Opinió

L’avaluació al batxillerat, a escena

Primer acte

Imaginem una reunió d’avaluació. Nivell? Segon de batxillerat. Al voltant d’una gran taula es reuneixen diferents docents. Cadascú especialista de la seva matèria, per descomptat. El de mates, la de bio, el de castellà, català, filo, tecno… Més de deu professionals que saben molt de les seves especialitats, ningú no ho dubta. Tots ells han passat per diferents procediments selectius, des de la selectivitat i la universitat, fins a arribar al funcionariat. I qui sap si també a la càtedra. A la sessió d’avaluació, els docents fan la seva feina i certifiquen quin és el nivell dels seus alumnes respecte de les seves matèries. Potser el moment no és massa cerimoniós, tot i seguir un protocol establert i molt efectiu, però, en tot cas, aquesta sí que és una funció molt seriosa.

En un determinat moment, quan ja han acabat d’avaluar els seus alumnes i calculant que encara tenen un temps de reunió, un dels companys s’aixeca i reparteix un full a cadascun dels docents. El de castellà llegeix el seu full: la generació del 27. La de física: calcula la força que actua sobre una càrrega puntual que es mou a l’interior d’un camp magnètic… El d’història de l’art llegeix: Botticelli i el Quattrocento italià… Així amb tots i cadascun dels professionals: un especialista i un tema de la seva especialitat. No cal ni preguntar, però, així i tot, llancem l’interrogant a la reunió: algú té problemes per contestar la pregunta proposada? No, evidentment. I tots hi estaran d’acord.

Segon acte

Com que encara tenim temps i ens paguen per fer reunions profitoses, proposem als nostres companys fer una altra activitat: ara, sense moure’ns del nostre seient, passem el paper que tenim al company de la dreta. Els companys fan el que els hi diem i podria donar-se una situació com aquesta: al professor de matemàtiques li ha tocat el paper que diu “la narrativa modernista, Víctor Català”; la professora de literatura castellana llegeix “Kant i les formes pures del coneixement”; la de química “la Setmana Tràgica”. I així fins que tothom llegeix el seu nou tema. I demanem als nostres companys que responguin i que esperem d’ells un nivell equivalent al 2n de batxillerat.

Creieu que tots els professors de batxillerat serien capaços de contestar la pregunta del company d’una altra especialitat amb un nivell comparable a un alumne de 2n?

Suposo que ja no hi haurà tants somriures. És possible fins i tot que algú faci alguna broma per tal d’evitar enfrontar-s’hi. O, pitjor, és possible que algú es molesti per l’atreviment. Però nosaltres insistim argumentat molt seriosos: tots vosaltres heu passat pel COU o, els més joves, pel 2n de batxillerat; després tots també heu tingut una sòlida i àmplia formació universitària; tots vosaltres defenseu l’acumulació de saber i sense dubtes representeu els valors positius de la cultura; ningú no dubta que tots vosaltres sou exemple de saviesa; així doncs, entenem que tots vosaltres podeu defensar una resposta molt digna davant l’exercici que us hem proposat.

Tercer acte

Fem apostes? Creieu que tots serien capaços de contestar amb un nivell comparable a un alumne de 2n de batxillerat? Això sí, en cap cas no dubtem de la capacitat ni dels coneixements dels i de les docents. Almenys, jo no en tinc cap dubte. Tot i que reconec que, com a professor de batxillerat, jo no seria capaç de respondre a totes aquestes preguntes que s’escapen a la meva especialitat. I sospito que jo no seria l’únic incapaç.

Llavors podem començar a fer algunes preguntes en veu alta: com a docents, vosaltres us valoreu per la quantitat de coneixements que teniu o per alguna altra competència? Creieu que, més enllà dels coneixements, heu de tenir assolides altres capacitats? Són potser aquestes altres competències tant o més valuoses que la de simplement l’acumulació dels continguts? I amb relació als nostres alumnes, estem aquí només per a valorar l’acumulació de coneixements?

Podem afegir una petita introducció a la reflexió comuna: potser és molt important, no dic que no, reconèixer exhaustivament les aportacions de Botticelli a la pintura renaixentista o els esdeveniments detallats, les causes i conseqüències, de la Setmana Tràgica o la classificació dels punts de discontinuïtat a les funcions, però el coneixement d’aquests continguts esgota la nostra activitat com a docents? Volem tenir estudiants que simplement repeteixin molt bé el que transmetem? Podríem afegir finalment: perquè podria passar que volem alumnes universitaris capaços també d’escoltar, entendre, sintetitzar, analitzar críticament, proposar hipòtesis, investigar metòdicament i argumentar les seves pròpies conclusions.

Advertiment

Hem d’intentar no caure en discussions absurdes: que si els coneixements són la base; que si la cultura i els continguts són fonamentals; que les competències primer i ja vindran els continguts; que si els continguts els poden trobar per internet; que si el món necessita persones amb competències. Les banalitats no ens duran enlloc. Crec que va ser Aristòtil que va assenyalar una evidència: no hi ha matèria sense forma ni forma sense matèria. De la mateixa manera, igual podem afirmar que les competències sense contingut són buides i el contingut sense competències és cec (i ens marquem un punt si dient que estem parafrasejant a Kant).

Epíleg

I tot això per a què? A quines reflexions podríem arribar amb els nostres companys d’avaluació? Us he de confessar que a la meva imaginació seria possible un acord en aquests termes: necessitem alumnes universitaris amb una base sòlida i amb capacitats intel·lectuals adequades. Què hauria de conformar aquesta base “sòlida”? A quines capacitats intel·lectuals ens referim? Proposo:

1. El domini adequat de llenguatges que ajudin a desenvolupar el creixement intel·lectual dels universitaris: català, castellà, anglès i matemàtiques (he dit adequat, no erudit).
2. Però també: una sèrie de continguts fonamentals que capacitin els alumnes a comprendre un discurs universitari (he dit fonamentals, no especialitzats).
3. Com també ser capaços d’analitzar críticament aquests discursos.
4. Per descomptat, ser capaços de plantejar i desenvolupar una investigació o recerca rigorosa a partir d’aquesta anàlisi que permeti l’alumne extreure conclusions pròpies.
5. I, per últim, elaborar síntesis o treballs expositius a partir de la seva anàlisi i de les seves conclusions, argumentades i ben fonamentades.

Pregunta final: hauríem d’avaluar els alumnes des d’aquests criteris o simplement hem de valorar la quantitat de coneixements acumulats?

Afegeixo una informació que pot ser rellevant en aquest cas. Fa molts anys, potser més de trenta, una de les proves de selectivitat consistia a escoltar una conferència, agafar els apunts pertinents i després, amb un temps limitat, els alumnes havien de sintetitzar aquesta informació en un escrit i, si no estic mal informat, afegint la pròpia opinió argumentada. No us sembla una prova molt adequada? No creieu que qualsevol alumne que comença els seus estudis universitaris hauria de ser capaç de demostrar que pot escoltar i entendre una conferència i, posteriorment, fer una recensió del que ha sentit sense que sigui un expert?