Opinió

La Teoria de l’Embut Educatiu

Quan un sistema es transforma, ho fa abans per dins que per fora.

L’educació, com tota estructura viva, no canvia primer amb lleis, sinó amb tensions que es mouen a l’interior de les aules, dels cossos, dels temps i dels silencis.

Fa anys que alguna cosa s’està desplaçant dins del sistema educatiu. I potser no ho hem dit prou bé, o no ho hem pogut encara mirar des d’una metàfora que ho expliqui amb precisió, però també amb humanitat.

He anomenat aquest desplaçament la Teoria de l’Embut Educatiu, o formalment, el Model de redistribució del filtre educatiu.

No és una teoria acabada, sinó una metàfora per pensar el que ja està passant: que el filtratge escolar —aquell mecanisme implícit que durant dècades expulsava, repetia o seleccionava— ja no s’activa al principi del recorregut escolar, sinó més endavant.

Avui, el sistema educatiu s’obre de bon començament: acull més alumnat, adapta més itineraris, sosté més diversitat. Però estreny el pas a la sortida, a Batxillerat, a l’FP i a l’accés universitari.

Aquesta inversió de l’embut no és només estructural. És cultural, emocional, política. I té conseqüències: bones, dolentes, però sobretot difícils d’explicar si no disposem d’una imatge clara. Per això proposo aquesta metàfora: no com una simplificació, sinó com una manera de compartir la complexitat.

La Teoria de l’Embut no pretén ser definitiva. Però sí útil. Una eina per pensar la realitat que ja tenim entre mans, i per orientar-nos —com a docents, com a institucions, com a societat— en temps d’incertesa.

1. D’on venim: l’embut d’abans, durant dècades, on el sistema educatiu es va concebre com un itinerari ascendent que començava estret i s’anava eixamplant. Era un embut en sentit tradicional: s’hi entrava amb dificultat, es filtrava des del principi, i només una part de l’alumnat accedia a les etapes posteriors.

Aquest model es fonamentava en una visió més homogènia de la societat, on l’escola tenia la funció d’orientar, seleccionar i repartir. L’accés a l’educació secundària, i més encara al batxillerat, era un privilegi. Les taxes d’abandonament eren elevades i sovint justificades per discursos de mèrit, esforç o mancances individuals, sense tenir prou en compte els condicionants socials, econòmics o emocionals.

La diversitat no és un problema a gestionar, sinó la condició natural de qualsevol aula del segle XXI

L’embut d’abans era, en el fons, un mecanisme de selecció primerenca. Qui no encaixava, repetia; qui no s’adaptava, quedava enrere. I, com deia Illich, en molts casos, quedava marcat.

Aquest model responia a les necessitats d’una societat industrial, que requeria una selecció ràpida de perfils funcionals per al mercat laboral. L’escola actuava com un filtre d’eficiència productiva: no tots havien d’arribar al final, sinó que el sistema havia de detectar abans qui seguiria i qui no.

Aquest model va generar itineraris massa tancats, una concepció limitada del talent, i un relat de fracàs educatiu que sovint era, en realitat, un fracàs del propi sistema per comprendre la diversitat de ritmes, contextos i trajectòries.

2. Cap a on anem: l’embut invertit d’avui, l’escola ja no és aquella porta estreta del passat. L’escolarització és universal fins als 16 anys, les lleis educatives promouen la inclusió, la repetició es redueix, i els centres fan esforços —a vegades heroics— per acompanyar trajectòries diverses.

La part ampla de l’embut s’ha desplaçat a l’inici. El sistema intenta sostenir l’alumnat en lloc de seleccionar-lo precoçment. S’adapten ritmes, es flexibilitzen metodologies, es creen suports personalitzats i es reconeixen contextos familiars i socials com a factors educatius.

Però aquesta obertura té límits. I aquí és on l’embut es torna a estrènyer. Quan arribem al Batxillerat, a l’FP o a les proves d’accés a la universitat, el sistema recupera una lògica de filtre. Torna a demanar rendiment, excel·lència, homogeneïtat. I molts dels qui han estat sostinguts fins allà, de cop, tornen a sentir que no encaixen.

És aquí on s’expressa tota la tensió d’aquest nou model: sostenim l’alumnat en la base, però mantenim criteris de selecció tradicionals al final. No perquè siguem incoherents, sinó perquè el sistema encara no ha resolt com ser inclusiu i exigent alhora.

Per això parlem d’un embut invertit: perquè l’estrenyiment no ha desaparegut, només s’ha desplaçat. I això genera noves tensions, però també noves oportunitats per pensar com podria ser un embut millor: més humà, més flexible, més just.

3. Què explica aquest canvi: dades, diversitat i context social. Aquest desplaçament del filtre educatiu no és casual, ni tampoc improvisat. És la resposta —encara inacabada— a una transformació social profunda.

Les dades són clares. Fa només quinze anys, l’abandonament escolar a Espanya superava el 30%; avui ha baixat al 13,6% (INE, 2023). Aquest avenç no s’ha aconseguit només amb reformes legals, sinó amb un canvi de mirada: entendre que la diversitat no és un problema a gestionar, sinó la condició natural de qualsevol aula del segle XXI.

També sabem que els principals factors associats a l’èxit o el fracàs escolar no són cognitius, sinó socioeconòmics, emocionals i relacionals. La ciència educativa, la psicologia del desenvolupament i la neuroeducació coincideixen: l’alumnat no fracassa perquè no pugui, sinó perquè no se sent sostingut, vinculat, reconegut.

Per això, l’obertura de l’embut en les etapes inicials és un intent —valent i necessari— de compensar aquestes desigualtats. Però si el sistema no transforma també el coll de l’embut —és a dir, les condicions d’accés i de continuïtat a les etapes postobligatòries—, el risc és simplement desplaçar el problema.

Així doncs, el model actual és fruit d’un context: més complex, més just en intenció, però encara limitat en estructura. I per això cal una metàfora que ens ajudi a entendre on som i què podem transformar.

4. Per què cal sostenir l’embut, i no només obrir-lo? Obrir l’embut és necessari, però no suficient. Si el sistema només amplia l’accés, però no enforteix l’acompanyament al llarg de tot el trajecte, corre el risc de crear una sensació d’inclusió que es desmunta just quan més caldria sostenir-la.

Hi ha alumnes que arriben a 4t d’ESO després d’anys d’esforç col·lectiu, de mesures de suport, de confiança construïda a poc a poc. Però aquest recorregut, si no troba continuïtat, pot convertir-se en una promesa trencada.

Sostenir l’embut vol dir garantir una coherència educativa: que el que fem per acollir, també ho fem per projectar. Que l’escola no només sigui un lloc on entrar, sinó un lloc des d’on continuar creixent.

Per això, sostenir vol dir: reforçar la tutorització a postobligatòria, diversificar les vies d’accés, revisar les formes d’avaluació i, sobretot, creure que les trajectòries lentes o alternatives també tenen valor. No tot ha de passar pels mateixos forats, al mateix temps, amb la mateixa forma.

L’equitat no és només donar a tothom la mateixa oportunitat d’entrar, sinó assegurar condicions perquè cadascú pugui sortir amb sentit, dignitat i futur.

5. Una eina per pensar junts. No cal que tots estiguem d’acord amb la metàfora. Ni tan sols és necessari compartir-la del tot. El que sí que ens cal és parlar, pensar, analitzar i decidir com volem que sigui el sistema educatiu que sosté les futures generacions.

La Teoria de l’Embut Educatiu és només una proposta. Un punt de partida. Una manera de posar imatge a un canvi que moltes escoles ja han viscut, i que moltes famílies ja intueixen.

Aquest embut invertit pot ser una trampa o una oportunitat. Una eina d’exclusió ajornada o una invitació a revisar tot el recorregut. Dependrà de com l’entenguem, de com l’acompanyem i de com el transformem.

Per això convido mestres, pedagogs, estudiants, responsables polítics i tota la comunitat educativa a pensar junts quin embut volem. Potser no es tracta de fer-lo més gran, sinó de fer-lo millor.

Més humà. Més flexible. Més just.