Opinió

Museu de pedagogia o museu d’educació?

Els dies 23 i 24 d’octubre del 2025 s’ha presentat el projecte de Museu de l’Educació de Catalunya promogut per dues societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans: Pedagogia i Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. Una presentació molt completa i participada amb intervencions de responsables de museus d’educació/pedagogia ja instituïts arreu i de professionals de diversos àmbits aportant una visió multidisciplinària. Unes sessions amb continguts ben interessants i raonats. En la sessió final, la presidenta i el president de les dues societats filials promotores han descrit el projecte amb precisió i el procés d’actuacions a seguir. Excel·lent.

Temps abans ja s’havia presentat el dilema: ¿Museu de pedagogia o museu d’educació? A la jornada encara s’han reflectit les dues posicions en la denominació sense discrepància del contingut i finalitat. Pel que fa al cas, en la presentació del projecte ha quedat clar que ja estava decidit: Museu de l’Educació de Catalunya, amb article i especificació de l’àmbit, Catalunya. Per part meva, aporto consideracions prèvies fetes fa temps, que reafirmo havent escoltat, sense voluntat de mostrar una posició contrària.

Justament massa sovint s’identifica educació amb pedagogia com a sinònims i molts opinadors públics parlen de fer pedagogia com qui diu, explicar o convèncer i això ha reduït el terme específic pedagogia a significat comú, imprecís. Començo per pedagogia atès que així s’identificaven els primers museus pedagògics que vaig conèixer. El Narodni Pedagogicke Muzeum i Biblioteca J. A. Komenský (Comenius) de Praga que vaig poder visitar el 1997. El Museo Pedagógico Nacional de la Institución Libre de Enseñanza de Madrid, destruït per la dictadura, que sols he conegut per estudi. Ambdós fundats el mateix any 1882, temps de la configuració de la pedagogia com a ciència autònoma. Són dos museus pedagògics amb perspectiva complementària. El museu de Praga vol aplegar els mètodes, procediments i recursos acumulats des que Comenius formalitzà mètodes i recursos per a l’ensenyament (1635). Al museu de la Institución, M.B. Cossío vol aplegar els nous mètodes i sistemes d’ensenyament d’Europa i Amèrica per il·lustrar la nova formació dels mestres a la Escuela Superior del Magisterio.

Museu pedagògic

Un museu pedagògic pot organitzar-se en els següents àmbits. 1 Alumnes, infants i joves. 2 Mestres i professors. La relació educativa entre ells ja determina el model pedagògic que en tot cas ha d’atènyer la cultura. Avui falta arreu la pedagogia familiar i s’hauria de projectar. 3 Escoles i aules, escenografia, organització escolar i d’equipament tècnic. 4 Didàctica, instruments, recursos pedagògics, llibres escolars i de cultura i quaderns d’alumnes. 5 Pedagogia i política, sistema escolar i sistema educatiu. Educació moral i educació social. En cada cas, amb plafons de textos molt ajustats, s’ha d’explicar el fonament pedagògic i la intenció educativa o finalitat.

Museu de l’educació

Un museu de l’educació abasta una altra realitat, més extensa que la pedagogia. Cal tenir present que l’educació és un universal social encara que es concreti en diferents cultures. L’educació és la societat, tota, en tant que educable, una possibilitat, però en realitat és necessitat. Els àmbits de l’educació seran diferents i de fet més amplis. 1 Educació escolar. 2 Educació familiar. 3 Educació religiosa. 4 Educació cívica o política. 5 Educació social (escoltisme, esplais, colònies). 6 Educació ambiental, urbanitat i centres d’interpretació de natura. 7 Educació com a formació laboral. 8 Educació en matèria de comunicació: mitjans i xarxes de comunicació. 9 Departaments d’educació dels museus. Es pot mostrar l’educació descriptivament, però si es vol explicar, interpretar, s’haurà d’incorporar coneixement pedagògic.

Justament, el museu com a institució de cultura i formació dels ciutadans, avui, hauria de contribuir a fer entendre la relació i diferència entre educació i pedagogia. Tanmateix convé considerar les dues dimensions, d’una banda preservar i interpretar les formes tradicionals d’educació i de l’altra projectar innovacions necessàries per respondre a les necessitats socials actuals. El cas més rellevant és el de la pedagogia familiar. Sí, els pares i mares d’avui no poden educar com ells van ser educats (tradició) perquè s’han de prendre decisions que abans no calien i, sens dubte, de fa ja quaranta anys els fills no van ser guiats amb uns patrons de conducta clars que avui els donin seguretat per a ser pares. Això justifica un museu de l’educació que contribueixi a la formació dels ciutadans amb escenografia i falques pedagògiques. Tots eduquem, no ho ha d’oblidar ningú.

Museu Pedagògic de l’Educació

El projecte presentat a la jornada ha estat ben caracteritzat.

• Criteri. Organitzatiu, ha de ser pedagògic, basat en coneixement de l’acció educativa, que ajudi a interpretar pràctiques anteriors que ja no són adequades i a entendre la renovació, que orienti les pràctiques actuals, necessàries i consensuades en el marc polític de cada societat.

• Finalitat. Mostrar la complexitat de l’educació i veure com les finalitats ideals es concreten en pràctiques alhora que les pràctiques realitzen l’orientació educativa.

• Cultura. El referent de l’educació, de la llengua catalana amb l’imaginari i significació que configura. Museu de Catalunya? Museu de la societat de llengua catalana? Certament es construeix des de Catalunya que ha fet seva la projecció universal: Decroly, centres d’interès. Montessori, educació desenvolupament. Ferrière, Escola Activa. Dewey, currículum escolar. Kilpatrick, mètode de projectes. Kerschensteiner, escola del treball. Spranger, pedagogia cultural. Unesco, ciutat educativa / ciutat educadora. Projecció reflectida en els nostres pedagogs: Eladi Homs, Rosa Sensat, Alexandre Galí, Artur Martorell, Pere Vergés, Josep Estalella, Concepció Vandellós, Josep Costa-Pau, M. Antònia Canals… Potser no cal que la denominació restringeixi a Catalunya; la llengua catalana abasta més; tanmateix l’educació no es pot limitar, és un universal humà.

• Museu de museus. Encertada l’orientació per suscitar iniciatives locals i comarcals ,es configura com una constel·lació. Vinculat a biblioteques i amb vocació de lloc de formació de mestres i professors. Actualitza la iniciativa primigènia de Catalunya quan va recuperar les competències en educació (1981). Impuls a la renovació pedagògica amb la creació d’una xarxa de Centres de Recursos Pedagògics i Camps d’Aprenentatge, recursos materials i bibliogràfics però sempre lloc de trobada de mestres per a intercanvi d’experiències i espais d’aprenentatge integral per a modelatge amb centres d’interès del país.

• Museu, patrimoni material i immaterial. S’ha projectat amb tres vectors molt clars: recuperar, divulgar, reflexionar. Són: criteri, intenció, pedagogia. El museu acompleix una doble funció: recercar tot allò que pugui il·lustrar l’educació i comunicar les bones maneres i pràctiques d’educació. Tanmateix, avui la divulgació assoleix la màxima divulgació amb dipòsit digital obert i accessible. Els enregistraments verboicònics d’experiències docents evidencien amb el relat d’imatges, aporten modelatge. Reflexionen amb relat verbal, aporten pensament. Aquesta projecció de gran interès perquè mares i pares i ciutadans en general puguin veure i comprendre com es desenvolupa avui l’educació escolar.