Actualitat

Millorant la nostra educació política

Aquest és un article publicat a Agenda Pública

Fa uns dies un article de Benito Arruñada es preguntava si la culpa de la crisi política i econòmica que viu Espanya no és només de polítics i institucions sinó també de la societat. L’article es feia ressò d’una enquesta de la Fundació BBVA en la qual apareixíem com els europeus més crítics amb polítics i institucions mentre que som els que menys ens molestem en informar-nos.

Tanmateix, altres dades que hem publicat ens indiquen que la crisi ha augmentat l’interès dels ciutadans per la política. Si el 2006 eren un 43% els espanyols que deien parlar o discutir sobre política almenys un cop per setmana, avui aquest percentatge s’eleva fins al 59%. En particular, s’ha duplicat el percentatge de ciutadans entre 18 i 54 anys que afirmen parlar sobre política cada dia.

Aquest major interès per la política coincideix amb el fet que el 26,2% dels espanyols considera que els polítics, els partits i la política convencional són un dels principals problemes d’Espanya. Això ens podria suscitar dues preguntes a les que intentem respondre en aquesta nota.

Som més crítics amb la política com a reacció a la crisi política i econòmica en què estem immersos? O és que ha crescut la nostra informació política, transformant la nostra cultura política, i això ens està fent més exigents amb la nostra classe política?

Pel que fa al primer interrogant, Diego Muro i Guillem Vidal s’han preguntat si la corrupció només ens importa quan l’economia va malament. Sembla que, quan els ciutadans ens veiem amenaçats per circumstàncies econòmiques adverses, som més proclius a buscar culpables i ens mostrem menys tolerants davant de la corrupció, percebuda com un mal de les institucions o de la ‘classe política’ que ens ha portat a aquesta situació. En aquest sentit, els nivells d’atur evolucionen d’una forma molt similar als canvis en la percepció de la corrupció, encara que aquesta elevada correlació no necessàriament vol dir que una sigui conseqüència d’allò altre.

De forma més optimista, el segon interrogant estaria suggerint que la crítica ciutadana als polítics seria el reflex d’un augment del coneixement sobre la política. No obstant això, cal no oblidar el que ens recorda el nostre editor Juan Rodríguez: més aviat sembla que la decepció dels ciutadans pot ser el producte de la pròpia desinformació i allunyament de la política. Així, es fa difícil pensar que el coneixement sobre la política que té un país, i les preferències polítiques individuals resultants, hagin pogut canviar molt en pocs anys. L’enginyeria social d’aquest tipus sol comportar generacions. La qualitat democràtica de la ciutadania no es produeix espontàniament ni capritxosament. En una enquesta de 2009 Espanya ja estava a la cua. A més, les circumstàncies actuals poden afavorir el desenvolupament però també poden perjudicar-lo. Com?

Els que saben menys de política solen ser aquells que disposen de menys recursos socioeconòmics. Els que menys tenen són els que menys participen, els que saben menys del sistema polític i, en conseqüència, es veuen a si mateixos com a ciutadans menys eficaços i influents. És obligatori preguntar-se, per tant, en quina mesura el fet que Espanya sigui ja, a hores d’ara, el país més desigual d’Europa pot afectar el coneixement de la política per part de capes importants de la població i a la seva participació política. La producció de desigualtat en el present condicionarà i perjudicarà la democràcia el futur? Un dels riscos imminents d’aquest fenomen pervers és que cada dia més seran “uns pocs” els que puguin establir l’agenda política.

La crisi econòmica i les polítiques d’austeritat estan afectant la inversió en educació. En aquest sentit, i com ens indica Mariam Martínez-Bascuñán, Martha Nussbaum ens alerta d’una “crisi silenciosa” (“Sense ànim de lucre“, Ed Katz) que té a veure amb la retallada del pressupost assignat a l’educació. I amb això, l'”erosió greu de les qualitats essencials per a la vida mateixa de la democràcia”. En aquest sentit, la nostra editora Algèria Queralt alertava del risc que la nova LOMCE debilités l’aprenentatge dels valors constitucionals en l’itinerari curricular.

Una altra derivada que ha de centrar la nostra atenció és la tendència, en els mitjans de comunicació, a convertir la política en un tema morbós, conflictiu o fins i tot caricaturesc. Davant el creixement de l’interès per la política, els mitjans poden tractar de satisfer al públic sacrificant la funció d’informar -i amb això, de formar- en nom de l’entreteniment. Així, s’han multiplicat els programes de infoentreteniment, i a partir de l’anàlisi de Carol Galais podem assenyalar que a més exposició a programes d’informació, més polarització de l’audiència .

Finalment, en l’era del Big Data, la fractura digital es sobreposa a les velles fractures. Segons les dades del treball ” Internet i participació política a Espanya “(2010), a majors nivells d’estudis més alts d’utilització d’Internet. Les nostres societats es troben aclaparades davant d’una ingent quantitat d’informació. Però seguirà sent necessari disposar d’un capital cultural, cívic i humanístic, per processar-lo, comprendre’l i digerir. Els estudis mostren que a Espanya persisteix un dèficit de comprensió i interpretació dels esdeveniments que només és possible fomentar des de l’àmbit educatiu. En cas contrari, podem convertir-nos en mers consumidors passius d’informació preseleccionada. I sense les eines i les actituds necessàries, informar pot no significar formar-se, sinó conformar-se amb la realitat.

El 1914, Ortega i Gasset llançava la iniciativa d’una Lliga d’Educació Política per superar la ‘vella política’ que estava llastant la societat espanyola. Cent anys després no resulta menys peremptòria una coalició similar formada per l’escola, els mitjans de comunicació públics i privats, la xarxa, el Parlament i molts altres fòrums de la societat civil.