Actualitat

L’educació superior suspèn en equitat

Els estudiants universitaris de classe social baixa només representen el 9,1% de tot l’alumnat. ¿Això és poc, molt o el que es podria esperar? No hi ha xifres amb què comparar-ho, però en canvi sí que se sap que en el conjunt de la societat hi ha un 36,1% de persones que no han passat de l’educació obligatòria. Aquesta és una de les dades (o un dels interrogants) més rellevants de la tercera onada de Via Universitària, un estudi que elabora des de fa nou anys la Xarxa Vives a partir d’enquestes enviades als estudiants de les 22 universitats que en formen part. En aquesta ocasió, l’han contestat prop de 50.000 estudiants dels 300.000 possibles. D’aquests, 49.291 eren de grau i 6.245 de màster.

Aquesta tercera onada (2020-2022), com la segona (2017-2019), ha comptat en el seu comitè científic amb els catedràtics de Sociologia de la Universitat de València Antonio Ariño i Ramon Llopis, el catedràtic de Teoria de l’Educació de la UB Miquel Martínez, i el professor d’Estadística de la UB Ernest Pons. També hi han col·laborat les agències de qualitat universitària de Catalunya i el País Valencià, a més d’un ampli equip d’investigadors. Els resultats es presenten en global, però cada universitat obté els seus resultats individuals, que pot compara amb la mitjana i a partir d’aquí obrir processos de reflexió interna.

També hi ha un biaix de classe segons el tipus d’estudis universitaris. Els estudiants de classe baixa estan més representats en les branques acadèmiques de Ciències Socials i Jurídiques (22,5%) i Humanitats (21,3%), que no pas en Enginyeries (15,6%), Ciències (13,7%) i titulacions mixtes (10,3%). L’estudi també observa que les barreres econòmiques que limiten l’accés a la universitat dels joves de classes més desafavorides no tenen tant a veure amb el preu de la matrícula com amb les seves economies familiars. El 63,5% dels estudiants de grau viuen a casa dels seus pares, que són també la principal font d’ingressos dels estudiants, amb el 56,6% del total (el 17,2% són beques, el 16,9% treball durant el curs, i el 6,3% treball durant les vacances).

Ernest Pons precisa que, a l’hora de classificar per classes socials, s’han tingut en compte variables educatives i laborals, però no la renda, perquè aquesta dada no es demana. En aquest sentit, per classe social baixa s’entèn que són els estudiants amb dos progenitors sense estudis més enllà de la formació obligatòria i amb ocupacions laborals de baixa qualificació, mentre que la classe social alta serien aquells estudiants que tenen almenys un progenitors amb estudis superiors i una ocupació qualificada. Pel mig, amb progenitors amb estudis postobligatoris no universitaris, estarien els de classe mitjana. D’acord amb aquests criteris, el 58,8% dels universitaris d’avui són de classe alta, i el 32,1% de classe mitjana.

Per Pons, és evident que “encara estem lluny d’un sistema universitari que compleixi amb l’equitat”, ja que les xifres són fins i tot una mica pitjors a les de fa tres anys (amb la pandèmia pel mig), però a la vegada no semblar tan clar que siguin factors intrínsecs a la universitat els que produeixen la iniquitat, o que aquesta vingui heretada de les etapes educatives anteriors. En tot cas, els autors de l’informe, en les seves propostes finals, recomanen que per perseguir l’objectiu de l’equitat s’augmentin les beques i ajuts públics (quelcom que depèn de les administracions públiques) i s’introdueixin elements de flexibilitat en els itineraris curriculars (quelcom que depèn en bona part de les mateixes universitats).

El biaix de gènere està enquistat

L’estudi abasta altres àmbits, com el del gènere, que és gairebé una fotocòpia dels estudis anteriors, ja que no s’observen variacions entre els estudis altament masculinitzats i els altament feminitzats. Segons Anna Prades, cap de l’Àrea d’Internacionalització d’AQU Catalunya i codirectora tècnica de l’estudi, “hi ha un imaginari sobre les carreres que són d’homes i les que són de dones i això és molt difícil de canviar, la matrícula de dones en enginyeries no ha canviat en 10 anys, i això té un impacte en el món laboral, ja que la titulació és el principal element que explica la bretxa salarial, encara que també hi hagi bretxa amb la mateixa titulació”.

L’estudi també constata que els estudiants continuen dedicant més temps a les classes que a l’estudi autònom, o que la participació en activitats extracurriculars és ínfima (el 82% mai ha participat en una assemblea o associació d’estudiants). També s’observa que les universitats virtuals acullen un tipus d’estudiant amb un perfil diferent de la resta, ja que és molt superior el percentatge d’estudiants que estan casats o amb parella, i també els que presenten nivell formatiu familiar baix. Això porta els autors de l’informe a afirmar que “la universitat virtual actua com a dispositiu de segona oportunitat per a perfils amb trajectòries més complexes i d’origen social més baix”.

La salut mental dels estudiants

La pandèmia ha plantejat nous interrogants al sistema universitari, que els autors de l’estudi van traslladar a l’enquesta. Segurament el resultat més sorprenent, entre les temàtiques noves, és sobre salut mental, ja que un de cada quatre estudiants (19,5%) va patir un procés d’ansietat durant el primer any de pandèmia (març 2020 a febrer 2021), un 17,1% ha tingut problemes de depressió i un 10,2% altres problemes mentals. Aquestes dades surten de l’autopercepció dels estudiants, si bé en una part considerable aquesta percepció està ratificada per un diagnòstic mèdic. Els percentatge augmenta fins al 26,8% si es pregunta si s’ha patit algun procés de depressió al llarg de la vida, i ho fan especialment entre les dones.

També per això una de les recomanacions d’aquesta edició del Via Universitària és que les universitats generin més serveis d’atenció i acompanyament a l’alumnat, i que es faci un seguiment més estret de l’evolució de la problemàtica de la salut mental. Segons Ramon Llopis, “estem parlant d’unes generacions que tenen unes característiques molt distintes a les anteriors i la probabilitat de vulnerabilitat psicològica podria ser major”.

La pandèmia també ha posat (encara més) sobre la taula el debat sobre les metodologies docents, i en aquest punt s’observen diferències en relació als resultats de fa tres anys. Els alumnes que afirmen que reben els ensenyaments a partir de metodologies tradicionals passen del 59,8% al 48,4%, mentre que augmenten les metodologies actives (del 34% al 39,4%) i innovadores (del 5,3% al 12,2%). Al respecte, Miquel Martínez adverteix que a l’enquesta es donaven uns paràmetres perquè cada estudiant identifiqués com havia d’entendre cada categoria, ja que “aquests conceptes no són unívocs”. A la vegada, precisa, “el fet que s’hagin impartit moltes matèries online pot haver incrementat la percepció de metodologia activa o innovadora, quan una metodologia tradicional amb format virtual segueix sent tradicional”.

De les dificultats derivades de la pandèmia, els estudiants destaquen sobretot la falta de contacte amb els companys i el professorat (més que no pas altres qüestions com l’autoregulació de temps de dedicació, habilitats tecnològiques o conciliació dels estudis amb la vida familiar i laboral), i en conjunt hi ha una valoració positiva de la reacció de les universitats davant l’emergència derivada de la pandèmia, ja que així opinen 4 de cada 10 estudiants, mentre que menys de cada 2 en fan una valoració negativa i la resta no es mullen. Amb tot, diu Martínez, “d’això no podem extreure la conclusió que la universitat ha canviat i que estem davant d’un ’inici de renovació docent”. Al contrari, els investigadors recomanen “reforçar els processos de renovació metodològica per avançar cap a un aprenentatge més significatiu”.