Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’educació és, sense cap mena de dubte, el pilar fonamental sobre el qual es construeix qualsevol societat que vulgui ser justa, pròspera i cohesionada. No és només una qüestió de xifres o de gestió administrativa; afecta la vida diària de milers de famílies, el futur de l’alumnat i, molt especialment, les condicions laborals de milers de professionals que, dia rere dia, sostenen el sistema. Per això, quan parlem de l’acord signat el passat 9 de març, no estem parlant només d’un document administratiu, sinó d’una responsabilitat històrica i de classe.
Des de la UGT hem decidit signar aquest Acord en educació pública amb una convicció clara: l’escola pública necessita solucions avui, no promeses irrealitzables per a un demà que mai arriba. Tanmateix, som conscients de l’enrenou i la confusió que determinats sectors estan generant. Mentre uns optem per la política de les passes endavant, d’altres s’enroquen en una confrontació permanent que, lluny de beneficiar el col·lectiu, corre el risc de bloquejar qualsevol millora real. Com s’ha assenyalat encertadament en l’anàlisi recent de la realitat educativa, el dret a vaga és inqüestionable, però el seu ús reiterat com a única eina de pressió estructural acaba tenint efectes contraproduents. Si el conflicte és perpetu, el sistema deixa de poder reformar-se. El principal problema de l’educació a Catalunya no és la falta de diagnòstics, sinó la incapacitat de sostenir polítiques estables en el temps.
L’escola pública necessita solucions avui, no promeses irrealitzables per a un demà que mai arriba
Hem viscut dècades sota el domini de sindicats corporatius i la dinàmica ha estat, massa sovint, la del bloqueig sistemàtic. S’ha jugat al “tot o res” sabent perfectament que la resposta de l’Administració acaba sent “res”. Aquest sindicalisme de pancarta buida, no omple la nevera de les treballadores ni redueix el nombre d’alumnes a l’aula. De fet, l’estratègia de la inestabilitat constant erosiona la confiança de les famílies en l’escola pública. En nom de la defensa del que és públic, alguns estan contribuint, paradoxalment, a debilitar-lo.
Davant d’aquest escenari de paràlisi, la UGT ha exercit la seva responsabilitat. No hem vingut a fer política ideològica, sinó a transformar la realitat de les aules amb millores tangibles que ja es comencen a materialitzar en aquest nou marc. L’acord no només estableix per fi un calendari real per a la reducció de ràtios —una fita que permetrà una millor atenció a l’alumnat i una millor salut laboral—, sinó que també obliga l’Administració a invertir en la simplificació de la càrrega burocràtica perquè els docents puguin recuperar la seva essència pedagògica. A més, s’injecten recursos vitals per a l’escola inclusiva amb més especialistes i es dignifica la tasca dels col·lectius més castigats, com el personal d’atenció educativa (PAE) i el Personal Administració i Serveis (PAS), que rebran un complement mensual per sortir de la precarietat. Tot plegat s’acompanya d’una recuperació salarial del 30% del complement específic a quatre anys, completant el camí que ja vam iniciar el 2024 quan vam revertir les retallades històriques de la darrera dècada.
El principal problema de l’educació a Catalunya no és la falta de diagnòstics, sinó la incapacitat de sostenir polítiques estables en el temps
Aquest pacte és un exercici de possibilisme honest. No val jugar a enredar la gent amb demandes impossibles mentre s’espera que sindicats de classe com la UGT fem la feina difícil, la de negociar i signar, per després beneficiar-se de les millores mentre se’ns critica des de la barrera. És massa fàcil no signar res i mantenir el discurs de la queixa mentre els teus afiliats gaudeixen del que altres hem suat. Això no és sindicalisme, és irresponsabilitat.
A més, no podem obviar la incertesa política actual, amb milers de milions d’euros per a educació que podrien quedar en l’aire per la manca de pressupostos. La gran virtut d’aquest acord és el compromís adquirit pel Govern de desplegar-lo al marge de les conjuntures parlamentàries, incloent-hi una disposició final per actualitzar salaris si es produeixen noves injeccions de diners a les finances catalanes. Hem atorgat un crèdit de confiança al Govern per assolir un punt d’inflexió, però estarem vigilants per garantir que cada euro pactat arribi als centres.
Sabem que hi ha cansament i que molts professionals se senten menyspreats per anys de polítiques erràtiques. Però la solució no és el bloqueig. El bloqueig no ajuda l’alumne que necessita al personal d’atenció educativa, ni al docent amb 30 adolescents a l’aula, ni al personal administratiu que no arriba a final de mes. La UGT hem signat per posar ordre. Perquè després de 25 anys de derives corporativistes, calia algú que tornés a centrar el debat en allò que és realment transformador: el pacte i la millora sostinguda. No volem que l’escola sigui ostatge de pols sindicals ni d’agendes alienes a les aules. El camí cap a la dignitat laboral s’ha iniciat, i no deixarem que ningú el torni a aturar.
