Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Amb aquest text de Jaume Carbonell volem obrir un espai de memòria on cadascú pugui aportar la seva història o el seu coneixement, viscut, escoltat, llegit, sobre l’escola franquista ara que se celebren 50 anys de la mort del dictador. Envia’ns el teu text a redaccio@diariecucacio.cat
Vaig assistir a una escola nacional d’un barri barceloní en ple franquisme, anys 50. Marta Mata, la fundadora de Rosa Sensat, deia que l’escola en cap moment de la història havia avançat tant com durant la Segona República –es referia, en concret, als grups escolars de Barcelona dels quals la seva mare era mestra i als que ella va assistir com a alumna-. Al mateix temps, mai no havia retrocedit tant com en el franquisme. Dono fe d’això. Tinc el testimoni directe de la meva mare i del meu pare, estudiants de l’Escola Normal de la Generalitat, i he parlat amb un munt d’exalumnes d’aquest i d’altres centres afins i he escrit més d’un llibre i uns quants articles sobre l’ensenyament a ambdós períodes.
La dictadura franquista, des del primer moment, va desmantellar totes les institucions, iniciatives i assaigs pedagògics anteriors, va prohibir les idees i les pràctiques pedagògiques més avançades i renovadors -com les de la Institució Lliure d’Ensenyament-. Les idees laiques, liberals, autonomistes, anarquistes, socialistes, liberals o simplement antifranquistes, van ser escombrades de les aules.
El magisteri públic va patir un sever procés de depuració, el cos funcionarial més afectat juntament amb el de Correus i Telègrafs. “El magisteri, durant diverses dècades i en tots els seus graus, ha estat influït i gairebé monopolitzat per ideologies dissolvents; cal revisar totalment i profundament el personal d’instrucció pública, tràmit previ a una reorganització radical i definitiva de l’ensenyament”. Les execucions, exilis i suspensions de sou i feina del professorat, des de l’ensenyament primari fins a l’universitària, van estar a l’ordre del dia.
Coneixes casos de mestres i mestres represaliats? Quines conseqüències va tenir la repressió a les seves vides personals i professionals?
A l’exposició que vaig comissionar juntament amb una amiga titulada “Un segle d’escola a Barcelona (1900-2003)”, representàvem l’escola franquista mitjançant un túnel. En efecte, van ser anys de foscor cultural i pedagògica, en què els principis de la croada i del Moviment que es va alçar contra la legalitat democràtica republicana, convertits en pensament únic, impedien la llibertat d’expressió i de pensament. Temps d´autarquia i aïllament econòmic, cultural i pedagògic.
Com es va viure aquest uniformisme ideològic? Tenia fissures? Podria esquivar-se d’alguna manera?
El pensament únic de la doctrina del catolicisme nacional és una simbiosi de les aportacions del feixisme i del falangisme, de l’ideari integrista de l’Església i del pensament reaccionari. L’adoctrinament ideològic tenia dues manifestacions especialment cridaneres: l’educació patriòtica i l’educació religiosa ultraconservadora.
Quins valors, rituals i pràctiques patriòticoreligioses et criden més l’atenció?
Els coneixements no s’estudiaven en llibres de text per a cada assignatura, això va arribar més endavant, sinó que es condensaven a la voluminosa Enciclopèdia Álvarez, de la qual es van vendre 22 milions d’exemplars. La música de fons, les essències de la ideologia dels vencedors. Mites, gestes i llegendes on l’espasa i la creu marxaven junts a la despulla colonial, en velles i noves reconquestes.
Quines orientacions generals i continguts concrets van marcar més substancialment la doctrina del nacional catolicisme condensada en aquesta enciclopèdia?
La coeducació, una altra de les fites més emblemàtiques de la reforma republicana, va ser suprimida. Centres de noies i nois separats, per evitar qualsevol mena de contacte. No només això. Hi va haver una ofensiva intensa i sistemàtica per reforçar els rols, els estereotips i les pràctiques sexistes en tots els àmbits culturals i educatius, amb ofertes diferenciades en els plans d’estudi. I les expressions de diversitat cultural estaven prohibides i fins i tot penalitzades, com ara l’homosexualitat. I, òbviament, d’educació sexual res de res.
Quins records i exemples podríeu explicar sobre l’educació sexista i la repressió sexual?
Un altre dels trets singulars de l’educació franquista és l’autoritarisme. Directors de centres de provada lleialtat al règim franquista imposats pel Ministeri d’Educació, absència de qualsevol mecanisme de participació democràtica per part del professorat i de la comunitat educativa i ús de mètodes severs de càstig a l’alumnat, a causa del seu comportament o simplement per trobar la resposta adequada a una pregunta de qualsevol matèria o equivocar-se en una operació. El comandament tòpic de “la lletra amb sang entra” va campar a plaer en aquests temps.
Quins càstigs van ser més temibles i habituals? Fins a on van arribar? Quines empremtes deixaven a l’alumnat?
Les onades immigratòries cap a les grans ciutats i, sobretot, la manca de construcció de nous centres públics va provocar la massificació de les aules, alarmant en alguns casos. A la meva escola arribem a ser vuitanta alumnes a l’aula. Quina feina en equip, quin acompanyament docent, quina atenció a la diversitat i quin tipus d’innovacions educatives podien dur-se a terme en aquestes condicions? Tampoc no ho afavoria l’espai escolar, amb la tarima docent separada dels pupitres inamovibles.
Quins mètodes d’ensenyament i quines estratègies docents es feien servir llavors per garantir la gestió i el control de l’aula? Fins a quin punt això afectava la disminució de la qualitat de l’ensenyament?
Pel que fa al professorat, cal esmentar els plans d’estudi caducs d’acord amb la nul·la oferta de formació permanent. Per no parlar de les condicions salarials i de treball. Aquí ressona el conegut tòpic: “Passa més gana que un mestre d’escola”. Molts recorrien a la pluriocupació. El meu, en concret, treballava en una editorial, unes hores al migdia i altres tardes al final de la seva jornada escolar, i els diumenges arrodonia el sou amb cròniques taurines i futbolístiques.
Quines imatges recordes dels mestres i les mestres d’aquesta època?
La manca de compromís de l’Estat cap a l’educació pública va suposar que bona part de l’escolarització recaigués al sector privat, especialment als centres religiosos.
Fins a quin punt s’hi va aplicar la doctrina del nacional catolicisme i altres detalls de l’educació franquista abans esmentats? Partien d’uns criteris comuns o tenien les pròpies particularitats en funció de les diferents ordres religioses?
Les manifestacions més autoritàries i ideològiques del model educatiu franquista es van anar suavitzant amb el pas del temps, a la dècada dels seixanta i més encara amb l’aprovació i aplicació de la Llei General d’Educació als anys setanta, una reforma més netament tecnocràtica, assessorada per la UNESCO i pel Banc Mundial. L’anomenada Generació de l’EGB ja viu una altra escola franquista. Hi ha altres dades que marquen aquest punt d’inflexió: l’ensenyament obligatori s’estén dels 12 als 14 anys. El 1960 hi havia un milió de nens sense escolaritzar i les oportunitats d’accedir a l’ensenyament secundari i universitari eren molt selectius, en bona part reservats a les classes socials alta i mitjana (podents), mentre que a la dècada següent el panorama millora substancialment amb la construcció de noves escoles, instituts i universitats.
Quins processos i exemples has viscut i conegut respecte a les oportunitats educatives que es tancaven i obrien al llarg dels anys seixanta i setanta, fins a la mort de Franco i la transició democràtica?
El meu destí escolar va canviar radicalment en cursar el batxillerat superior en un centre privat integrat la resistència catalana antifranquista, amb docents formats a la Segona República. Res a veure amb la meva escolaritat anterior, la nit i el dia. Hi va haver altres centres d’aquest estil, no gaires, i poc accessible a les classes populars.
Vas tenir la mateixa sort d’assistir a un d’aquests centres alternatius al franquisme, o trobar un mestre o mestra que, per circumstàncies diferents, us proporcionés altres tipus de formació?
Després d’aquest breu recorregut per l’educació franquista que cada persona ha viscut i ha patit de manera diferent i que requeriria molts matisos, arribem al final amb les darreres preguntes a títol de conclusió, sempre oberta.
Què vam aprendre a l’escola franquista? Què deixem d?aprendre? Què vam haver de reaprendre amb nous esquemes? A quins mecanismes i estratègies de compensació i supervivència -família, amistats, altres activitats…- Recorrem perquè aquesta realitat escolar no condicionés tan negativament les nostres vides?
Montgat, 12 de enero de 2025.
Jaume Carbonell. Exdirector de Quaderns de Pedagogia i assessor d’Octedro editorial.
