Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El terme canícula (gos petit en llatí) prové de l’estel Sírius (també anomenat Estel del gos dins de la constel·lació Canis Major). Els romans associaven les fortes calors de l’estiu amb la seua presència al firmament i sacrificaven un gos bru al principi del període canicular per tractar d’apaivagar-ne la fúria.
El grup Els pets van immortalitzar i idealitzar el moment amb el seu fantàstic “Agost” : “Que arribi l’agost / feixuc i mandrós / que ens fa recordar / la bellesa del temps que passa a poc a poc”. Certament, hi ha una correlació entre l’estiu i la mandra. La mandra prové de l’italià amb el significat de “ramat, dropo” que és manllevat del grec amb el significat de “jaç del bestiar o estable”.
El Modernisme nostrat, el del nostre retorn a la Champions de la cultura, va saber copsar gràficament el moment de pau que representa: “La mandra” (la podeu trobar al MNAC) és un oli sobre tela de Ramon Casas que ho representa fantàsticament (sembla que sota el títol “Far niente”, va ser presentada a l’Exposició Internacional que va tenir lloc a Venècia el 1905).
“Il dolce far niente” (“la dolçor de no fer res”) és una expressió italiana (ja potser universal) que fa referència al descans o, més ben dit, al fet de gaudir de no fer res. L’expressió s’allunya de la mandrositat per apropar-se molt més al “carpe diem” i aprofitar el moment, sovint és deixar la rutina de banda, fer la pausa llarga: llegir, badar atentament, jeure, mirar el mòbil o la televisió, escriure, banyar-nos i prendre el sol o l’ombra, etc., formen part de les moltes activitats d’intensitat baixa que la mandra estival ens fa delir d’una manera diferent i beneficiosa per a la nostra ment i cos.
Bon estiu, el que ens queda, mandrós!
El Diari de l’Educació, 2025