d’Espanya. L’Estat espanyol té el denigrant honor de ser el segon país del món amb més persones desaparegudes i enterrades a llocs desconeguts. Als mitjans de desinformació, a les tertúlies radiofòniques o televisives, a les xarxes socials no es parla obertament del tema. A Xile, per citar un exemple, hi ha un edifici sencer per recordar els crims del règim de Pinochet. Estudiants de secundària el visiten i poden llegir i escoltar les atrocitats comeses. De moment és impensable trobar res de semblant al nostre país. I han passat més anys que a Xile de la desaparició del dictador. Ja en fa 46! Espanya segueix sent diferent, com deia un eslògan de l’època de Fraga Iribarne per atraure el turisme; malauradament Espanya, en aquest aspecte, segueix sent diferent d’Alemanya, Xile, Argentina, Uruguai…
La guerra va ser dura, duríssima per a molta gent. Com sempre els més febles van rebre més. Dones soles van haver de lluitar per tirar endavant la família, per suplir els homes que estaven al front, per organitzar la defensa civil; algunes, fins i tot, van participar en accions bèl·liques enrolades dins les milícies antifeixistes. La majoria de criatures no entenien què passava i rebien la noticia de la desaparició dels seus pares o altres familiars; i algunes havien d’escoltar que els seus progenitors eren males persones i que després de ser assassinats cremarien a l’infern. Minories com la gitana patien la seva exclusió abans, durant i després de la guerra; malgrat la situació marginal en que vivien (i hi viuen encara una part important) també es van implicar en la defensa de la democràcia. Gitanos es van apuntar a les milícies per lluitar contra Franco. El poeta Helios Gómez ha deixat la seva impremta a l’anomenada capella gitana de l’antiga presó Model de Barcelona.
S’hauria de vetllar perquè la guerra espanyola no es deixés per al final de curs, que per por o desinterès no es passés per alt amb l’excusa que el temari és molt llarg (la qual cosa és malauradament certa)
No sembla probable que la situació de desmemòria canviï a mig termini. Per això, l’ensenyament, anant a contracorrent com gairebé sempre, cal que aporti una visió diferent. Seria important que, sobre tot a secundària i a la universitat, es parlés obertament de la guerra, de les conseqüències que encara continuem patint. Que s’exposés un contrapunt a la visió que vol emblanquinar el cop d’estat. Que, per exemple, no s’associés república i guerra civil com es llegeix a capítols de molts llibres de text. La República no va ser responsable de la guerra. El cop d’estat franquista, amb el suport dels poders econòmics i religiosos, va ser l’únic responsable de la guerra i de la greu repressió que es va produir. Una repressió metòdica i estudiada.
S’hauria de vetllar perquè la guerra espanyola no es deixés per al final de curs, que per por o desinterès no es passés per alt amb l’excusa que el temari és molt llarg (la qual cosa és certa malauradament). El professorat ens hem d’implicar en el combat contra la desmemòria. Les generacions joves han de conèixer què va passar el 1936 i com la dictadura va durar fins el 1975; també seria una vacuna contra les noves ideologies que copien el pensament dels que van provocar el cop d’estat. Les ferides s’han d’obrir, s’han de netejar i així es podran curar.
Per estudiar els fets és recomanable la pel·lícula El Retratista (2013) d’Alberto Bougleux. Sobre el mestre Antoni Benaiges[2], nascut a Mont-roig i afusellat a Buñuelos (Burgos) l’agost del 1936. Podrem veure com aplica el mètode Freinet i com promet al seu alumnat anar a veure el mar. Sabrem del seu assassinat per ser mestre seguidor i conseqüent amb el que volia la República (ensenyar a pensar), el seu enterrament a una fossa comú, el descobriment de la fossa i recuperació de les restes i la repercussió de la seva tasca a terres americanes. Uns quants elements per evitar l’oblit que patim i que si no hi posem remei patiran les noves generacions.
No hem de tenir por a exposar de manera crítica i rigorosa el que va passar. L’escola ensenya coneixements per a la vida: la convivència i l’avanç social els aconseguirem a partir dels aprenentatges del passat comú, no pas evitant el seu record. Tots els dols s’elaboren pensant-los i compartint-los. Les paraules importen. Vivint en pau, al menys teòricament, podem exercir la llibertat de pensament, com deia el gran pedagog Ferrer i Guàrdia:
«Lluitaré sempre sense cansar-me pel lliurepensament i per l’ensenyament racionalista i científic, sense religions de cap classe, ni altres prejudicis patriòtics ni socials»
[1] Documental que vol evitar l’oblit: El silencio de otros. (2015) Film d’Almudena Carracedo
[2] Més informació a DDAA. (2013) Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Ed. Blume
