Opinió

L’adoctrinament, a l’ordre del dia

Si fos veritat que, com va afirmar un destacat polític, en la majoria d’escoles catalanes s’adoctrina en l’odi a Espanya,[1] el fet seria molt greu i caldria posar-li remei de seguida. Si a les escoles catalanes s’inculqués l’odi a Espanya, voldria dir que el sistema educatiu del nostre país s’hauria convertit  en  tot el contrari del que hauria de ser: un àmbit que –tant per mitjà del discurs que s’hi vehicula com també de la seva pròpia pràctica– forma per a la convivència democràtica, pacífica, respectuosa i dialogant entre persones de cultures i ideologies diverses.

Però si aquelles acusacions –com jo crec– no es corresponen en absolut amb la realitat, la qüestió no deixa de ser també molt i molt preocupant. I ho és, entre d’altres, per aquests tres motius. En primer lloc, pel que suposa d’instrumentalització partidista del sistema educatiu; un sistema sobre el que, evidentment, hi ha d’haver debat polític, però en relació al qual s’haurien d’evitar demagògies tan grolleres i flagrants. En segon lloc, pel fet que acusacions d’aquesta mena generen en la comunitat educativa un malestar molt perniciós: desconfiances infundades entre famílies i professorat; i alumnes als quals en certa forma se’ls està demanant que es posicionin a favor o en contra dels seus mateixos professors. En relació a això, el Partit Popular va fer una altra insòlita i enverinada proposta: establir un procediment per tal que tothom que vulgui pugui formular, anònimament, denúncies contra centres educatius o professorat concret.[2] I en tercer lloc, són molt preocupants també les derivacions judicials de tot plegat: denúncies de la fiscalia contra el professorat per pretesos fets relacionats amb el referèndum de l’1 d’octubre. Desconec si es pot portar ningú als tribunals per alguna suposada pràctica “adoctrinadora”, però en aquest moment s’estan fent servir determinades figures legals (injúries, delictes contra la dignitat…) que alguns s’encarreguen de relacionar directament amb el pretès adoctrinament.

Així doncs, s’està parlant i escrivint molt sobre adoctrinament, però no veig que, en general, ni polítics ni opinadors es preocupin gaire d’aclarir quin és el significat concret amb el que usen aquest mot. És com si donessin per fet que es tracta d’una paraula unívoca i que tothom entén de la mateixa manera; la qual cosa, com anirem veient, resta ben lluny de ser certa. Veurem com, en aquests moments, hom utilitza “adoctrinament” (i els seus derivats) amb diferents significats; i alguns d’ells força allunyats tant dels més convencionals en l’ús quotidià de la paraula, com dels més acreditats per les disciplines acadèmiques que l’estudien (filosofia, pedagogia, sociologia …).[3]  

No caldrà fer esment que, en l’actual context, determinades arbitrarietats conceptuals poden suposar valoracions contradictòries d’uns mateixos fets; valoracions dispars que poden arribar a comportar o bé, fins i tot, l’empresonament (durant molts anys o pocs anys), o bé la impunitat. Ja ho hem vist: davant les aberracions de la desgraciadament famosa “Manada”, unes persones (jutges inclosos) no hi han vist res de punible, uns altres ho qualifiquen com a abús i uns altres ho veuen com un cas canònic de violació. Per no parlar de l’ús clamorosament abusiu que, des d’algunes instàncies (incloses també les judicials), s’està fent del concepte de violència: hi ha qui pensa que és propiciar la violència organitzar les coses per tal que les persones que lliurament ho vulguin fer puguin anar pacíficament a votar; però que no és violència llançar pilotes de goma a la cara d’aquestes persones. Sobre aquests usos absolutament impropis del mot violència ja n’he parlat en aquest mateix diari.[4] Ara toca bregar amb el concepte d’adoctrinament.

 Sobre el concepte d’adoctrinament

 Cal començar advertint que, tant en castellà com en català, el mot adoctrinament no sempre ha tingut les connotacions negatives que té ara; en èpoques passades s’havia utilitzat pràcticament com a sinònim d’ensenyament, instrucció o tanmateix educació. Actualment, però, adoctrinar s’entén d’una manera més restringida: com el procés d’inculcació a persones, grups o col·lectius d’uns determinats conjunts d’idees, valors, concepcions o creences de caire religiós, polític, moral o, en general, ideològic.

El contingut de l’adoctrinament són doncs, valgui la redundància, les “doctrines”; és a dir, sistemes de creences i de valors, religions, concepcions polítiques… En aquest sentit, adoctrinar no consisteix en simplement manifestar una opinió puntual, expressar una preferència, o fer ocasionalment un judici de valor. L’objecte (i objectiu) de l’adoctrinament no és una idea, sinó una ideologia; no un punt de vista sinó una cosmovisió. Això comporta que per adoctrinar de veritat no n’hi ha mai prou amb accions ocasionals o esporàdiques. L’adoctrinament és una forma de bel·ligerància necessàriament sistemàtica i continuada. Cap doctrina (confessió religiosa, concepció política, ideologia) es pot inculcar mitjançant una acció episòdica o puntual.

Però la caracterització que acabem de fer del concepte d’adoctrinament encara no explica la consideració tan negativa que recau sobre ell. Per què es creu que no s’ha d’adoctrinar? Per què l’adoctrinament està tan mal considerat? O encara més específicament, per què en els casos concrets al·ludits abans es fa servir la paraula adoctrinament com a una acusació? Per intentar respondre a aquestes preguntes hi ha dues possibilitats: una que faria referència al contingut concret que es tracta d’inculcar; i l’altre a la forma de produir-se.

Segons la primera possibilitat, s’entendria que un adoctrinament és negatiu degut a que hom considera negativa (perniciosa, indesitjable, il·lícita, equivocada, falsa, etc.) la doctrina que es pretén inculcar. Fàcilment podem veure que aquesta possibilitat no porta enlloc: un partidari de qualsevol isme (religiós, polític, moral, ideològic,…) pensa que el seu és el bo o millor i que els ismes contraris són dolents o pitjors. Per a un musulmà, la inculcació de la seva religió seria un adoctrinament tan positiu, com negatiu fora el tractar d’inculcar el catolicisme, el protestantisme o l’ateisme. O manipulant encara més el llenguatge: quan un catòlic inculca el seu catolicisme diria que està educant, mentre que podria qualificar com adoctrinament la inculcació del budisme o de l’agnosticisme; els espanyolistes creuen que cal educar en l’amor a l’Espanya indivisible, mentre diuen que els independentistes el que fan es adoctrinar en l’odi a Espanya. Si inculques la bona doctrina estàs educant; però si inculques qualsevol de les altres el que fas és adoctrinar. Ja es veu que entrar en aquest joc no aclariria gens el concepte d’adoctrinament, ni encara menys les seves connotacions (o tanmateix, denotacions) pejoratives: en una societat plural no ens posarem mai tots d’acord en quines són les doctrines (religioses, polítiques,…) bones i quines les dolentes.[5]

Així doncs, per entendre el perquè de la consideració negativa de l’adoctrinament cal recorre no tant als eventuals continguts que pugui acollir, sinó a la forma per mitjà de la qual es pretenen inculcar. Quan es parla d’adoctrinament hom no s’està referint només a la transmissió, persistent i sistemàtica, d’una doctrina. Quan s’utilitza en sentit pejoratiu aquella paraula és que, de forma explícita o implícita, estem afegint alguna altra característica a les dues ja esmentades. Entre aquestes condicions afegides tindríem les següents: utilització de mitjans impositius; la forma  dogmàtica i gens objectiva de presentar la doctrina en qüestió; i el caràcter excloent de la informació proporcionada. Al menys una d’aquestes característiques les trobem en tots els processos que es solen etiquetar correctament com adoctrinadors; però, per desgràcia, sovint també les trobem totes juntes.

A vegades l’adoctrinament adopta formes impositives, utilitzant recursos clarament coercitius (sancions, càstigs, amenaces,…). Recursos que, a vegades, estan directament relacionats amb la doctrina en qüestió (el càstig diví o l’infern; premonicions fatalistes o catastrofistes …), però que en ocasions no tenen res a veure amb cap contingut propi d’allò que és vol inculcar.[6]

El dogmatisme també forma part de molts processos d’adoctrinament. Això succeeix quan s’intenten inculcar les pròpies conviccions sense aportar raons o evidències que puguin ser objecte de comprovació, crítica i discussió: “això és i ha de ser així perquè ho dic jo”; o perquè així ho estableixen determinades fonts (sagrades o no) que contenen unes veritats absolutes en les que inexcusablement s’ha de creure.

I una tercera estratègia que sol utilitzar-se en l’adoctrinament consisteix en excloure les opcions divergents a la pròpia o que podrien entrar en competència amb ella. És a dir, es tracta de presentar parcialment la realitat, excloent totes aquelles idees i fets que podrien desmentir o qüestionar els continguts objecte de l’adoctrinament. Quan les opcions o les idees en competència amb les pròpies no es poden ocultar, llavors el que es fa és deslegitimar-les. Per dir-ho d’una altra manera, no solament d’entrada ja es qualifiquen d’errònies, sinó que s’intenta evitar que puguin ser defensades; arribant fins tot a posar en qüestió el seu dret a l’existència.

La història de l’adoctrinament religiós oferiria exemples a dojo de totes aquestes estratègies per inculcar creences (coacció, dogmatisme, exclusió,…), però és clar que l’adoctrinament polític també les ha utilitzat.

Consideracions sobre les actuals denúncies d’adoctrinament

Com ja dèiem, feia temps que alguns unionistes, de forma genèrica, acusaven les escoles catalanes d’adoctrinament, però aquestes acusacions, a partir dels fets de l’1 d’octubre de 2017, s’han concretat en determinats centres i professorat.[7] Abans de l’1 d’octubre ja vam publicar, aquí mateix, un article on proposàvem criteris sobre cóm a les escoles es podria plantejar el tema del referèndum abans de la seva celebració.[8] Ara, arran la judicialització dels fets, tocaria plantejar-se què podia o caldria haver fet en el centres educatius després del referèndum; i tanmateix allò que realment va succeir en alguns d’ells. Faré només unes breus consideracions al respecte ja que, de moment, sobre això darrer manca encara molta informació. D’altra banda, altres posicionaments que subscrivim ja s’han fet públics en diverses declaracions que recolzem plenament.[9]

– A l’article esmentat defensàvem que podia estar perfectament justificat tractar a classe la qüestió del referèndum abans de la seva realització. Ara, respecte al fet de tractar-ho o no posteriorment podríem dir quelcom molt similar, si bé afegint que fins i tot, i degut als fets esdevinguts aquell diumenge, potser hi haurien encara més motius per parlar-ne a classe. Segur que molts infants i adolescents ho varen viure i veure directament (acompanyant els seus pares als col·legis electorals, veient vidres trencats a l’entrar dilluns a l’escola,…) o indirectament a través dels mitjans de comunicació. Una escola que no vulgui posar-se d’esquena a la realitat, difícilment podia obviar aquells fets que la major part de la ciutadania va viure de forma intensa, bé fos per haver-hi participat directament o per estar a favor o en contra dels diversos posicionaments.

– Sobre cóm es podria i caldria tractar el tema en els centres, no ens hi estendrem. A l’article anterior ja proposàvem una sèrie de criteris que valdrien tant per abans com per després. D’altra banda, hi poden haver diverses maneres pedagògicament vàlides de fer-ho, depenent de totes les variables que fan al cas (edats, context,…). En general, però, a qui podria molestar que en els centres educatius, per exemple, es parlés del que va ocórrer aquell dia, s’oferissin les diverses i contradictòries interpretacions, valoracions i omissions del que tothom va veure, i es deixés que cada alumne fes la seva pròpia composició de lloc? Òbviament, el fet que en el centre hi poguessin haver fills de persones molt directament implicades en tot el que va succeir (fossin guàrdies civils, policies nacionals, mossos d’esquadra, votants ferits o agredits,…) era, òbviament, un factor rellevant que calia tenir en compte.

– En relació a les acusacions concretes d’adoctrinament adreçades a centres i professorat cal dir, en primer lloc, que caldria provar que els fets pels quals se’ls acusa contenen aquelles característiques esmentades que atorguen al concepte d’adoctrinament la seva connotació pejorativa: coaccions per imposar les pròpies idees; intenció d’excloure de la controvèrsia les opcions contràries; dogmatisme i manca d’objectivitat … A primera vista, ara i aquí, semblaria que els que més acusen a mestres i escoles d’adoctrinar són els que, pel to que gasten i pel contingut del seu discurs, més pretenen adoctrinar al personal. Això ho sembla a primera vista, però vistes successives probablement ho confirmarien.

– També cal considerar que, d’acord amb la noció estricte del concepte d’adoctrinament que més amunt explicàvem, no seria pas correcte qualificar com a tal uns fets, aïllats i puntuals, que es pogueren produir en alguns centres els dies següents al referèndum. Ja dèiem que “adoctrinar” de veritat exigeix un procés continuat i sistemàtic d’inculcació. Caldria demostrar que actuacions similars o en la mateixa línia es produïren de forma persistent abans i/o després d’aquells fets concrets i per part d’aquelles mateixes persones o centres.

– I finalment, com ja s’ha dit i repetit des de diferents instàncies, el primer àmbit en el que s’han de tractar i resoldre possibles conflictes entre diferents membres de la comunitat educativa és el propi centre. Sorprèn que les acusacions concretes de suposats actes adoctrinadors s’hagin formalitzat mesos després dels suposats fets i per mitjans i conductes aliens als centres. La política ja la tenim plenament judicialitzada; ara també ho ha d’estar la pedagogia? Són els jutges els qui han resoldre els possibles conflictes educatius que es puguin produir a les escoles? Al pas que anem, el jutges hauran d’acabar decidint a quina hora han de tornar a casa els adolescents els dissabtes a la nit, quin ha de ser el pla d’estudis de la ESO o si s’han de posar deures per fer a casa.

[1] Són declaracions efectuades per Xavier García Albiol a diferents mitjans de comunicació i de forma reiterada. Per exemple: http://www.lasexta.com/noticias/nacional/xavier-garcia-albiol-mayoria-colegios-catalanes-ensenan-odiar-espana-podemos-consentir_2017101459e24f9d0cf2e892aa2106d8.html. En un article periodístic ja vam comentar aquestes declaracions: Trilla, J., “El PP i l’adoctrinament”, El Periódico, 24/10/2017. https://www.elperiodico.cat/ca/opinio/20171024/el-pp-i-ladoctrinament-per-jaume-trilla-bernet-6375205.

[2] https://www.ara.cat/politica/PP-demanara-Parlament-adoctrinament-catalanes_0_2010999024.html

[3] Fa temps -i fora del context de les actuals polèmiques- vam tractar de precissar el concepte d’adoctrinament en un capítol del llibre: Trilla, J., El profesor i los valores controvertidos. Neutralidad y beligerancia en la educación. Barcelona, Ed. Paidós, 1992, pp. 121 i ss.  En aquest capítol s’hi poden veure citats nombrosos llibres i articles que han tractat monogràficament aquest tema.

[4] Trilla, J., “L’educació, desgraciadament, a primera plana”, Diari de l’educació, 25/2/2018. https://diarieducacio.cat/leducacio-desgraciadament-primera-plana/

[5] Cal consensuar i assumir -això sí- uns valors compartits que permetin una bona convivència democràtica; per exemple, els continguts en la Declaració Universal de Drets Humans. En relació a aquests valors sí que tots els demòcrates haurien d’estar d’acord en que cal educar a tota la ciutadania. Sobre això: El profesor y los valores controvertidos, op. Cit., pp. 131 i ss.

[6] Sense anar més lluny puc citar-ne un que vaig poder viure personalment quan era petit: a una escola religiosa de la que vaig ser alumne -afortunadament pocs anys- era obligatori anar a missa tots els diumenges; si no podies assistir a la que feien a la pròpia escola, el dilluns havies de portar el full parroquial de l’església corresponent signat pel capellà; i sinó acomplies amb aquest precepte doble (el d’anar a missa i acreditar-ne l’assistència) et treien punts.

[7] Professorat que, entre d’altres, el líder de Ciudadanos i hipernacionalista (españolista) Albert Ribera, es va encarregar d’identificar i difondre -amb noms, cognoms i fotografies- per mitjà de Twitter (https://www.elperiodico.com/es/politica/20180430/alud-criticas-rivera-maestros-instituto-delitos-de-odio-sant-andreu-barca-guardia-civil-6793695 ). Sobre altres suposats casos fets públics pel Ministeri d’Educació: https://www.ara.cat/societat/Aixi-sadoctrina-aules-segons-lEstat_0_2007999430.html

[8] Trilla, J. “El referèndum i l’escola”, Diari de l’educació, 29/9/2018. https://diarieducacio.cat/referendum-i-escola/

[9] Per exemple: la de la Taula d’Emergència Docent, impulsada i subscrita per diversos sindicats i entitats ciutadanes (http://cgtense.pangea.org/spip.php?article5168#.Wvw-Ssgp76A); o el Manifest en defensa dels treballadors i les treballadores de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca (http://www.ugt.cat/manifest-en-defensa-dels-treballadors-i-les-treballadores-de-linstitut-el-palau-de-sant-andreu-de-la-barca/)