Actualitat

L’Alícia celebra el seu 150è (no) aniversari

Aquest és un article publicat a eldiario.es

Fa 150 anys que l’editorial MacMillan va publicar per primera vegada el llibre Alice’s Adventures in Wonderland (Alicia al país de les meravelles) signat per un tal Lewis Carroll. Aquest -avui sí que ho sabem- era el pseudònim del reverend Charles Lutwidge Dodgson i a les seves pàgines s’hi plasmava el conte que en una tarda d’estiu de 1862 va explicar a les tres germanes Liddell. L’Alícia, la seva Liddell preferida, li va demanar que ho escrivís sense saber que la seva sol·licitud faria història.

El llibre es va convertir en un bestseller immediat. Tanta va ser la seva fama que la reina Victòria va demanar que li portessin tot el que havia escrit l’autor. Per a la seva decepció, es va trobar amb un munt de textos sobre matemàtiques, que era l’altra passió de Carroll, no compartida per la monarca. 150 anys més tard segueix sent un dels llibres més estimats del planeta.

Les celebracions de l’aniversari de la presentació de l’Alícia en societat han estat i seran nombroses durant aquest any, especialment a Gran Bretanya, el seu lloc de naixement. Els honors van des de la col·lecció de segells del servei de correus Royal Mail il·lustrada per Graham Baker-Smith fins a les activitats programades a Londres pel grup de teatre Les Enfants Terribles [a partir del 9 d’abril] o la reedició del llibre en 3D per Walker Books.

A Espanya també s’ha fet una festa literària d’aniversari. Va ser el cap de setmana passat a Barcelona dins del festival Kosmopolis, que va incloure un bloc temàtic dedicat a l’obra de Carroll. L’escriptor argentí-canadenc Alberto Manguel es va centrar, en la seva conferència Alícia i els somnis de la raó, en la perspectiva de la protagonista com a persona subversiva. “L’Alícia té la valentia de posar-se dempeus i es nega a anar contra les seves conviccions. Gràcies a aquesta decisió se li permet despertar (…) L’Alícia imagina una versió diferent de qui vol ser”, va afirmar Manguel. Així mateix el ponent va declarar que “l’Alícia no es llegeix igual que un altre llibre per a nens” i va reflexionar sobre el país de les meravelles: “Potser és l’estat de la raó perfecta”.

Sens dubte el punt fort de la temàtica ‘carroliana’ va ser la visita de la besnéta d’Alícia Liddell, Vanessa Tait, que publicarà el llibre The Looking Glass House al juny (de moment, només en anglès). L’escriptora va conversar amb Malcolm Otero sobre el que suposava ser la descendent d’una figura tan notable: “Quan tenia 7 anys i em preguntaven sobre la meva besàvia no sabia què respondre i no m’agradava”, encara que després va confessar, entre rialles, que quan es va convertir en adolescent ho utilitzava per agradar als altres.

També va explicar que, per a la construcció dels personatges del seu llibre (basat en la vida de la seva predecessora narrada a través de Miss Prickett, la seva institutriu), es va documentar a través de cartes i fotografies a les quals va accedir a través de la seva família, a més d’estudiar durant una dècada sobre l’època victoriana. “En el llibre hi ha part de ficció, al cap i a la fi és una novel·la”.

Les mil interpretacions d’Alicia i el seu viatge

El segle i mig durant el qual aquesta nena persegueix al conill blanc és gairebé el mateix que altres persones porten dedicant-se a especular sobre el veritable significat del llibre i altres aspectes relacionats. Un d’ells és l’atracció sexual de l’autor per les nenes: els seus admiradors més ferris descarten completament aquesta teoria mentre que altres el titllen directament de pedòfil, basant-se en fotografies i escrits descoberts en els seus documents pòstums.

L’editorial La Felguera va publicar el 2013 el volum L’home que estimava les nenes, una extensa col·lecció de cartes que segurament Carroll hagués preferit que mai haguessin sortit a la llum. No obstant això, tant Manguel com Tait pensen que la predilecció de Carroll per les joves prepúbers mai va traspassar l’àmbit dels seus pensaments. “Crec que estava molt reprimit [degut també a la inflexible època victoriana] i que sí que tenia fascinació per les nenes. Però, per a mi, aquesta atracció mai va traspassar barreres”, va exposar Tait. A més va explicar que la seva besàvia sempre va parlar bé de l’escriptor fins i tot quan es va fer gran.

Més enllà de les inclinacions de Carroll, el personatge de l’Alícia s’ha sexualitzat en diferents ocasions. En la seva primera adaptació al cinema [una pel·lícula de 12 minuts estrenada el 1903 i també projectada a Kosmopolis] la protagonista no és una nena sinó una dona. No és que el film sigui una fita de l’erotisme, sinó que el simbolisme està més aviat en l’edat.

En la novel·la gràfica d’Adam Moore dibuixada per Melinda Gebbie, Lost Girls, l’Alícia viu aventures explícitament sexuals al costat de Dorothy (El Mag d’Oz) i Wendy (Peter Pan). I sobre el còmic manga Alice in Sexland de Mashumaro Jyuubaori poc més cal explicar.

A més, en la pel·lícula de Tim Burton de 2010 no només és que l’Alícia sigui adulta sinó que el seu vestit va una mica més enllà dels límits del decòrum de l’època victoriana. Per Manguel aquesta pel·lícula és una de les pitjors que s’han fet sobre el llibre: “Tim Burton es pensa que és millor que Carroll i creu que necessitem interpretacions freudianes sobre el conte”. Segons la seva opinió, la millor adaptació a la gran pantalla ha estat la de Disney, ja que “respecta la lògica de Carroll”.

Les drogues són un altre element d’interès per als innombrables analistes del llibre. La teoria que l’autor va consumir algun tipus d’al·lucinogen (l’opi era bastant popular en aquells temps) ha suscitat nombroses discussions, especialment durant la dècada dels 60 quan l’ús de LSD i altres drogues psicotròpiques estava molt estès. Aquestes provocaven sensacions semblants a les que l’Alícia sent en el relat.

Els biògrafs de Carroll expliquen que patia de migranyes i potser es va intentar alleujar amb làudan, però la majoria rebutja la teoria que l’autor estigués col·locat quan va escriure el llibre, negativa a la qual Manguel i Tait també donen suport. Malgrat tot, els suposats viatges mentals de l’Alícia van inspirar a molts grups de l’època que van utilitzar el personatge per inspirar com Jefferson Airplane (White Rabbit) o The Beatles (I’m The Walrus). L’Alícia va seguir sent la musa de molts músics en les dècades posteriors com Tom Waits (Alice), Gwen Stefani (What You Waiting For?) o Aerosmith (Sunshine), per anomenar només alguns d’ells. Eclecticisme no en falta.

Les influències del personatge en altres obres també es van esmentar un parell de vegades a Kosmopolis. A més de l’evident a Vanessa Tait, Manguel va comentar en la seva conferència que “es compara l’Alícia amb Holden Caulfield, protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, encara que quan vaig llegir Nada, de Carmen Laforet, també la vaig relacionar”. Cadascú troba l’Alícia en en el seu propi cau.