Opinió

La resistència

En l’eterna crisi de l’educació pública, i dins la infinita importància de la mateixa institució, viatgem constantment en una vagoneta que ens condueix per una muntanya russa de contradiccions i paradoxes. La precarietat en què està instal·lada l’educació, la inoperància política per implementar una norma pedagògica basada en evidències, duradora i ben dotada pressupostàriament, i la implacable amenaça dels moviments que busquen negoci en la, gairebé, darrera corporació pública que subsisteix, són la calor que alimenten dia rere dia aquest cuinat que bull a foc lent, sense pressa per ser degustat.

Aquesta tempesta perfecta, però, ha trobat un enemic que no esperava als plans inicials. Un grup de resistència que sobreviu i fa sobreviure l’escola. Un element que, més enllà de sous i horaris, manté a flotació la nau pública. Una munió de docents que en un exercici digne i admirable d’ètica i compromís social, fan que, malgrat les deficiències detectades a l’edifici, el mantinguin dret i en les millors condicions possibles per ser habitat.

La resistència no es deixa doblegar amb facilitat. Són un grup d’inconscients ben conscients que el seu ofici va més enllà d’un fet concret o parcial. Com va dir Freire, “educar és impregnar de sentit tot el que fem en cada moment”. I en això basen el seu esforç. La seva lluita. El seu coratge.

Immersos com estem dins d’una muntanya russa, faríem bé en no menysprear les amenaces. Hauríem de tenir present que aquest esforç, aquesta lluita, aquest coratge, no són il·limitats. La sostenibilitat de la resistència pot tenir un final sustentat en el cansament. La precarietat es corregeix amb sobreesforç. Les deficiències, amb horaris eterns. Les mancances, amb una predisposició continuada. I això té un nom: podem ser romàntics i dir-li implicació; idíl·lics i anomenar-ho compromís; o apassionats i batejar-ho com a devoció. En canvi, si som més realistes, ens inclinarem pel nom d’autoexplotació.

Aquesta addicció al treball té un nom: workaholism. Ho defineix perfectament el psicòleg Jose Antonio Llosa¹ quan explica que “l’adicció al treball no s’ha d’explicar como una síndrome, sinó com un símptoma més d’una precarietat laboral disciplinant”. Un altre autor que ha aprofundit en el fenomen és el filòsof sudcoreà Byung-Xul Han²: “Ara un s’explota a si mateix figurant-se que s’està realitzant; és la pèrfida lògica del neoliberalisme que culmina en la síndrome del treballador cremat”. Les conseqüències, perilloses: “Ja no hi ha contra qui dirigir la revolució, no hi ha uns altres d’on provingui la repressió”. De fet, “es viu amb l’angoixa de no fer sempre tot el que es pot”. I així, si no aconsegueixes l’èxit, només hi ha un culpable: tu mateix.

En aquest fet insisteix Miya Tokumitsu³, professora d’art a la Universitat de Melbourne i autora del llibre Do what you love (Regan Arts, 2015), la qual crítica amb ironia aquesta premissa: “Esforceu-vos, cultiveu la vostra passió en la vida, i us plouran els èxits. Si no és així, és que alguna cosa esteu fent malament”.

Kathi Weeks, teòrica feminista i autora del llibre The Problem with Work (Duke UP, 2011), denuncia que el problema està en el fet que els treballadors acceptin la seva explotació i precarietat. I hi insisteix: “Si la feina et produeix frustració o dificultat, és culpa teva, no de les lleis laborals o del mercat de treball”. I aquí és on situem una altra de les debilitats de la resistència, ja que, com exposa Tokumitsu, “en convertir cada frustració en un problema personal, la resposta és l’autosuperació en comptes de l’acció col·lectiva o política”. I aquest fet cobra especial rellevància.

El resultat d’aquesta alienació, bé en la recerca de la realització personal, bé en la recerca de la salvació de l’educació pública, és la mateixa assumpció de les estratègies capitalistes: “Les persones entren en una dinàmica d’autoexplotació, d’autoexigència, de constant optimització, que acaba generant malalties com la depressió”. O el conegut com a burn-out. “Es tendeix a pensar que no és la dinàmica, el sistema, el que ha generat aquesta ansietat, sinó que es planteja sempre com un fracàs personal. Aquest poder intel·ligent, propi del règim neoliberal, actua de forma silenciosa”.⁴

Amb tot, la muntanya russa de paradoxes arriba a un punt àlgid, amb un seguit de preguntes que fan trontollar l’estructura: què passaria si la resistència es limités a executar la seva feina en els horaris i les condicions pactades? Què passaria si els que ara salven el sistema educatiu del seu ensorrament decidiren posar fi a aquesta autoexplotació? Seria el final de l’escola pública? Seria l’atac definitiu del neoliberalisme per engrapar el sucós tresor econòmic basant-se en el mal funcionament del servei públic i en l’eterna fal·làcia de la rendibilització dels diners de la gent? O, en canvi, posaria en solfa les deficiències provocades per una mala gestió, s’exposarien socialment les imperfeccions que ara s’amaguen sota l’estora de l’autoexplotació, i això provocaria una reacció ciutadana que obligaria a l’acció política? No són respostes senzilles ni el camí sembla fàcil.

Ara bé, estimar la teva feina no significa que no trobis dificultats o entrebancs. I tampoc significa que has de seguir endavant amb unes condicions pròpies d’una explotació, malgrat que aquesta sigui autoexigida.

Tal vegada Miquel Àngel hauria d’haver requerit protecció pels seus ulls, unes bastides adequades a la posició a adoptar per elaborar l’obra i es podria haver deixat ajudat per altres artistes. Hauria gaudit més de la seva feina i no hauria patit les lesions que al principi comentàvem. Tal vegada nosaltres hauríem de ser conscient de la caducitat d’un excés d’hores de feina o de la insostenibilitat de molts dels processos d’innovació en els quals estan sumits molts de centres. I a partir d’aquí, pressionar i exigir a les administracions un canvi en les condicions actuals del sistema. Organitzar-nos en moviments pedagògics, associacions professionals o col·legis de docents per exigir unes qualitats mínimes que permetin una educació pública del segle XXI, sense dependre de l’autoexplotació, el compromís social i l’entrega total dels docents que ara mateix formen la resistència.

1 – https://ctxt.es/es/20190213/Politica/24240/Jose-Antonio-Llosa-Workforall-economia-empleo-psicologia-explotacion-laboral.htm

2 – https://elpais.com/cultura/2018/02/07/actualidad/1517989873_086219.html

3 – https://ctxt.es/es/20170201/Politica/10638/Miya-Tokumitsu-debate-trabajo-felicidad-entrevista.htm

4 – Vásquez Rocca, Adolfo (2017). Byung-Chul Han: la sociedad de la transparencia, autoexplotación neoliberal y psicopolítica. De lo viral-inmunológico a lo neuronal-estresante. Pontificial Catholic University of Valparaiso – Universidad Complutense de Madrid. Colección Nómadas: Critical Journal of Social and Juridical Sciences. N. Extra 52, 4 (325-349)