L’escola bressol, present i futur (II)

L’escola de 0 a 3 anys, que no és obligatòria, es veu constantment pressionada per entrar en aquesta espiral de preparació per al futur

Eva Jansà
 
 

Aquest és el segon d’una sèrie de tres articles sobre els reptes de l’educació 0-3

Les condicions a les que les Administracions empenyen les escoles bressol amb l’excusa de la crisis (augment de ràtios, retallades de professionals…)posen obstacles per a que es pugui continuar oferint la qualitat que els infants mereixen. Entenent qualitat per com es concreta l’atenció els infants, com se’ls acompanya garantint la necessària individualitat i les esperes innecessàries, com s’acompanya en el descans respectant ritmes, com se’ls acull quan necessiten consol, com s’observa com aprenen, com es recull tot allò que descobreixen, com s’acull la família, com es construeix de manera conjunta un projecte educatiu pel seu fill, com es treballa en equip per reflexionar, qüestionar, construir de nou…Una concepció de la qualitat allunyada de la que proclamen els polítics que es redueix a la capacitat de places i espais que oferten, i en l’etiqueta d’allò públic (privatitzat i no gratuït).

Educar en col·lectivitat els infants amb intencionalitat educativa té una llarga tradició històrica a Europa i també a Catalunya. Experiències educatives al càrrec de persones com Maria Montessori, Decroly, les germanes Agazzi, Freinet, la mestra Rosa sensat…Grans pedagogs que, malgrat no treballar amb edats tan primerenques, han contribuït a conèixer com aprèn l’infant, a reconèixer-lo com a persona amb drets i deures, amb capacitats i que, sobretot, han redefinit la concepció del paper del mestre que s’allunya de la tarima, i s’apropa a l’infant per acompanyar-lo a que aprengui a aprendre per ell mateix.

L’Escola Nova o Escola Activa, fou una manera d’educar i de fer de mestre que encara avui dia és més o tant necessària per educar l’infant en la societat del segle XXI. Els 30 punts de l’Escola Nova d’ Adolph Ferrière són, a dia d’avui, ben vigents, i fonamenten els projectes educatius de moltes escoles. Mai sabrem com hagués evolucionat l’educació ni com seria avui l’escola, si la nostra història pedagògica no s’hagués trencat amb els temps del franquisme. Però sí sabem que aquells valors que concebien una educació cap al futur, i que es vivien amb la utopia d’una societat lliure, demanen tornar a ser ben presents en la nostra societat per combatre el pes del conservadorisme.

La societat del capital, de la competitivitat i de l’excel·lència, empeny les escoles a convertir-se en espais on els continguts tenen més valors que la persona. On l’infant ja no es veu en la seva globalitat, si no en compartiments que cal omplir independentment del què li interessi o no. La cultura de l’esforç es valora com quelcom imposat, oblidant que l’infant, des que neix té capacitat per dedicar temps i posar tots els seus sentits a descobrir allò que li interessa. És el mestre qui ha de trobar en cada infant, en cada persona, allò que el motiva i saber estirar del fil, coneixent a cadascú. L’educació ha de permetre la igualtat d’oportunitats, però des del respecte a la diversitat. Situar el llistó a la mateixa alçada per tothom, aboca al fracàs a un sector. Saber situar un llistó diferent per a cadascú és el veritable repte del mestre i de l’educació. I això només ho permet tenir unes condicions mínimes que permetin acompanyar l’infant amb criteris de qualitat. I dic mínimes, perquè actualment, fins i tot aquestes s’estan vulnerant, però reivindico fermament poder assolir les condicions òptimes a les que mai ens han deixat arribar.

L’escola de 0 a 3 anys, que recordem de nou, no és obligatòria, es veu constantment pressionada per entrar en aquesta espiral de preparació per al futur. I els mestres d’escola bressol tenim, el deure constant de continuar defensant el valor educatiu i la dignitat de l’etapa mentre resistim a les embestides de les polítiques neoliberals i de pressió social que ens demanen que els infants, amb només tres anys de vida, ja parlin anglès, coneguin els números i els colors.

El valor de l’escola bressol es basa en el present, i no en el que pugui passar en un futur com molts estudis s’esforcen en argumentar. L’educació ha de tenir en compte el futur, és evident, però ho ha de fer des del present. Des del valor i el reconeixement que aquesta etapa (la infància) és el moment on es produeixen els canvis més importants en la vida d’una persona. On es posen les bases dels mecanismes d’aprenentatge de l’infant, on es comença a tenir relació amb el món social. I ser conscients per tant, que és l’etapa que més s’ha de cuidar i que, precisament els qui es dediquen a l’educació infantil tenen la més gran de les responsabilitats.

L’infant aprèn perquè viu, i és aquest viure el que l’escola bressol ha de garantir. El viure amb altres companys, el descobrir que el color vermell existeix perquè avui duu una jaqueta vermella; l’aprendre a caminar (característica innata en l’ésser humà que no necessita d’un adult) perquè ha tingut l’oportunitat d’explorar l’espai, de moure’s reptant, gatejant, posant-se a quatre grapes, i recolzant-se en algun moble per atrevir-se a donar les primeres passes un cop se sent amb la suficient seguretat per a fer-ho; trobar-se amb altres companys posant en pràctica alguns dels mecanismes socials: les afinitats, els conflictes, l’acceptació d’algunes regles necessàries per conviure; reconèixer els sentiments, les emocions, allò que els hi passa perquè hi ha un adult al costat que hi va posant paraules, perquè l’escolta, perquè l’acompanya i l’ajuda a gestionar. I tot des de la quotidianitat, sense artificis, ni activitats tancades que obliguen els infants a fer tots el mateix.

Arrel de la confusió entre educació i escolarització, és fàcil pensar que les escoles bressol han de “preparar per”, l’anomenat “prescolar”, però res més lluny d’això. L’infant de 0 a 3 anys necessita la quotidianitat, el temps pausat i relaxat en el seu dia a dia, té dret a poder triar allò què vol fer dins d’un ampli ventall de propostes de joc (que han estat pensades i dissenyades pel mestre amb una clara intenció educativa), té dret a tenir un adult al costat que s’interessa per allò que fa i li proposa petits reptes sabent i confiant que serà capaç de superar-los. L’infant té dret a aprendre a aprendre.

És en aquesta pràctica diària on s’ha d’anar concretant què vol dir respectar l’infant, i com se l’acompanya de la necessària dependència de l’adult a la, també, necessària autonomia. Per això, l’experiència, el treball en equip, la formació inicial i la formació continuada, els espais de trobada entre mestres, i la reflexió permeten anar perfilant aquesta qualitat.

 

Eva Jansà. Mestra d’escola bressol i membre del Col·lectiu de Bressolindignades. Forma part del Consell de redacció de la revista In-fàn-ci-a, educar de 0 a 6 anys, de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*