Opinió

Lluís López del Castillo

Si penso en la meva formació inicial he de confessar que sóc un mestre privilegiat. Vaig ser alumne de les primeres promocions de l’escola de Mestres de Sant Cugat, quan estava situada al que avui és el Casal de Cultura d’aquesta població. Vaig ser molt afortunat perquè teníem un estol de mestres extraordinaris, gent que coneixia de primera mà i molt a fons la seva matèria alhora que eren experts en didàctica perquè es passaven moltes hores donant classes a les escoles dels nostre país i no sabeu el que representa escoltar algú que sap de què parla perquè ho mama cada dia.

Un d’aquests mestres extraordinaris és en Lluís López del Castillo Avui he sabut que s’havia mort. Estic commogut profundament i la meva memòria s’ha omplert amb els records de les seves classes a San Cugat i a les Escoles d’Estiu, quan ell era membre de l’Assessoria Didàctica del Català de Rosa Sensat.

Era un mestre d’un rigor extraordinari, semblava que sabia tot allò que feia referència a la llengua i a la seva didàctica. L’acompanyava la llum que només perceps en els més grans. Culte, compromès, irònic, d’un sentit de l’humor intel·ligent i esmolat es feia escoltar i es feia admirar i tots sabem que l’admiració és un element fonamental en la relació entre mestre i deixeble, perquè jo em considero un deixeble d’en Lluís.

Recordo aquell dia que per grups analitzàvem un poema de Salvat-Papasseit i vam començar a fer-ne unes interpretacions que el van deixar bocabadat i ens va dir unes paraules com aquestes: mireu, jo us demano què diu el poeta, no que comenceu a fer volar la vostra interpretació i l’allunyeu del significat del vers, que és molt més senzill de tot això que us empesqueu.

A ell li devem uns llibres de text que són eines d’un gran valor i obres científiques com el “Diccionari de formació de paraules”, “Llengua standard i nivells de llenguatge” –aquest més que llegir-lo, que també, el vam devorar-, “Quina llengua, quina escola”, ”El català a través del temps” i la ·”Gramàtica del català actual” que demostren que és `possible unir el caràcter divulgatiu sense oblidar que el primer compromís d’un text que es vol divulgatiu ha de ser fruit d’un enorme rigor intel·lectual.

Estimat, Lluís López del Castell, com alguns et dèiem, avui el magisteri català i universal se sent una mica més pobre. Del poc que sé en temes de llengua t’ho dec a tu i a gent com tu i del molt que encara he d’aprendre voldria fer-ho al teu costat. Em queda el record tossut i les teves publicacions i aquelles estones de conversa informal als passadissos de la UAB. Hi ha coses i persones que perduren, tu, estimat Lluís, n’ets una.