Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
He tingut l’oportunitat de llegir aquest llibre sobre les mobilitats escolars no establertes en els currículums prescriptius. El coordina Sílvia Carrasco al capdavant d’una bona colla de col·laboradors en les diferents investigacions que es publiquen. La Sílvia és una bona amiga des de fa més de 35 anys, professora titular del Departament d’Antropologia Social de la UAB i coordinadora del grup d’investigació EMIGRA. Al llarg dels anys he pogut coincidir amb ella i amb alguns dels autors de les investigacions d’aquest llibre; he après força i reconec una certa complicitat amb les seves conclusions. Ens vam conèixer quan jo dirigia Compensatòria (anys 80-90) i li puc agrair comentaris, orientacions i crítiques que van ajudar al Programa.
Aquest volum és un recull de nou investigacions dutes a terme els darrers deu anys. El tema central de tots els estudis és la mobilitat escolar, entesa com aquells canvis de centre escolar no obligats pel pas d’una etapa educativa a una altra. Exposa com afecta a l’alumnat que n’és protagonista, en primer lloc, i també als docents, a l’organització d’escoles i instituts, a les famílies dels infants i adolescents, a les institucions escolars i administratives… Una visió no pas neutral sinó crítica i valorant els encerts i equivocacions de totes les persones i institucions implicades.
És, alhora, una bona radiografia del que passa a la majoria de centres escolars. La mobilitat no està gaire present a l’imaginari del sistema d’ensenyament de Catalunya. Com a molt és vist com una dificultat extra per a criatures que tenen d’altres problemàtiques que afecten el seu èxit escolar.
Llegint l’índex ens adonem de l’amplitud i utilitat del llibre. Pot ajudar mestres i professorat interessats en conèixer l’entorn del seu alumnat i les maneres d’ajudar-lo, acollir-lo i aconseguir que aprengui força més del que ho està fent.
Evidentment l’alumnat nouvingut de països pobres, l’alumnat pertanyent al poble gitano són els més protagonistes de les mobilitats que “distorsionen” el sistema pensat per la immobilitat.
Oportuna la lectura de les conclusions per millorar la pràctica escolar i conèixer seriosament una temàtica
El paradigma oficial, acceptat per la majoria dels agents de l’ensenyament al nostre país, implica que els aprenentatges es fan a l’escola: fora, no. Per tant, la mobilitat és quelcom a evitar i combatre. Només és valorada quan afecta les classes altes, les escoles d’elit que afavoreixen els intercanvis amb centres d’altres països.
Mentre es percebi com quelcom negatiu no es faran esforços ni es posaran recursos, ni es canviaran metodologies i/o organitzacions escolars per incloure les mobilitats de l’alumnat i aprofitar-ne els seus avantatges.
Oportuna la lectura de les conclusions per millorar la pràctica escolar i conèixer seriosament una temàtica poc coneguda o desconeguda del tot. L’alumnat absentista intermitent també se’n podria beneficiar. No podem considerar la mobilitat com una anomalia i que no tingui solució: hi ha alternatives des d’un punt de vista acollidor de criatures i adolescents i de les seves circumstàncies vitals, familiars, històriques…
Amb una lectura atenta trobarem:
Explicacions de la mobilitat i respostes des dels centres (o no respostes), les estratègies familiars i un capítol dedicat al problema més greu actual, la crisi de l’habitatge, la manca d’habitatge assequible per a tothom. La referència a la PAH és del tot adequada.
Trajectòries de mobilitat dins un sistema que aposta per la immobilitat.
L’acolliment i el suport que aquest alumnat rep dels centres escolars i del seu professorat.
La importància del clima de centre i d’aula.
Motius diversos per moure’s, crisi, violència, treball.
Les relacions, a voltes oblidades, amb les famílies, les necessitats de moure’s per retornar al país d’origen per mantenir els llaços familiars, les cultures…
Referències al paper de la doble xarxa escolar; les percepcions de la majoria de la població valorant més l’ensenyament dels centres concertats que els públics, la qual cosa implica a famílies nouvingudes que aposten per una bona “educació” escolaritzar a centres concertats malgrat l’augment de depeses que els representa (quotes il·legals que els cobren) i la possible estigmatització de les criatures que no podran participar de totes les activitats de pagament (sortides i colònies, per exemple).
Les dificultats són generalment més importants a secundària
Les moltes referències als casos reals estudiats ajuden a entendre les situacions que viuen i la manca de respostes del sistema escolar. Les dificultats són generalment més importants a secundària; l’organització de la majoria d’instituts ho dificulta. Les administracions que tenen competències (ajuntaments i departament) tampoc no estan a l’alçada i sovint posen pals a les rodes en lloc d’ajudar. L’escola està pensada per la immobilitat i no s’adequa als canvis no volguts del seu alumnat. Pèrdua de plaça escolar, repeticions de curs… Són alternatives útils?
S’evidencia la manca de treball en xarxa o coordinat dels diferents serveis que hi intervenen.
Una gran quantitat de cites d’altres estudis i investigacions i abundant bibliografia completen una publicació ben necessària. Una obra col·lectiva que implica tants autors i autores reflecteix la diversitat d’apreciacions i enfocaments que la fan més rica. Les investigacions del llibre se centren en les etapes d’escolarització obligatòria i postobligatòria a Catalunya, a partir de treballs de camp. Fan falta al món de l’ensenyament, aportacions teòriques, anàlisis de la realitat que ajudin a encertar amb les pràctiques escolars d’acollir i ajudar a aprendre a la diversitat d’alumnat que s’aplega a les aules; per evitar que les diferències es converteixin en augment de les desigualtats que el sistema econòmic provoca. La tercera part d’infants i adolescents del nostre país està en risc de pobresa, la qual cosa influeix en els canvis de domicili.
Els problemes generats per les mobilitats, degudes a necessitats o situacions familiars, augmenten o disminueixen la seva incidència en l’alumnat segons el paper que juga la institució escolar. Perquè el problema no és la mobilitat sinó les seves causes, que caldrà atendre. Com es cuida a infants i adolescents? Es fan protocols d’acollida i d’acomiadament? Aprenentatges i benestar queden afectats per la presència o absència d’aquestes actuacions.
El llibre intenta fer veure que el fenomen de les mobilitats no és quelcom aliè a l’ensenyament, que cal tenir-ho present i actuar en conseqüència.
