Opinió

L’escola contra les urgències i apagafocs

Daniel Innerarity, un dels pensadors més interessants del moment, diu que cal aconseguir que la política passi de la lògica de la reparació -d’apagar focs, improvisar i tapar forats- a la lògica de la intervenció i de l’anticipació.

Això és perfectament aplicable al camp de l’educació. Des de fa un temps hi ha dues imatges o metàfores que prenen força: l’escola paraigua, que es refereix a la quantitat de demandes educatives i socials que ha d’entomar i assumir la institució escolar -sovint de manera solitària-, i l’escola apagafocs, objecte d’aquesta columna, i que guarda una relació molt estreta amb l’altra metàfora.

Així, quan apareixen conflictes greus de bullying, de maltractament, d’assetjament sexual o de racisme, l’Administració educativa activa protocols d’urgència i de xoc a les escoles per afrontar-los. El mateix succeeix amb altres qüestions relacionades amb la convivència, l’alimentació, la salut i amb tota mena de discriminacions que vulneren els drets Humans i de la infància.

Són prescindibles alguns d’aquests protocols? No és això el que qüestiono, perquè hi ha situacions imprevisibles i extremes que potser ho requereixen, sinó el fet que massa sovint s’utilitzen mesures extraordinàries per afrontar problemes d’arrel que no han estat atesos en el seu moment i aleshores esclata l’incendi. D’aquí la necessitat de posar l’emfàsi en les mesures ordinàries de caràcter preventiu que constitueixen el moll de l’òs de qualsevol projecte i intervenció educativa en el dia a dia.  L’educació escolar és una llarga cursa de fons on les presses, les dreceres i les improvisacions són males companyies.

Aquestes mesures es focalitzen en quatre àmbits: l’aula, el centre, la família i el territori. És prou sabut que la bona pedagogia es fonamenta en l’acompanyament intensiu del grup classe per part del mestre o tutor, en els vincles sòlids i afectius i en les relacions de complicitat i confiança que s’estableixen entre mestres i alumnes, L’art de mirar, d’escoltar i de conversar és la millor forma per saber què passa al grup-classe i què li passa a cada alumne en cada moment. Per conèixer els seus neguits i patiments. Com també són un excel·lent recurs els espais col·lectius de tutoria i assemblea on es regula la vida democràtica d’una petita col·lectivitat.

Aules dins d’escoles on es fan extensives aquestes complicitats, converses i espais de trobada i coordinació per on flueix la informació i la comunicació que garanteixen projectes consistents, treball en equip i mecanismes de suport mutu, amb els pertinents controls interns i externs. I on es busquen nous espais democràtics d’intercanvi i participació -més enllà dels consells escolars i les AMPA-, perquè l’acompanyament és faci també extensiu a les famílies i fora de l’horari escolar, en els diversos escenaris de socialització de la infància i l’adolescència. Perquè la felicitat de l’alumne que conviu a l’escola es compagini amb el benestar que l’infant viu a la seva familia, al carrer i a les xarxes socials

No cal assenyalar algunes obvietats referides a la formació inicial i permanent del mestre per tal de facilitar al màxim aquesta funció mediadora i d’acompanyament intensiu. Però si que convé recordar que les condicions de treball del professorat han de ser dignes -i les retallades ho han impedit en molts casos- i que la seva intervenció educativa requereix de la col·laboració d’altres professionals com els psicòlegs, psicopèdagogs, orientadors i educadors socials perquè es pugui entendre i ajudar l’infant, al propi temps, en els espais escolar, familiar i social. Que les urgències no facin posposar o aparcar les coses importants.