Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Dono fe: la IA serveix. Però no per fer-la passar per tu sinó per posar-la a treballar
Això que explicaré va començar com una prova i entreteniment, a veure què passava, i es va convertir en una relació empresarial durant un mes. Sens dubte, un il·lustrador professional seria molt més competent, però jo no el podria pagar. A la IA li vaig pagar 23 euros per un mes de feina (no sé si es podrà considerar explotació).
Puc dir que com a empresari novell vaig treballar a gust amb aquest «empleat» i sovint semblava entendre’m força bé. Després, feia pifiades que cap treballador humà faria. Algunes inacceptables i altres fins i tot simpàtiques i que vaig decidir conservar. No sé si Playmobil m’hauria de denunciar per agafar-li la imatge o pagar-me per la propaganda que li faig. En qualsevol cas, aviso que és una simple il·lustració en 2D. Tinc un gendre amb el mòbil ple d’interpretacions de la seva família en mode «Estudi Ghibli». Jo em vaig decantar per la família humana sencera.
Feia temps volia fer una línia del temps lúdica amb figuretes simpàtiques que als nens els entressin pels ulls i fossin fàcils de reconèixer. Aquest petit Plató que em lliurava el ChatGPT em va reactivar. Jo, aficionat al dibuix, mediocre, mai no hauria acabat en un mes, ni tan sols en un any, el que aquesta eina m’ha permès en un simple estiu. A vosaltres us deixo la feina de fer-ne una valoració pedagògica. I ara sí…
…La Història
A primària la tenim «enquadernada» dins les Ciències Socials. Mai no he entès per què ignoraven la psicologia, l’antropologia o la sociologia, molt més properes als nens si s’enfoquessin adequadament. Però allà la tenim: Espai i Temps. L’Espai és més fàcil de veure i d’intuir. Les peces que el conformen són concretes i es veuen al natural. El Temps, no tant.
Els mestres fem el que podem amb les imatges del temps que han quedat o amb les il·lustracions que els llibres ens forneixen més o menys ben pagades. Després, portem els nens als museus o a les ruïnes i monuments amb l’esperança que se’n facin una idea amb les millors explicacions que nosaltres o els guies puguem improvisar. Però, així i tot, la Història se’ls escapa o això em sembla intuir pel que llegeixo als papers.
Per a l’espai sempre podem veure una bola del món (una de les metàfores del món de què a vegades parlo), encara que el món també té forats de comprensió. Mirant la bola algun alumne se m’havia posat fort dubtant si els australians o els argentins no haurien de caure. Però el temps té moltes més coses en contra malgrat que sembla que recentment es fa més ús de la Línia del Temps, que és l’única eina que li podem oposar a la bola i al mapa.
Ara venen els meus dubtes. La Història és massa abstracta per deixar-se veure d’una ullada i, no obstant, per als nens és una cosa que es fa a una hora determinada i que van veient serialment en episodis que els programem els adults «des de dalt». Això a l’escola, perquè a la vida la Història se’ls va escolant en forma de gotes o mullenes que es diuen pel·lícules, videojocs, televisió, cartes, tebeos, etc. En les cases serioses, a més, se’n parla. Però no sabem quantes n’hi ha d’aquestes. I jo crec que és molt important, a part del que fem després en cada classe, que els nens puguin tenir sempre la història a la vista. Fins que no siguin més madurs i no s’hagin ensinistrat en el pas del temps, cosa que no passa ben bé fins als catorze anys (a mitja ESO), ens hauríem d’assegurar que més enllà dels nostres plans serials, la Història es pogués degustar sencera i pogués ser parlada, discutida i jutjada a l’albir de les seves inquietuds. O molt m’equivoco o ells veuen la Història així:
I donar sentit a això va més enllà de programar unes quantes classes bones entre els vuit i els catorze anys que, a més, hauran de competir amb interessos, dèficits d’atenció, cultures familiars prèvies, etc.
Un estri com el que us mostro aquí a baix (regle de fusta i ninots de paper plastificat) crec que hauria d’estar sempre present en tantes aules com pogués ser. Com a centre d’atenció, si més no. Com a centre de referència, i per anar-los omplint:
Hi ha coses potser conegudes (com les piràmides o el siscents), potser interessants, potser inquietants. I, si més no, es veu que els temps són diferents i que patim acceleració i acumulació al final de la línia.
En qualsevol cas, com que no tenia ànim de lucre i de moment Playmòbil no m’ha demandat, us faig a mans, si voleu, el llibre que m’ha sortit:
https://drive.google.com/file/d/1rf-dl_YtaLuobBqF3p58j59zsp67R1dx/view
PD: Però no ens enganyem:
«El cerebro humano apenas gasta 20 W de energía para lograr razonamientos muy superiores a los que logra la IA. Así que los sistemas de IA usan una computación iterativa estúpida. Se basa en acierto-error reiterado trillones de veces hasta lograr dependencias estadísticas, y eso es malgastar energía. Por eso es un callejón sin salida.» Ikka Tuomi a La Vanguardia
