Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En els últims cinc anys, ha cristal·litzat un canvi ideològic rellevant entre el jovent. Catalunya s’havia caracteritzat per una ubicació ideològica més escorada a l’esquerra, amb una població adulta que tendia a desplaçar-se lleugerament cap a posicions més conservadores. El 2024, però, les dades mostren un gir: per primera vegada, les persones joves d’entre 18 i 29 anys se situen, de mitjana, més a la dreta que els adults. Encara més preocupant és l’escletxa de gènere: els nois joves es posicionen més a la dreta, allunyant-se de les seves coetànies.
Aquest desplaçament ideològic no es pot desvincular de la crisi democràtica ni de la desconfiança vers les institucions. El jovent que pot sentir-se més atret pels discursos d’extrema dreta acostuma a ser, també, qui rebutja amb més força el sistema polític existent i les seves institucions. No és només una qüestió sentimental: és el resultat de viure en un context d’incertesa i precarietat gairebé estructural. L’atur juvenil continua sent dels més elevats d’Europa; la temporalitat, els salaris baixos i una edat d’emancipació que voreja els trenta anys fan de l’autonomia un horitzó inassolible. L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un privilegi; la crisi de rodalies exemplifica com una desinversió sostinguda en serveis públics, similar a la de la sanitat pública, genera ràbia i malestar; la crisi climàtica es fa cada vegada més tangible, i la impunitat d’homes blancs i poderosos confirma que no totes les vides compten igual. En aquest context, no sorprèn que la confiança en les institucions trontolli.
És lògic, doncs, que hi hagi inquietud per la participació de la joventut. Voldria pensar que aquesta preocupació neix del reconeixement del valor polític que té la implicació de la ciutadania en la vida pública en temps de retrocés de drets socials, i no pas de la temptació de criminalitzar el jovent com a col·lectiu problemàtic. Massa sovint, el discurs públic fa dels joves un boc expiatori sobre el qual abocar la frustració per un sistema que fa anys que mostra símptomes d’estar col·lapsant.
Entre la joventut catalana no predomina la indiferència, sinó una desafecció institucional profunda
Si entenem la participació en un sentit ampli —incloent tant les formes institucionals i tradicionals, com votar o militar en un partit, com les formes més informals o actuals, com l’associacionisme o el consum polític—, la diagnosi és clara: entre la joventut catalana no predomina la indiferència, sinó una desafecció institucional profunda.
Segons dades del SIJOVE, el grau de satisfacció del jovent amb la democràcia continua sent baix, malgrat una lleu millora respecte a la postcrisi del 2008. L’afiliació a partits i a organitzacions polítiques convencionals es troba en mínims històrics, on es confirma l’allunyament respecte a les estructures participatives clàssiques. Ara bé, l’interès per la política de la joventut és relativament elevat i s’aproxima al de la població adulta. En canvi, les formes que exigeixen un compromís sostingut, com l’associacionisme o la implicació en manifestacions, mostren una tendència a la baixa, mentre que el consum polític s’ha consolidat com una via freqüent d’expressió política individual.
Aquest contrast obliga a matisar el diagnòstic. Les formes de participació col·lectives i sostingudes en el temps es debiliten, mentre que augmenten les pràctiques de baix cost i caràcter més individual. Tot i que hi ha joves que no es mobilitzen o que ho fan de manera esporàdica, no es pot obviar que hi ha jovent que participa. El problema és que els indicadors clàssics capten millor la participació formal i institucionalitzada que no pas les pràctiques emergents, més flexibles i situades als marges dels canals tradicionals.
En paral·lel a les dades quantitatives, assistim a una proliferació de mobilitzacions vinculades a causes i moments molt concrets, que sovint costa de mesurar estadísticament. Les respostes massives davant fenòmens climàtics extrems com la DANA a València, les protestes contra el genocidi palestí, les mobilitzacions pel dret a l’habitatge o les vagues pel clima n’han estat exemples recents. Tot això apunta cap a una implicació més connectada amb experiències polítiques quotidianes, amb causes directament connectades amb les cures, la vida i el futur de les persones.
Els indicadors clàssics capten millor la participació formal i institucionalitzada que no pas les pràctiques emergents, més flexibles i situades als marges dels canals tradicionals
La política travessa la vida quotidiana: el consum responsable, l’activisme digital, el feminisme, l’ecologisme o la lluita antiracista esdevenen pràctiques polítiques, encara que no passin pels canals institucionals. No és casualitat el gir de la participació vers els espais menys formals i rígids. En aquests contextos es desdibuixen les grans fites utòpiques a llarg termini, però s’hi desenvolupen pràctiques i objectius més immediats i concrets, on hi ha una relació directa amb la causa.
No queda clar si les noves formes de participació són causa o conseqüència del model de societat actual, el que si queda clar és que presenten seriosos dilemes d’ètica i efectivitat, a la vegada que obren oportunitats. La seva força rau en la capacitat de mobilitzar ràpidament, d’una relació radical de les cures i d’articular i fer visibles injustícies concretes. La seva debilitat resideix en el risc d’accentuar la fragmentació i l’individualisme, i dificultar la construcció de projectes col·lectius sostinguts en el temps. Assumir que les noves formes participatives són positives i suficients per se seria un error, negar-ne les potencialitats, també.
En un món neoliberal, governat per valors individualistes i de competició, la participació pot esdevenir un espai des d’on reconstruir pertinences col·lectives i desafiar un sistema capitalista que naturalitza desigualtats i precarietats. Però perquè això passi, cal que la participació juvenil no quedi reduïda a la suma de gestos aïllats i consumibles, sinó que es pugui connectar amb projectes i lluites compartides. En aquest sentit, la xarxa civil, entesa com el teixit associatiu social i comunitari, esdevé clau per combatre la desafecció col·lectiva, els discursos d’odi i la indiferència social.
La urgència de promoure una participació més política, més col·lectiva i més crítica ha de traduir-se en una mirada pedagògica que travessi el sistema educatiu. No ens podem permetre el luxe de renunciar a les ideologies com si fossin simples dogmes, o de pensar que la neutralitat és possible en un món profundament desigual. Un dels objectius de l’educació és, precisament, aprendre a viure i conviure en una societat democràtica, i participar activament en la vida social i cultural de la comunitat. Això implica dotar a infants i joves d’eines per llegir críticament la realitat, imaginar alternatives i organitzar-se per fer-les possibles.
La participació juvenil no hauria de dependre dels adults, però és responsabilitat de la societat i de les seves institucions, inclosa l’escola, d’oferir marcs, espais i temps per a la deliberació, el conflicte, la cooperació i la imaginació política. Vivim en la constatació i reconeixement que el sistema no funciona però, alhora, en la inacció permanent. La paràlisi prové de la sensació d’impotència que provoca pensar que res es pot canviar. En aquest context, la participació té molt a veure amb la capacitat d’imaginar, si no creiem en futurs possibles, la participació perd el seu sentit i raó de ser. En un món cada cop més incert, la pitjor resposta no és la implicació fragmentada dels joves, sinó la incapacitat col·lectiva d’imaginar futurs alternatius.
