Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cada estiu ens recorda una realitat incòmoda i és que les desigualtats no fan vacances. Quan les escoles tanquen, per a la majoria d’infants comencen uns mesos de descans, joc i noves experiències, però per a molts altres també desapareix un dels principals eixos d’estabilitat que tenen al llarg de l’any.
L’escola és molt més que un lloc on s’aprèn. És rutina, alimentació equilibrada, relacions socials, detecció precoç de situacions de risc, suport emocional i la presència d’adults que observen, escolten i acompanyen: referents positius. Quan aquest espai desapareix durant gairebé tres mesos, moltes situacions de vulnerabilitat emergeixen i són molt més difícils de gestionar.
Des de la Fundació Pere Tarrés ho constatem cada any quan preparem les activitats educatives d’estiu becades que adrecem als col·lectius amb més dificultats. Aquest estiu prop de 1.900 infants i joves participen en les més de 35 activitats socials inclusives que oferim a aquestes famílies, i durant aquests dies revisem centenars de sol·licituds de beques, treballem braç a braç amb escoles, serveis socials, administracions i entitats d’acció social, i el més important: posem cara, nom i cognom a les famílies.
Aquesta mirada any rere any ens permet detectar que la vulnerabilitat infantil s’ha incrementat però també, d’alguna forma, ha canviat. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida 2025, el 36,1% dels infants menors de 16 anys a Catalunya es troba en risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE). Però no ens podem centrar només en la pobresa econòmica, ja que fa anys parlàvem sobretot de manca de recursos, però avui en dia, la vulnerabilitat infantil és molt més complexa, invisible i diversa.
Les noves formes de vulnerabilitat sovint no es detecten a primera vista. Cada vegada coneixem més infants que viuen situacions, per exemple, de sensellarisme. No parlem només de persones que dormen al carrer, que és la primera idea que ens ve al cap, també són famílies que viuen en pensions, albergs, habitacions rellogades o allotjaments temporals després de perdre l’habitatge i que es van movent de recurs en recurs sense trobar una llar estable. Per a un infant, créixer sense un espai segur on poder tenir rutines també és sensellarisme.
Les noves formes de vulnerabilitat sovint no es detecten a primera vista
També observem un augment de les situacions derivades de la violència masclista. Els infants no només en són testimonis, també en són víctimes. Conviuen amb la por dels adults referents, amb canvis constants de domicili o amb conseqüències emocionals greus que condicionen el seu desenvolupament i no els permeten viure la infància que mereixen.
Una altra realitat que es repeteix és la de les famílies monomarentals. Les dades mostren que són un dels col·lectius amb més risc de pobresa i exclusió social, però darrere d’aquesta realitat hi ha mares que sostenen soles l’educació i criança, la conciliació i una economia família precària. Moltes no es pregunten on aniran de vacances, es pregunten com podran continuar treballant mentre els seus fills no tenen escola.
També creix la demanda d’activitats inclusives per part de famílies amb infants amb necessitat de suport educatiu, discapacitat o capacitats diverses. En aquest cas la vulnerabilitat ve dels recursos insuficients, que generen greus desigualtats amb altres infants i que apareixen quan el cost del lleure inclusiu es converteix en una barrera.
A aquestes realitats hem de sumar-hi altres vulnerabilitats, potser menys visibles, però igualment preocupants: la salut mental, la soledat no desitjada, la bretxa digital, el consum excessiu de pantalles o la pèrdua d’hàbits i d’alimentació saludable durant les vacances.
Per això, els casals i les colònies ja no són només activitats de lleure, sinó recursos de guàrdia
per als infants. Eduquen des del joc i l’oci quan no hi ha escola, però també ajuden a mantenir
rutines, detecten situacions de risc, afavoreixen la convivència i garanteixen oportunitats
educatives.
L’educació en el lleure fa visible l’invisible i ens permet, ni que sigui per unes setmanes, poder
retornar l’estabilitat als infants que ho necessiten i contribuir a transformar la seva realitat.
