Opinió

‘Mamma Mia 2, here we go again’

Si us ho vau passar pipa, com em va passar a mi, veient la primera Mamma Mia no us perdeu aquesta segona part dirigida per Ol Parker i amb els mateixos intèrprets però una mica més envellits, perquè ja sabem que el temps no perdona.

Us farà pensar  molt en la primera i és que la cosa no dóna per més, però no vull fer cap comentari d’aquesta mena perquè ja us he recomanat que adormiu aquella part del vostre interior que us reclama tenir una mirada crítica sobre les obres del mon.

Gaudiu d’ABBA, de les seves cançons ensucrades que estic convençut que encara es cantaran al segle XXII i més endavant. Gaudiu d’unes coreografies bastant tronades però visualment potents. Gaudiu d’uns intèrprets molt bons i que aquí fan el que poden per aguantar els seus personatges. I del paisatge.

I sigueu pacients, perquè heu de saber que el personatge de Meryl Streep –i he hagut de posar-me dret per escriure el nom de l’actriu més gran del setè art– es va morir i hem d’esperar que la pel·lícula la faci arribar de l’altra vida. I arriba al final de tot, perquè allò que és bon es fa esperar. Doncs imagineu-vos el que és molt bo i ella ho és, sobre això no hi ha debat possible.

Encara més, un número entre Cher, la Cher mítica, i Andy Garcia, l’actor cubà que va formar part del repartiment de la nissaga El Padrino. Aquí canten i ballen Fernando, perquè el tal Fernando és ell. Una coreografia apta fins i tot pels meus mals de peus i de genolls.

Fa calor, fa xafogor… Esteu cansats, esteu cansades, just aquests dies heu anat acabant la feina a les escoles i els cursos de formació estan arribant al final. Doncs feu-vos un regal: aneu a veure Mamma Mia 2 i deixeu que els peus es belluguin i quan sortiu del cine sereu amb la gent més amables i tindreu ganes de ballar al mig del carrer. Només ho sento pels veïns perquè porto tot el sant dia cantant o xiulant Fernando.