Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Si he de morir, has de viure per explicar la meva història
Refaat Alareer
Disfressar lletres per evitar la persecució ha estat sempre un recurs per sobreviure a llocs lletjos que humilien el pensament. Les metàfores ens ajuden a descriure els sentiments. Fet i fet, la llibertat sovint comença pels peus, de fugir quan tot se sembra d’espant; quan es cullen sorolls, a vegades no hi ha més remei que desaparèixer perquè les coses no vagin a pitjor, com passa a les presons on les tasses de cafè són tan fredes com les cel·les. “N’hi ha els qu ese saben de memòria el nom de cada estrella, jo el de les nostàlgies, hi ha qui coneix varietats de peixos, jo de separacions…”, uns versos del poeta Nazim Hikmet.
“La ironia fa gran la literatura”, lletres de l’assagista i poeta ucraïnesa Victoria Amelina, una dona lluminosa en temps de foscor que va morir fa dos anys passant a engrossir la llarga llista d’escriptors que han estat assassinats pel règim soviètic aquests darrers segles. Els llibres tornen a ser víctimes dels crims de guerra. Ella estava treballant en la denúncia de la invasió de la seva terra mentre desenterrava amagades entre les arrels d’un cirerer les lletres del poeta Volodimir Vakulenko, assassinat, també, de dos trets a boca de canó (quina punteria!). Els qui van inventar el pecat es van oblidar de crear el perdó; són els tots -explica el poeta Raúl de Tàpia- els acusadors a les taules i promeses, a les alces i llances, en el seu tot que no és res.
A la foscor s’entreveuen els contorns de l’explotació però, tot i que sempre estan a punt per a fer mal, demà serà un altre dia… Aquests són alguns instants de les últimes cròniques de poetesses de la guerra que la Victòria havia recollit en un quadern: “En aquesta ciutat estranya només les dones són testimoni, vés, pregunta-li a les dones, elles ens explicaran les conteses quan les paraules fracassen”. “Les dones valen poc -van dir els senyors de la guerra- però encara que la sorpresa moltes vegades es quedi adormida, elles també ens parlen: no era més que el cor d’una dona el que van prendre i van trencar”. “Amarg és el riure a la boca cremada, roman un ressò encara a les seves veus”. “Les vides es perden i tots els repartidors de diaris criden”. “Encara queda per fer viatge i mig”. “Com si tot hagués estat un somni equivocat, un esvoranc que es va empassar la vida”. “El seu tambor de guerra no sonarà més alt que el meu alè”…
Motius de reflexió conviden la necessitat imperiosa d’explicar la importància de llegir
Els poetes han mort és una cançó interpretada per la banda asturiana metal: Avalanch: “A la seva tomba hi ha una inscripció, un poema d’amor que ningú va llegir, aquells versos han mort. On són? Voldria tornar a escoltar-los una vegada més”. “El veritable dolor que manté despertes les coses és una petita cremada infinita als ulls innocents”, això ens ho va llegar en Federico a Poeta a Nova York.
Però hi ha morts que no moren, com la d’Amelina (com aquella de la Politkóvskaia), dels seus patiments i gemecs reneix la narrativa. “Perquè esclati la pau, perquè no oblidem mai, la memòria és un refugi al cel”, això escrivia el meu amic Héctor Abad Faciolince mentre esperava a la sala de l’hospital de Kramatorsk (Ucraïna) després del míssil rus de curt abast que va caure mentre dinaven i que el va ferir a ell i la va matar a ella. “Caminem pel Kíev primaveral: dues dones i un gos, és com si nedéssim al mar després d’un naufragi” (un darrer poema sense títol).
Faran falta més estels a la vora del penya-segat per presentar una resistència tossuda, per lliurar-li al món un expedient nu fent costat als àngels esqueixats pel dolor quan tornen, tot recordant-nos que la literatura passeja pel viver del temps com un murmuri, alliberant paraules que encara volen dir-nos alguna cosa entre el panteix dramàtic, per netejar camins. “La Història que jo vaig aprendre ja no existeix. Algú va explicar la veritat? Algú va prendre nota del que va passar? Quan una generació calla, a la següent no li queda més remei que inventar-se les coses i, possiblement, els que vinguin després ja no puguin distingir entre la veritat i la mentida”…
Motius de reflexió conviden la necessitat imperiosa d’explicar la importància de llegir, un deute més per nosaltres, per relatar coses que traspassin el pànic, l’abandó i l’abús; perquè la imaginació no és fugir sinó travessar horitzons malalts i escoltar camp a través, perquè tota aquesta convulsió no acabi en oblit, per intentar gravar a les ànimes un consol digne que aconsegueixi commoure amb la seva franquesa.
