Anàlisi

La resposta al 25%: obediència, desobediència o jugada mestra?

On som judicialment?

Hi ha una sentència de la sala del contenciós del TSJC, que neix d’un procediment incoat pel Ministeri d’Educació en temps del ministre Wert, que diu que el Departament d’Educació ha de normalitzar la presència del castellà a l’ensenyament, amb l’establiment d’una quota d’un mínim del 25% de l’horari lectiu i que inclogui almenys una matèria troncal, a més de llengua castellana. Aquesta sentència és ferma des del passat mes de gener, perquè el Suprem va tombar el recurs presentat pel Govern, i des d’aleshores Educació tenia dos mesos per complir la sentència. Quan s’exhauria el termini, el Departament va enviar al tribunal la seva resposta de com estava acatant la sentència: per una banda, va presentar un acord per canviar alguns articles de la Llei de Política Lingüística, a fi que s’inclogués el castellà com a “llengua d’aprenentatge”, i per l’altre un “projecte de decret de desplegament del règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya”.

La primera idea finalment seria abandonada, ja que en l’acord inicial hi havia quatre partits (ERC, PSC, Comuns i Junts), però Junts per Catalunya se’n va acabar despenjant quan va veure que la idea de reformar la Llei de Política Lingüística aixecava un fort rebuig entre un sector de l’òrbita independentista. Poc després, i mentre es buscava una altra manera d’articular un acord a quatre, el 9 de maig el TSJC va respondre al Govern amb una interlocutòria en la que li deia, en essència, que allò no era complir la sentència, que li donava 15 dies per fer-ho, i que actuava a instàncies no de l’actor que havia iniciat el procediment (el Ministeri), sinó d’un nou actor a qui havia acceptat com a part a la causa, l’Assemblea de l’Escola Bilingüe (AEB), per considerar que té un “interès legítim”. Aquesta entitat havia demanat l’execució forçosa de la sentència, i per això el tribunal va donar 15 dies a la Generalitat per fer-ho. Aquest termini va expirar ahir.

Què respon el Govern a la interlocutòria?

El consens entre els quatre partits s’ha pogut refer i s’ha traduït en una “proposició de llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari”, que encara no ha aprovat el Parlament perquè –a instàncies de Vox, Cs i PP– s’ha enviat al Consell de Garanties Estatutàries, però que pràcticament segur que acabarà sent aprovada. En aquesta llei no es parla del castellà com a llengua d’aprenentatge, però sí com a “llengua d’ús curricular”, mentre que el català manté la seva condició de llengua vehicular. D’aquesta manera, s’obre la porta a que un centre pugui establir que, atesa la seva realitat sociolingüística i les competències orals i escrites del seu alumnat, farà activitats lectives en castellà, i això quedarà reflectit en el seu projecte lingüístic de centre, que estarà validat pel Departament d’Educació.

A la vegada, dilluns el Govern va aprovar un decret-llei (6/2022) sobre els projectes lingüístics dels centres educatius públics, i el més important d’aquest decret és que queda clar que el Departament d’Educació es fa responsable de tots els projectes lingüístics que valida, i que aquests mai s’han de fer a partir de paràmetres numèrics, proporcions o percentatges. I per validar per la via exprés els projectes lingüístics dels més de 3.000 centres públics, el que ha fet és enviar una instrucció a les direccions en la qual li diu que “ha de verificar que el seu projecte lingüístic s’adequa al Decret llei 6/2022, abans del dia trenta de juny”. Per aquesta verificació, la direcció pot comptar amb el suport de la inspecció educativa, i com a orientació al final planteja set preguntes, que si es responen afirmativament vol dir que el projecte serà validat. La darrera és: “El projecte lingüístic evita la utilització de percentatges en l’ensenyament i l’ús de les llengües?”

Finalment, s’acata o no s’acata?

Amb aquestes noves mesures, el Govern espera que el tribunal entengui que està donant compliment a la seva sentència de l’única manera que es pot fer… i que les entitats sobiranistes entenguin que no ho està fent. I el més probable és que passi a l’inrevés: que el TSJC consideri que no s’està complint la sentència i que alguns sectors del sobiranisme considerin que sí. En la roda de premsa que ahir van oferir el conseller Gonzàlez-Cambray i la portaveu Patrícia Plaja, un periodista li va preguntar directament al conseller si podia aclarir si amb aquest acte s’havia decidit obeir o desobeir la sentència. I la resposta va ser que s’està responent al tribunal. En un article a La Vanguardia publicat ahir, el jurista i exdirigent d’ERC Joan Ridao argumentava que davant la sentència no es podia no fer res ni era realista que el castellà estigués fora de la normativa que regula el sistema educatiu, a la vegada que defensava que aquestes noves normes no constitueixen un “harmagedon lingüístic” ni posen fi a la immersió (a la qual no anomenava d’aquesta manera).

La primera reacció de la Plataforma per la Llengua a la notícia sobre la introducció del concepte de “llengua curricular” va ser de rebuig, i d’advertir que s’obre la porta a que el govern espanyol (ara o en el futur) “pugui fixar fins a un 50% de castellà a l’escola, emparant-se en la llei d’educació espanyola”. Altres entitats com l’ANC o sindicats com USTEC o Intersindical van donar suport a aquest punt de vista, però amb els dies aquest rebuig inicial sembla haver-se matisat. La crítica sobre si el Govern “s’està carregant el model d’escola catalana” s’ha anat rebaixant fins a la pràctica desaparició.

Què en dirà el TSJC?

El quid segurament es troba en el 25%. El Departament considera inaplicable, inviable i antipedagògic establir aquest percentatge com a norma, entre altres raons perquè a molts centres no existeixen les assignatures, o perquè hi ha moltes activitats formalment en català on els recursos i materials didàctics que s’utilitzen estan en castellà. A la vegada, però, hi ha un menyspreu generalitzat envers la xifra del 25%, i molts detractors argumenten que el tribunal se l’ha tret del barret. La realitat, però, és que els jutges van haver d’analitzar la jurisprudència internacional per fixar aquest percentatge, davant de la negativa històrica del Departament a facilitar cap xifra. Pel tribunal, doncs, no és una xifra que hagi sortit de l’atzar, i per tant de la seva interlocutòria es desprèn una gran determinació a no acceptar cap execució de sentència que passi per un invent diferent al del 25%.

I qui segur que no entendrà que el Govern acata la sentència és l’Assemblea per una Escola Bilingüe de Catalunya, que ja ha anunciat a través d’un comunicat que avui mateix presentarà davant el TSJC un escrit informant el tribunal de la desobediència i sol·licitant noves mesures d’execució. La seva tesi és que, fins i tot en el cas que el TSJC acabi entenent que la nova llei canvia les coses, fins que no es pronunciï sobre això el Govern ha d’ordenar que un mínim del 25% de les classes es facin en castellà i que si no ho fa “estarà produint una fallida de l’Estat de dret”.

Qui és el responsable de complir la sentència?

Aquest és un dels punts més calents de tot aquest serial, i sobre el qual existeixen interpretacions discrepants. El Departament d’Educació afirma que tota la responsabilitat jurídica recau sobre el mateix Departament, i per tant en última instància sobre el conseller. En conseqüència, davant de qualsevol eventual acció penal que es pugui derivar en el cas que algú denunciï la Generalitat per desobediència d’una sentència ferma (o fins i tot per prevaricació), Gonzàlez-Cambray hauria de ser l’acusat/investigat. Així, el Departament va manifestar en el seu moment a la sala del contenciós del TSJC que el responsable de donar compliment a la sentència és ell mateix, i el decret-llei aprovat dilluns ratifica que el Departament es fa responsable de tots els projectes lingüístics de les escoles i instituts.

Altres no ho veuen tan clar. Creuen que el decret de direccions (2010), que atorga als directors la consideració d’autoritat pública i estableix que entre les seves obligacions hi ha el fet de “garantir l’exercici dels drets i deures de tots els membres de la comunitat escolar”, els atorga responsabilitat directa en el compliment de la sentència, i de fet l’Assemblea per una Escola Bilingüe no ha amagat que pensa anar centre per centre.

Un minisondeig efectuat per aquest cronista sobre l’estat d’ànim dels directors indica que aquest tema ara per ara els preocupa relativament poc, en especial en relació a altres qüestions que compliquen molt més el seu dia a dia. I si n’hi ha algun que consideri que ha d’obeir el 25%, aleshores estarà desobeint el decret llei que diu que no s’han de posar percentatges.

Quin escenari s’obre a partir d’ara?

L’únic fàcil de predir és que l’embolic judicial anirà a més. Per una banda, el TSJC haurà de dir si considera que amb la nova llei es dona resposta a la seva sentència. I si no, s’haurà de veure quines passes decideix donar. Podria instar un procediment penal, que s’allargaria també anys, i per tant, contràriament al que algunes veus afirmen, una eventual inhabilitació de Cambray (o altres conseqüències penals que se’n puguin derivar) no seria mai immediata. A banda, el mateix TSJC ha de resoldre el recurs de reposició interposat pel Govern contra la seva decisió d’acceptar l’AEB com a part de la causa. I a la més que probable denegació d’aquest recurs li seguirà un més que probable recurs de cassació davant del Tribunal Suprem, que també trigarà el seu temps. I, per altra banda, és probable que la mateixa AEB o altres entitats també presentin denúncies, contra el Departament o contra centres concrets. O que impugnin la nova llei, o que algun partit la porti al Tribunal Constitucional.

I, per postres, s’ha obert un nou meló judicial, ja que un seguit d’entitats com Plataforma per la Llengua, Ustec, Intersindical i altres han presentat al TSJC un “incident de nul·litat d’actuacions” en relació a la sentència del 25% i la posterior interlocutòria. El seu argument és que hi va haver una irregularitat en l’assignació del jutge Javier Aguayo Mejía, president de la sala contenciosa administrativa del TSJC, ja que va poder presidir el tribunal sentenciador gràcies a que un dia abans que es produís la primera sentència (la de desembre de 2020), una reforma aprovada pel Consell General del Poder Judicial va permetre que, en casos excepcionals, els presidents de sala poguessin decidir integrar-se en una deliberació que correspon a una secció del tribunal. Per això, i pel fet que és un principi jurídic fonamental el dret a ser jutjat per un magistrat que estigui predeterminat per la llei, aquestes entitats consideren que tot el procediment està viciat i en demanen la seva nul·litat.