Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La comunicació política contemporània no opera per mitjà de la raó, sinó del contagi. Ho va entendre William Burroughs (1970) i ho ha estudiat Cabrera Altieri (2023): la informació no es transmet, s’inocula, com un virus. En aquesta epidèmia de relats, els mitjans de comunicació catalans han actuat com a vectors principals a l’hora de blanquejar la traïció de CCOO i UGT després del 9 de març, legitimant el joc brut del Govern i dels seus aliats. El 10 de març van intentar vacunar-se sota la manipulació de Ricard Ustrell i els seus tertulians a la secció de l’Àgora (1) , els quals van voler derivar el conflicte a una lluita entre sindicats i cridar a la desmobilització: massa burdo.
Però en tot sistema immunitari, hi ha escletxes. L’atac d’un virus al sistema immunitari no és un atac frontal amb canonades, sinó una guerra de desgast, d’infiltració i de sabotatge. Els docents som els agents infecciosos que des de l’aula, les escoles i les nostres trames socials podem establir un consens crític que cap tertúlia podrà segrestar. I som aquells que, havent estat menystinguts com a agents intel·lectualment passius, vam demostrar a la darrera legislatura que tenim la força per propagar un dels grans relats que va tombar el govern d’ERC. Ara, aquesta força l’enfocarem contra el nou poder que està condemnant l’educació: el PSC, els seus sindicats verticals i les seves fundacions filantrocapitalistes.
En aquest context, la manca de destresa d’en Dalmau és cridanera. La seva manca de traça no és personal, sinó estructural: és el producte d’un viver de tecnòcrates format a la UPF, amb una motxilla plena de relacions institucionals collides a Barcelona Global i com a cap de gabinet del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Què hi feia Dalmau a Barcelona Global? Projectes de lobby per “atraure talent” i millorar la “marca Barcelona”. Aquest és el seu currículum ocult. Dalmau entén l’educació no com un dret, sinó com un actiu de marca per a les elits econòmiques. I ara, amb la responsabilitat de pilotar el conflicte educatiu, ha
activat les dues potes del sistema: els think tanks com ESADEcPol i la complicitat dels sindicats del règim (2).
D’aquesta manera, no resultaria estrany pensar que Dalmau activa l’estudi sobre les ràtios desenvolupat pel think tank dels jesuïtes en un moment clau. Els interessos de Govern i ESADE és clar, us imagineu els diners que perdria la concertada si es limitessin les ràtios? ESADEcPol, finançada amb capital privat i gestionada per antics companys de viatge de Dalmau (Lucas Gortazar i Anna Xicoy també van treballar a l’entorn de Barcelona Global), generen evidències a favor de les lògiques de poder, els sindicats del règim (CCOO i UGT), hi posen la cara. Tot allò dona aliment a la maquinària mediàtica. És així com es busca controlar la narrativa i desgastar al professorat. Ara bé, l’altra cara del seu desafiament és que els docents no ens aturarem.
Dalmau entén l’educació no com un dret, sinó com un actiu de marca per a les elits econòmiques
Cal recordar-ho. El gener i el març del 2023, vam assenyalar la Fundació Bofill i la seu d’ERC. Vam anar a les seves portes, vam desmuntar els seus informes, vam exposar el seu paper com a lobby educatiu. I vam donar la batalla ideològica. La Fundació Bofill, que durant anys havia marcat l’agenda educativa sense oposició, va quedar retratada. Però el més important: vam demostrar que el domini d’ERC sobre el vot docent s’havia acabat. Aquella legislatura amb Cambray al front va ser el principi de la fi. Cap docent amb dignitat podia votar un partit amb una imbricació públicoprivada tan evident en les formes d’exercir la
governança educativa.
El PSC, CCOO i UGT en són els successors legítims d’aquella manera de fer política. Tornarem a veure consellers amagats darrere dels furgons de l’ARRO dels Mossos d’Esquadra. I encara que els mitjans, en lloc de mostrar la imatge d’un poder acorralat i covard, en vulguin projectar una altra, la narrativa no cooptada anirà calant gota a gota.
Henry Giroux (1990) ho va definir amb precisió: els docents poden i han de ser intel·lectuals transformatius. Hem de conjugar el llenguatge de la crítica amb el de la possibilitat. No n’hi ha prou amb denunciar; com en època de Cambray, cal generar un nou sentit comú. Durant massa temps, el poder ha menystingut la nostra capacitat d’anàlisi. Han cregut que érem simples executors, gestors de continguts virtuals al servei de les plataformes EdTech. S’han equivocat.
Si alguna cosa hem demostrat és que, malgrat no tenir el temps per a la formació continuada que voldríem, malgrat les ràtios abusives, malgrat la burocràcia asfixiant, som una força fonamental a l’hora de generar consens més enllà de les redaccions dels diaris. Les seves vacunes, encara que siguin de nova generació, no podran aturar el virus comunicatiu dels docents. Perquè des del 9 de març, una idea ha començat a circular: ser docent i defensar la gestió del PSC és incompatible. I si hi ha una cosa que aquesta professió ha demostrat és que, quan inoculem una idea amb prou força, ni els furgons dels Mossos ni les tertúlies còmplices poden aturar-ne l’expansió.
(1) https://www.3cat.cat/3cat/el-mati-de-9-a-10-h-lagora-10032026/audio/1273491/
(2) EsadeEcPol, el centre de polítiques econòmiques i educatives d’ESADE, rep un suport significatiu del Banco Sabadell, especialment en l’elaboració del seu Informe Econòmic i Financer, que es publica cada sis mesos. Aquest informe, que porta més de 15 anys publicant-se, ofereix una anàlisi de la situació econòmica global i espanyola, a més d’explorar temes rellevants com la política fiscal i els riscos geopolítics. En les seves últimes edicions, el Banco Sabadell ha estat un patrocinador clau, ajudant a finançar la investigació i l’anàlisi d’aquestes publicacions. La relació entre les entitats no és només econòmica: al seu consell assessor hi figura David Vegara, exsecretari d’Estat d’Economia i actual Chief Risk Officer (CRO) de Banco Sabadell.
Bibliografia
Burroughs, W. S. (1970). The Electronic Revolution. Expanded Media Editions.
Cabrera Altieri, D. H. (2023). La comunicación como contagio. Imaginario social, metáfora y
comunicología. Perspectivas De La Comunicación, 16(2). https://doi.org/10.56754/0718
4867.2023.3326
Ortega Miravalles P. (1992). Giroux, H.A. (1990). Los profesores como intelectuales. Hacia
una pedagogía critica del aprendizaje. Revista Complutense de Educación, 3(1), 285.
https://revistas.ucm.es/index.php/RCED/article/view/RCED9292110285A
