Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Llei d’educació del 2009 va incorporar el principi inclusiu amb la idea de transformar el sentit de l’escola ordinària i convertir-la en un pilar de justícia social. Era – i continua sent – una idea valenta i moralment ambiciosa, que setze anys més tard, encara genera tensions i conflictes. A continuació descric perquè crec que el problema no és la inclusió per se, sinó que la crítica que fem de la inclusió és a causa dels efectes de les condicions i les relacions socials i educatives amb les quals convivim.
El principi inclusiu exigeix que qualsevol centre ordinari públic pugui atendre qualsevol necessitat (cognitiva, social, personal o acadèmica). En altres paraules, que qualsevol infant pugui ser, participar i progressar a l’escola perquè a l’escola atenem la diversitat. D’aquest principi se’n deriva una exigència de transformació del centre escolar que topa amb la realitat: una institució infrafinançada, rígida i homogènica.
Aquest xoc entre la inclusió i la realitat educativa genera conflictes i malestar a tota la ciutadania (treballadors, infants i famílies) per diversos motius. El primer és la necessitat de tenir més recursos per atendre la diversitat en condicions i aconseguir fer efectiva la inclusió.
Encara que cada any hi hagi més recursos, la percepció és que mai n’hi ha prou. Si es complís el compromís polític d’arribar al 6% del PIB – no hem superat mai el 4% – que definia la disposició final segona de la mateixa LEC, segur que millorarien les condicions dels centres escolars. Per tant, intuïtivament la primera qüestió té una solució obvia: dotar de més recursos la institució escolar per poder ser inclusius i tenir menys malestar. Així doncs, el problema no és l’ideal inclusiu, sinó la manca de recursos per fer-lo possible.
Tot i els esforços dels centres, ni famílies ni escoles trobem la manera – la representació – de decidir com resoldre tot el que està relacionat amb els recursos
Tot i això, a vegades tenim impulsos en pensar que el problema és la inclusió perquè veiem que els recursos no arriben ni sabem si arribaran. És en aquest instant en el qual volia remarcar que el malestar també deriva de la incapacitat de trobar representació en el sistema a l’hora de solucionar els problemes econòmics que tenim a l’escola. És a dir, tot i els esforços dels centres, ni famílies ni escoles trobem la manera – la representació – de decidir com resoldre tot el que està relacionat amb els recursos.
Ara bé, les circumstàncies són les que són: no volen invertir més en educació i no trobem representació per solucionar-ho. Per tant, cal ser realistes i preguntar-nos: Com ho fem per sobreviure a l’escola amb el que tenim? Com suportem el malestar que ens genera l’exigència de ser inclusius sense recursos? És davant d’aquesta conjuntura que les tensions canvien d’enfocament per passar a centrar-se en el segon conflicte: què fem diàriament a l’escola.
El desplegament del principi inclusiu ens orienta en com hem d’actuar a l’escola. No n’hi ha prou amb tenir un infant a dins l’aula assegut amb un suport al costat, sinó que a més de ser-hi, ha de poder participar i progressar. Aquest fet implica una transformació de la quotidianitat de l’escola. Tot allò que teníem après i interioritzat se’ns és qüestionat. Per tant, tensiona el que sabem, el què som i el que volem de l’escola.
Per ser més concret, implica qüestionar estructures que generaven sensació d’estabilitat fins fa poc: horaris rígids, agrupaments fixos, un únic ritme a l’aula, una única manera de fer classe. Tot allò que semblava intocable necessita ser revisat. És per això que la tranquil·litat s’esvaeix i dona pas a la incertesa i inseguretat d’haver de decidir com respondre a condicions i necessitats que fins fa poc no es tenien en compte en els centres ordinaris.
El principi inclusiu ens demana modificar l’ordre que crèiem tenir a l’escola per crear-ne un de nou sense consens, sense un full de ruta clar i sense una recepta màgica
A més, aquesta inseguretat augmenta quan no només el rol docent es qüestiona, sinó les seves expectatives i la de les famílies. Al mateix temps que el somni de ser un transmissor del coneixement davant d’una classe escoltant s’esvaeix, les famílies veuen que l’ascensor social que els havien promès de l’escola és una ficció. Dit d’una altra manera, el principi inclusiu ens demana modificar l’ordre que crèiem tenir a l’escola per crear-ne un de nou sense consens, sense un full de ruta clar i sense una recepta màgica.
La situació reclama passar de buscar solucions en la individualitat – com si els problemes estiguessin en els infants – a acordar com canviem el context per modificar la nostra resposta davant de les noves necessitats. Per complir aquesta demanda de canvi, és vital el diàleg i la comunicació entre totes les parts implicades. És a dir, intentar arribar a petits consensos per decidir què podem modificar entre docents, famílies i infants, i així aconseguir que els canvis siguin més plaents. Per exemple, trobar més moments per compartir amb les famílies el què s’està fent amb el seu fill/a o poder argumentar per què prioritzem unes necessitats i no unes altes i prendre decisions conseqüents.
Per tant, el problema no és el principi inclusiu per se, sinó la manca de consens i els pocs moments que tenim per parar, parlar i acordar. Perquè quan no aconseguim dialogar no hi ha opció de construir la inclusivitat. A més, els vincles entre els membres de la comunitat educativa poden veure’s tensionats per l’últim conflicte amb la inclusió del que us volia parlar: la inclusió com a moral superior.
El principi inclusiu pot prendre la forma de moral per imposar-se. Seguint Joan-Carles Mèlich, la moral pot funcionar com un sistema tancat de normes absolutes que estableixen una única visió del món a partir d’ordenar què està bé i què està malament. Quan això passa amb la inclusió, aquesta pot convertir-se en un criteri per definir qui és inclusiu i qui no ho és, sense tenir en compte les circumstàncies, els contextos i les situacions personals. És llavors quan es pot generar assenyalament, per acabar aconseguint allò que la inclusió volia evitar: imposició, cancel·lació i dogmatisme. En aquest instant, altre cop el problema no és la inclusió per se, sinó la no acceptació de la discrepància per imposar una única visió de l’escola i una única manera de fer.
Moltes de les tensions que experimentem no són només educatives, sinó que estan fortament condicionades pel context polític i social del moment
Per anar acabant, després de veure que el problema no és la inclusió, sinó la manca de recursos i de representació, els pocs espais de diàleg que tenim per consensuar i la voluntat d’imposar ideals per sobre de persones, com ho fem per suportar la situació? Tot i que no hi ha solucions màgiques, vull acabar compartint dues qüestions que a mi m’ajuden a relacionar-me amb la inclusió d’una altra manera.
La primera implica ampliar l’enfocament amb què entenem els problemes de la inclusió i el malestar que es viu a l’escola. M’ajuda el fet de comprendre que moltes de les tensions que experimentem no són només educatives, sinó que estan fortament condicionades pel context polític i social del moment. En el nostre cas, hi conflueixen voluntats —externes i internes al sistema educatiu— que busquen desestabilitzar la percepció de la realitat i imposar un nou sentit comú.
Això explica que sovint les necessitats derivades de l’augment de la desigualtat social es visquin com una qüestió aliena, com si no anés amb nosaltres. Però aquests infants no només tenen dret a ser inclosos: formen part de la societat i són imprescindibles per construir la Catalunya del futur. Per això és essencial organitzar-nos amb les famílies per dignificar l’educació, disputar l’imaginari de la nova escola inclusiva i sortir del “que hay de lo mío” per tornar al “en lo mío se juega lo de la sociedad entera”, que diria Ignacio Sánchez-Cuenca.
En segon lloc, entendre la inclusió com un procés permet ressignificar la nostra relació amb ella per fer-ne les paus. Entendre la inclusió com un procés:
Vol dir comprendre que el principi inclusiu no és fix ni definitiu; que no hi ha un estat final d’inclusió en el qual arribarem, sinó que hi ha moments i situacions inclusives.
Vol dir que ja no serveixen les receptes universals per a tots els centres i tots els infants, ja que no hi ha cap principi ni cap expert que pugui dir com atendre les necessitats i les singularitats. Cada centre s’ha de crear el seu propi model inclusiu.
Vol dir entendre que la condició que ens iguala amb els infants amb més necessitats és que tots som dependents i vulnerables. Tots, en qualsevol moment o situació del procés que és la vida, necessitem l’altre i de la seva compassió.
Vol dir acceptar que en el dia a dia hi haurà inseguretat, por i incertesa. Però que la manera de sortir-ne no és tornar a crear un ordre exclusiu, sinó reclamar moments d’escolta i parla per arribar a consensos i construir la nova escola inclusiva plegats.
El repte és majúscul, però per sort, des de fa setze anys, ja hi ha centres que entenen la inclusió com un procés i que conjuntament superen les tensions per construir la nova escola inclusiva en la qual tots hi siguem, participem i progressem.
