Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En aquest article ens centrarem en el paper publicat a l’últim terç de 2025. Sota el títol “It is Very Clear what Improves Educational Results and What Does Not”, un grup nodrit d’investigadors i investigadors intenten demostrar l’impacte de les actuacions educatives d’èxit en el rendiment acadèmic.
Per això, utilitzen 11 centres de comunitats d’aprenentatge que comparen amb les estadístiques oficials i generals de les avaluacions realitzades per la Generalitat catalana a tots els centres.
D’una banda, comparen un sol centre i, de l’altra, els altres deu. Tots ells, segons expliquen al text, tenen una certa trajectòria com CdA i, a més, bons resultats.
El text va ser publicat a International Journal of Sociology of Education, una de les 13 revistes que edita el grup des de l’Associació Hipatia Press.
It is very clear
Aquest text està signat per 17 persones entre les quals hi ha Ramón Flecha, Marta Soler, Rosa Valls i Lidia Puigvert , és a dir, les personalitats que fa tres dècades llargues insistint en l’eficàcia de les seves intervencions.
Lucas Gortázar, investigador d’EsadeEcPol; Xavier Bonal, doctor en Sociologia per la UAB, i Manuel Fernández Navas, doctor per la Universitat de Màlaga, on és docent, així com investigador qualitatiu, han analitzat aquest text.
“És un despropòsit ”, assegura Gortázar. “Té importants limitacions , sobretot metodològiques”, explica Bonal.
Per a Navas, hi ha diversos errors importants. El primer, la interpretació que es fa d’autors amb què no hi estan d’acord, com Althusser, Bourdieu o Coleman. “Fan una caricatura”, assegura.
“És sorprenent, afirma Bonal en aquest sentit, amb quina lleugeresa tracten aquestes teories d’esbiaixades i incompletes per ratificar el seu posicionament amb l’acció comunicativa d’Habermas, com si es tractés de posicions incompatibles, que no ho són”.
El text compara els resultats d‟un grup de comunitats d‟aprenentatge després de diversos anys d‟implementació amb els resultats de les avaluacions censals que es realitzen a primària a Catalunya.
Juntament amb aquesta anàlisi estadística es fan entrevistes a docents, famílies i estudiants de l’escola principal que s’estudia.
Crítiques metodològiques principals
Més enllà d’això, Fernández Navas assegura que no es pot establir causalitat de la manera com es planteja el text.
“No hi ha cap variable de control”, comenta Gortázar, que afirma que “no analitza dades dels alumnes, sinó agregats per centre” i utilitza “una mostra diminuta i és impossible detectar canvis de manera fiable. No tenen poder quantitatiu”.
Bonal també afirma que no s’ha utilitzat “contrafactual equivalent” i que fer servir les dades generals de Catalunya “no substitueix un grup de control similar en complexitat social i trajectòria prèvia” als centres i grups utilitzats dins de les comunitats analitzades.
Els centres que s’han utilitzat per a l’anàlisi són consolidats al llarg del temps i s’assegura que han obtingut bons resultats. Tant Bonal com Navas assenyalen el biaix de selecció, “cosa que impedeix descartar aquest efecte de selecció”.
Com assenyala Bonal, a més, el fet que hi hagi coincidència temporal entre les actuacions d’èxit, com es descriuen, i la millora de resultats “no permet aïllar l’efecte propi de la intervenció davant d’altres factors que poden concórrer en el temps; per exemple, canvis en la composició social dels centres”.
A investigació, segueix, no mesura amb precisió la intensitat o la fidelitat de les actuacions, dificultant estimar quin component produeix l’efecte”.
Debat sobre causalitat
Alhora, el text, cap al final, fa algunes afirmacions que, per a Fernández Navas, haurien d’haver impedit, pel seu to, l’acceptació del text com un paper científic. Val a dir que el text es va publicar a una de les revistes de l’editorial Hipatia, creació del CREA.
“Alguns acadèmics estan encara ancorats en la idea que la investigació necessita experimentació i grups de control”, afirmen els 17 autors al text. Gortázar recorda que el 2019 i el 2021 el Premi Nobel d’Economia va recaure en dos investigadors “que bàsicament han elevat l’ús de grups de control a un altre nivell per fer comparacions causals –una metodologia que s’està estenent molt ràpidament a sociologia, ciència política i educació”.
El text insisteix: “Alguns fins i tot consideren que és l’única manera de fer autèntica investigació científica. La realitat de la societat i de la ciència és molt diferent”, asseguren els qui signen el paper.
A això contesta Gortázar admetent que no és l’única manera de fer ciència, “però sens dubte si un tracta dades estadístiques per fer inferència (que és el que ells pretenen), intentar abordar la causalitat és la manera més honesta i rigorosa intel·lectual i científicament parlant”.
Una cosa semblant assegura Fernández Navas. Ell és investigador qualitatiu i moltes vegades ha defensat la validesa d’aquest acostament a la investigació educativa.
Està d’acord a fer una crítica al paradigma quantitatiu, “és una crítica molt documentada des del paradigma interpretatiu i des del crític”. “Aleshores, no facis investigació per demostrar causalitat”. “Et diuen que és difícil demostrar la causalitat, però de fons et diuen que la seva investigació és per demostrar que les seves pràctiques són les millors i que la causa de la millora no deixa dubte que és perquè ells han implementat aquestes pràctiques. Estàs trucant la baralla”.
“La crítica als experiments, continua, és la crítica a la possibilitat que hi hagi evidència causal en educació o en ciències socials”.
