Opinió

Les desigualtats en l’accés al lleure educatiu hipotequen el nostre futur com a societat

Fa pocs dies, la Fundació Bofill publicava el seu anuari sobre “L’Estat de l’educació a Catalunya” amb dades corresponents a l’any 2020. Amb un subtítol ben suggerent: balanç i propostes per impulsar les oportunitats educatives. Sovint aquest tipus d’informes se centren més en els aspectes escolars i curriculars i menys en una perspectiva integral de l’educació que contempli les activitats fora de l’aula, i que contribueixi al ple desenvolupament de les nenes i els nens.

Però les dades i reflexions que aporta l’anuari ja permeten fer algunes consideracions al voltant del lleure educatiu. En primer lloc, durant aquest any de pandèmia, els ajuntaments han reduït la despesa en educació, i especialment la inversió en activitats de lleure, tot i que els plans d’entorn van recuperant presència. Els municipis, amb la seva proximitat als infants i amb el coneixement de la realitat comunitària, poden actuar com a dinamitzadors, a banda de promocionar directament activitats que són imprescindibles per al desenvolupament dels infants, especialment aquells que es troben en situacions de vulnerabilitat social. Aquesta actuació hauria de tenir especial rellevància a l’estiu, en què, juntament amb les entitats d’iniciativa social, cal sumar tot els agents per ampliar les oportunitats educatives. Ara bé, si en el cas dels menjadors la política de beques ha estat insuficient, en el cas del lleure educatiu ha estat senzillament molt limitada.

L’anuari aporta també una mirada sobre la participació en aquesta oferta d’activitats. Després de la crisi del 2008, un cop recuperada la normalitat, només un 44,1% dels infants participaven en activitats de lleure educatiu. Percentatge totalment insuficient per garantir oportunitats per a tots. I en el context de l’actual crisi social generada per la pandèmia, si se segueixen les pautes apuntades a finals de la primera dècada del segle, uns 125.000 nens i nenes deixarien de gaudir d’aquestes activitats per limitacions econòmiques, accentuant més l’escletxa social.

D’altra banda, la intensitat de la participació en el lleure té un biaix de classe social. Els infants de col·lectius més vulnerables hi destinen un 50% menys d’hores a la setmana que els més afavorits, ocupant el temps amb recursos menys estimulants des del punt de vista educatiu, com ara veure la televisió o pantalles, o simplement estar al carrer.

Quan l’escolarització és universal i obligatòria, i sense menystenir la inequitat que encara persisteix en el sistema escolar actual, les desigualtats més significatives en relació a les oportunitats educatives es donen en l’accés a les activitats de lleure, limitant notablement les potencialitats en termes de valors i de competències tant instrumentals com de caràcter transversal que afavoreixen la millora de l’ocupabilitat.

Així, en un estudi realitzat per la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés de la URL es posava de manifest com en els centres socioeducatius es desenvolupaven millores de les capacitats lingüístiques, matemàtiques i digitals, però també les de caràcter social i cívic, o d’iniciativa i aprenentatge. També es remarcava com les activitats de lleure feien aportacions significatives al treball en equip, a la flexibilitat, a la presa de decisions i a la resolució de problemes, habilitats cada cop més requerides en l’activitat professional.

És a dir, a banda de les contribucions de l’educació no formal que reconeix la Unesco,  jugar, relacionar-se i tenir experiències riques són prerrogatives reconegudes en la Convenció dels Drets de la infància, i són cada vegada més imprescindibles.

Per tot això calen polítiques públiques decidides que garanteixin l’accés a aquests espais educatius, i que permetin desenvolupar tot el talent i sentit de viure als infants. Les beques per a les activitats de vacances són un primer pas que cal impulsar, de la mà de les entitats socials, per donar continuïtat al treball del curs, facilitant vivències estimulants, contribuint a la realització d’activitat física i oferint una alimentació saludable quan l’escola tanca. Uns espais que permetin crear ambients positius i de creixement, més enllà de les tensions emocionals que moltes vegades aborden les llars en situació de vulnerabilitat. Les nenes i els nens s’ho mereixen, i el país retrobarà aquesta inversió en els seus ciutadans.