Actualitat

La Laia podrà jugar (segurament), però ho podran fer les pròximes ‘Laias’?

El cas Laia va fer córrer rius de tinta durant la primera setmana de novembre. Pràcticament tots els mitjans generalistes es van bolcar en la història de la noia de 14 anys amb síndrome de Down que juga des dels 6 en un equip de voleibol un any per sota del que li correspondria, i a la qual la Federación Española de Voleibol no deixava participar en un torneig que tindrà lloc a finals de desembre a Guadalajara. Del tema fins i tot se’n va fer ressò la BBC. Moltes persones es van solidaritzar amb la jugadora i amb el Club Voleibol Esplugues, el qual s’havia ofert a perdre tots els partits a condició que cap de les integrants de l’equip infantil quedés exclosa. Fins i tot jugadores sènior que havien de participar en el torneig van manifestar per xarxes socials que, si la Laia no hi anava, elles tampoc.

La federació va rectificar. O, segons la seva versió, va demanar al Club Voleibol Esplugues que fes una petició per escrit i no una consulta telefònica, com s’havia fet inicialment. Amb la petició formal, el malentès quedava aclarit. O això sembla… En realitat, el club d’Esplugues encara no ha rebut la confirmació oficial, ni pel que fa a la Laia ni pel que fa a la resta de jugadores dels tres equips que ha inscrit a la competició, segons explica a aquest diari la secretària de la junta directiva, Sílvia Picas. Però molts mitjans informatius ho van donar per segur dos dies després que esclatés tot l’enrenou, perquè així ho van expressar els portaveus de la federació als periodistes.

La Laia, doncs, jugarà. Però aquest episodi establirà un precedent a favor de la inclusió en l’esport? Haurà servit aquest cas per flexibilitzar els reglaments de tal manera que, si més no en l’esport formatiu, un jugador amb una discapacitat acreditada pugui formar part d’un equip malgrat que no sigui de la seva edat? La resposta del Consell Superior d’Esports (CSD) és que no.

Quan la igualtat va contra l’equitat

El mateix dia que el cas de la Laia va saltar a les xarxes i a la premsa, un pare d’una altra noia amb síndrome de Down va enviar una queixa formal telemàtica al Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat. En el seu escrit venia a dir que les normes establertes per la Federació de Voleibol per garantir la igualtat estan anant en contra de l’equitat. Però, de fet, aquestes normes són les que tenen totes les federacions esportives.

El Ministeri de la Presidència va enviar la queixa al Consell Superior d’Esports, l’organisme del Govern espanyol del qual depèn, entre altres coses, l’autorització de qualsevol canvi en els estatuts o reglaments de les federacions esportives espanyoles. Aquesta resposta la firma Carlos Gascón Moreno, subdirector general d’Alta Competició, el qual ve a confirmar que l’exclusió de la jugadora per part de la federació era correcta (la carta porta data de 19 de novembre, quan ja s’havia dit per activa i per passiva que la Laia podria jugar) i que la raó no era la discapacitat sinó l’edat. I a continuació ve a dir que igual que hi ha nens que maduren més tard i han de jugar amb els de la seva edat, no es pot adoptar el reglament a cada situació. I que, a més, hi ha vida més enllà de l’esport federat.

Això escriu Gascón:

«Som conscients que les categories inferiors a l’absoluta són etapes de formació, però també és cert que en moltes ocasions l’edat cronològica no es correspon amb les etapes de maduració dels nens i les nenes. Igualment l’edat de maduració intel·lectual pot no correspondre amb l’edat de maduració física. Adaptar els reglaments de competició a cada una d’aquestes circumstàncies podria dificultar en gran mesura l’organització de competicions en aquestes categories».

I afegeix:

«Per altra banda, s’ha d’entendre que l’esport federat és un àmbit més dels molts en els quals es desenvolupa l’esport, alguns d’ells menys competitius i destinats a la promoció i/o a facilitar la integració de col·lectius desafavorits».

Acaba dient Gascón que des del CSD estan treballant amb desenvolupament de polítiques que facilitin la integració i la igualtat d’oportunitats, “per la qual cosa tindrem en compte el seu suggeriment per impulsar accions que facilitin aquestes polítiques”.

La inclusió i el respecte a la diferència

“Ens causa una gran decepció que, després del soroll que ha generat la campanya de sensibilització de #LaiaJuega, encara hi hagi gent que no hagi entès res”, comenta Sílvia Picas. “No es tracta de si la Laia té un any més o menys o si juga amb infantil o cadet, es tracta que la societat entengui que inclusió no vol dir fer el mateix que els altres, vol dir tenir l’oportunitat d’aprendre i ser diferents amb els altres. Aquesta campanya va començar per la Laia, però ha de ser per l’Ona, la Berta, el Jem, la Natàlia… que sigui el naixement d’una nova norma que inclogui la diversitat en general en l’esport federat”, afegeix.

Marta Montserrat, la mare de la Laia, li dóna la volta a l’argument de Gascón: “Si l’esport federat és un àmbit esportiu més no podem deixar passar l’oportunitat que hi arribi també la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat. O és que volem una norma que digui que les persones amb discapacitat podran participar en qualsevol disciplina esportiva però quedaran excloses de l’esport federat?”.

Però per què ha trigat tant a donar-se una situació com aquesta? Segons Glòria Canals, presidenta de Down Catalunya, “en realitat el cas de la Laia és força excepcional, és molt poc freqüent que una noia amb síndrome de Down de 14 anys pugui competir al mateix nivell que noies sense discapacitat que només tenen un any menys. Això, que hauria de ser motiu d’admiració, no sembla que ni la federació ni el Consell Superior d’Esports ho estiguin valorant gaire, per no dir gens”. Canals explica que a Down Catalunya –coordinadora que aplega totes les entitats de la síndrome de Down catalanes– han tingut notícia d’un altre cas que es va produir fa un parell d’anys, en una trobada de rugbi que, com la de Volei a Guadalajara, tampoc no era oficial. En aquest cas va ser l’Àlex, un noi de 15 anys amb síndrome de Down que formava part de l’equip sub12 del Barcelona Universitari Club (BUC) i es va quedar sense poder competir per culpa del reglament. La diferència és que ho va saber in situ, quan ja havia viatjat amb el seu equip a Valladolid. La similitud amb el cas de la Laia és que tampoc la Federació Catalana de Rugbi no posava impediments perquè l’Àlex pogués jugar amb una categoria diferent a la que li corresponia per any de naixement.

Per Canals, “hi ha esports com el golf on dues persones amb nivells diferents poden competir perquè parteixen amb un handicap diferent, per tant si li posen ganes i imaginació trobaran la manera de fer que aquesta situació no només sigui possible, sinó també normativa. Això no ha de ser que a la Laia o a qui sigui li estan fent un favor, en l’àmbit de l’esport formatiu serà sempre inacceptable que la rigidesa d’una norma exclogui de la participació a qualsevol esportista amb discapacitat”.

L’advocat Jordi Durà, especialista en esport i discapacitat (va ser president de Special Olympics de Catalunya), recorda també els principis establerts per la Convenció de Nacions Unides, la qual “imposa als poders públics l’obligació de promoure les condicions perquè la igualtat sigui real i efectiva, removent els obstacles que impedeixin o dificultin la participació de tots els ciutadans a la vida política, econòmica, cultural i social”. En aquest sentit, afegeix, “certament hi ha un reglament i la federació actua conforme a la llei quan decideix que una noia no pot participar a causa de l’edat que té, i no de la discapacitat, però és que aquest reglament pot estar en oberta contradicció amb la realitat social i els principis de la Convenció”.

El que està clar, segons aquest advocat, és que l’argument del CSD sobre la dificultat d’adaptar els reglaments “és contrari a Dret, perquè precisament són els poders públics els qui han de promoure les condicions perquè la igualtat sigui real i efectiva, i en aquest sentit s’imposa un canvi del reglament, que ha de ser flexible i concorde amb la realitat social actual”. “Els reglaments federatius no són fixos i inamovibles, només cal voluntat política, imaginació i sentit comú”, conclou Durà.