Opinió

La vocació no és suficient…

Després, un cop es comença a exercir, el Departament d’Educació ha de trobar la fórmula perquè el mestre inexpert tingui la tutoria i el suport, d’un mestre mentor, competent, que li transmeti els valors, actituds i coneixements i instruments necessaris per exercir la professió de forma brillant. A partir del moment que el mestre s’incorpora a l’escola inicia un període d’acomodació que es perllonga entre tres i cinc anys. Es tracta d’una etapa d’aprenentatge i socialització en la qual el nou professional s’integra com a membre actiu del sistema. En aquesta fase és clau tenir un bon referent per aprendre a fer i a ser.

Tradicionalment, al voltant de la professió docent es generen algunes preguntes de resposta incerta: Es necessari tenir vocació per ser un mestre competent? Es pot detectar si una persona en té? Es pot ser un bon docent sense? És un aspecte mesurable?

Sobre l’origen de la vocació (inclinació natural a exercir la professió que t’agrada) existeixen diverses teories que s’engloben bàsicament en dues tendències: la psicogenètica i la sociogenètica. Per a la primera, és la personalitat la que la configura la vocació, i donat que aquesta acompanya l’ésser humà des del naixement, és innata. La segona tendència defensa que es configura a partir de factors externs, de tal manera que és, sobretot, la influència del medi sociofamiliar la responsable de donar-li forma, i diferencia vocació per contagi, per sublimació, induïda i per interès. En aquesta la figura del mestre acompanyant és fonamental.

A l’escola es necessiten mestres que destaquin per tenir una bona base cultural, dominin unes capacitats específiques relacionades amb la professió i desenvolupin un exercici laboral impecable. Si té vocació, millor que millor, però sobretot ha de ser competent, fer bé la seva feina i resoldre els problemes que se li plantegen.

Si el mestre té vocació, millor que millor, però sobretot ha de ser competent, fer bé la seva feina i resoldre els problemes que se li plantegen

Què és necessari per ser mestre? Cada un de nosaltres seleccionaria unes característiques, però probablement tots coincidirem que ha de ser una persona amb una base cultural sòlida, dominar les estratègies comunicatives, estar compromès amb els valors socials, utilitzar les noves tecnologies, i tenir facilitat per relacionar-se satisfactòriament amb els alumnes, companys de feina i famílies, i per suposat, el convenciment que mentre exerceixi, mai no ha de deixar d’aprendre, ja que necessitarà formar-se contínuament per aconseguir canvis reals en la pràctica.

Alguna d’aquestes competències s’han d’aprendre a les facultats d’Educació i en el posterior exercici professional, però la base cultural s’ha de tenir integrada abans de l’accés als estudis universitaris. A la facultat no es pot dedicar temps a desenvolupar competències culturals com la comprensió i expressió escrita, la capacitat de síntesi i raonament crític, l’aplicació de la lògica en la resolució de problemes, etc.

Tothom sap que els països que gaudeixen d’un sistema educatiu de prestigi comparteixen una prioritat: els mestres són professionals altament competents, amb una formació excel·lent i amb un elevat reconeixement i prestigi social. A Finlàndia, per exemple, per accedir a la facultat d’Educació, els estudiants han de passar una sèrie de filtres. El primer és a nivell nacional i només es poden presentar els que tenen una nota mitjana altíssima en l’expedient de batxillerat i la revàlida estatal (similar a les PAU). Un cop han passat aquest primer sedàs, accedeixen a la segona fase, on hi ha una plaça per cada cinc candidats; per tant, només entren un 20% dels que s’hi presenten. Tothom té assumit que per estudiar el grau de mestre cal tenir un expedient brillant, més enllà d’altres capacitats.

A Catalunya, des de 2017, per estudiar el grau de mestre cal superar la Prova d’Aptitud Personal (PAP), que és complementària a les PAU. La taxa d’aptes oscil·la entre el 60% i el 65% en condicions normals. Fa uns mesos, la Ministra d’Educació, Pilar Alegria, va anunciar que aquest filtre era una experiència d’èxit i que treballarà per implantar-la a tot l’Estat, copiant el model català, tal i com va fer el Govern Balear fa dos anys.

La PAP garanteix que els estudiants inicien els estudis universitaris amb un nivell satisfactori en la capacitat comunicativa, el raonament crític i també en la capacitat lògico-matemàtica, que són els tres eixos dels exàmens. Parteix de la idea que l’aspirant ha de tenir desenvolupades unes habilitats del tot indispensables per ser mestre: maduresa intel·lectual, bona comprensió i expressió escrita, capacitat de síntesi i raonament crític, facilitat per aplicar la lògica en la resolució de problemes, aplicació del coneixement científic, capacitat per predir resultats i interpretar la realitat… En definitiva, una base cultural sòlida.

És obvi que també cal tenir altres capacitats més específiques relacionades directament amb la professió: coneixements de psicologia evolutiva i escolar, de pedagogia, de didàctica, de neurociència, etc. que es desenvolupen en els Plans d’estudi a les facultats d’Educació, i sobretot, durant les diferents estades de pràctiques al llarg del grau que és quan l’estudiant conviu amb un mestre en actiu en una aula.

La PAP és millorable, com quasi tot a la vida. Hi ha un grup de treball d’experts que actualment treballa en aquesta línia i està analitzant el que es fa en altres països i el que podria ajudar a fer una prova més completa. Estaria molt bé poder avaluar dimensions importants en un futur professional de l’educació: capacitat de lideratge i de gestió de grups, maduresa, habilitats socials, empatia… Però això no és gens fàcil.

La complexitat està, per un costat, en mantenir el rigor i equitat existents en els criteris de correcció i, per un altre, en l’elevat nombre d’estudiants que es presenten i la rapidesa amb que el sistema universitari necessita els resultats. Els darrers quatre anys han estat més de 4.500 joves els qui han accedit als exàmens, i quasi s’ha duplicat el nombre d’aspirants que es presenten a les proves.