Opinió

L’estat (del) català

Un cop hem vist, a través de la darrera enquesta d’usos lingüístics, que l’emperador (català) va despullat potser és un moment de repassar què ens ha portat aquí. No deixa de ser curiós que els nostres dirigents no hagin vist cap símptoma del descens del català fins ara… Tan allunyats estaven de la realitat? Tan poca previsió dels qui han d’anticipar les solucions no deixa de ser còmic i còmplice.

Les onades migratòries dels darrers vint anys (que se sumen a les de la segona meitat del segle XX) són d’una força com les dels EUA de finals del segle XIX, però sense la capacitat plena per fer-hi front, lingüísticament parlant. Queden lluny els anys 2000-2003 del conseller en cap, Carod-Rovira, i del secretari general de Política Lingüística, Pueyo, que van posar els recursos d’ensenyar la llengua als col·lectius que no hi tenien accés com un element nuclear de l’acció del Govern, no d’una secretaria/conselleria: cursos oferts des de la secretaria d’Immigració, dels Consells Comarcals, etc. (molts amb fons estatals).

En el període de més efervescència del “procés” la llengua va ser la penyora per buscar la majoria social àmplia per part de les forces independentistes. Les tebiors (sovint renúncies) a Catalunya i la nul·la defensa efectiva a Madrid (més enllà d’algun teatret polític) han estat clamoroses. Segons Plataforma per la Llengua, les lleis que obliden o impedeixen el català han augmentat durant els darrers 10 anys sense que s’hagin alçat veus per aturar-ho malgrat tenir la clau de “gobiernos y presupuestos” i donar suport a “luchas compartidas”. La llengua castellana, amb l’instituto Cervantes, continua oferint una visió bàsicament castellana d’Espanya. Les entitats ANC i Òmnium veuen ara també que la cosa no va bé, però no s’han mogut gaire en aquest període per defensar les polítiques lingüístiques; sovint les batalles judicials han amagat que s’ha permès que el català fos, efectivament, arraconat d’instituts, escoles, centres de salut, etc. La nul·la previsió de quants professors de català farien falta, avisada per estudis diversos fa 15 anys, és la mostra de com es veu el país. El mateix amb els metges i infermeres… Poc ens passa.

No deixa de ser curiós que els nostres dirigents no hagin vist cap símptoma del descens del català fins ara

A l’altre costat, els del 155 (tan nou i tan vell), han llençat hores i hores d’odi contra la llengua amb el vist-i-plau mediàtic mesetari i el suport incondicional de la toganostra. Els còmplices actius i passius de la minorització del català veuen com el bilingüisme asimètric fa que la incapacitat social dels catalanoparlants de refer la situació sigui una realitat. La “solució saturada” ja no ho fa possible. El bilingüisme, la penúltima fase de qualsevol procés de substitució lingüística, ja no necessita d’un “lingüicidi”; l’empenta demogràfica ja ho farà possible sense cap estirabot (la feina ja està feta).

Ara, el Govern del PSC (amb molts dels impulsors del 155 dins seu) diu que afronta el repte de refer el desastre. I ho farà sense un gir copernicà de les polítiques dutes a terme fins ara? Els indicis raonables ens fan veure que estem en una fase (irreversible) de substitució lingüística (el Camp de Tarragona, el Penedès-Garraf i Barcelona ja són per sota del 40% de catalanoparlants). La socialització no es fa en català a les escoles (la capacitat de parlar una llengua i no fer-ne ús no és cap consol): la xifra de quina llengua es fa servir al pati és ja de fase final de la substitució, però això no genera alarmes. No tot pot passar pel compromís de la gent (“la batalla del bon dia”), i cal que el Govern i el Gobierno facin molt més. Incomplir amb una llei en qualsevol àmbit té una sanció però en els aspectes lingüístics, no. Els governs independentistes no van fer prou (les emergències s’afronten amb recursos no amb bones paraules o mirant a l’altra banda)  per defensar la llengua. Ara, el Govern del PSC en serà el defensor? Molts i molts dubtes però, comptat i debatut, potser que els jutgem pel que fan i no pel que han fet, ja que els anteriors dirigents van fer ben poc per redreçar la situació. Potser quan tinguem el reconeixement a Europa i s’hagi permès l’anorreament real a cada escola, comerç, CAP, hospital, etc. tindrem, per fi,  la pau de la llengua irlandesa.