Opinió

Neuropedagogia, neuroeducació? Moda o realitat?

No dubtem que la neurociència pot convertir-se en una eina imprescindible per millorar el procés d’aprenentatge. Però hem d’anar amb compte que, moltes vegades, s’intenta banalitzar les propostes ja sigui per augmentar les vendes de textos, com per captar incauts amb propostes no científiques. Ho dic perquè va apareixent una nova terminologia basada en el prefix neuro. En una ràpida anàlisi de cerca de fonts d’informació electròniques i programes de divulgació, trobem avui en dia diverses terminologies com neuroeducació, neurodidàctica, neuroformació i neuropedagogía en el camp educatiu, però també neurocultura, neuromàrqueting, neuroeconomia, neurofilosofia, neurolingüística, neuropolítica, neurohistòria, neurogastronomia, neuroestètica, neuroart, i moltes més neuro. O sigui, posar el prefix neuro a tota temàtica per cridar l’atenció o donar-li més importància al que es proposa.

Per descomptat que per posar el prefix no canviarà el contingut semàntic de la disciplina. Quan una ciència avança hem d’estar atents a les modes passatgeres, a les ingerències propagandistes i als aprofitats que utilitzen les paraules sense contingut per obtenir, mitjançant estratègies de seducció, beneficis privats. I això pot passar amb la neuroeducació. I l’educació i la formació és sempre un mercat molt golós i les modes criden molt l’atenció.

No nego que els descobriments i aportacions científiques de la neurociència poden tenir implicacions per a la teoria i la pràctica educativa. Aquestes aportacions ens poden oferir explicacions noves que permetin aprofundir en el coneixement sobre les condicions sota les quals l’aprenentatge pot ser més efectiu. Això permetria fonamentar el disseny d’estratègies educatives, no convencionals, dirigides a atendre les diferents dimensions educatives i el desenvolupament de la personalitat. També confirmaria moltes pràctiques pedagògiques que s’han anat realitzant en aplicació de la recerca pedagògica i, com tota disciplina que treballa amb éssers humans, mitjançant l’observació i l’experiència.

I puc anar més enllà, dient que les aportacions de les neurociències poden constituir-se en un futur en una reestructuració i una nova perspectiva de les humanitats i les ciències socials en general i en les Ciències de l’Educació en particular. Com un revulsiu que faci repensar moltes de les pràctiques educatives i socials que estem realitzant.

Però seria necessari no descobrir la pólvora o la gasosa. Està bé que les disciplines neurocientífiques ens confirmin certes pràctiques que des de fa temps fem a l’educació i ningú feia cas de la seva efectivitat, però ara necessitem que aquestes disciplines, no únicament ens reafirmin, sinó que haurien d’oferir explicacions noves que permetin aprofundir en el coneixement sobre les condicions sota les quals l’aprenentatge pot ser més efectiu i evitar el fracàs, producte de processos educatius equivocats o que no són els més adequats i que es practiquen a l’educació des de fa segles.  Si aquestes disciplines es dediquen a  l’aprenentatge cerebral ens haurien de fer reflexionar sobre la millora de la pedagogia i també de la pedagogia equivocada o de la pedagogia inútil, producte més de la intuïció i la transmissió  que de la recerca.

I abans parlava de no descobrir el que ja està descobert. Quan un s’introdueix en la neurociència  hom se n’adona que tampoc els educadors ho han fet tan malament en molts aspectes. La Pedagogia fa temps que sap que els possibles efectes de l’experiència educativa sobre el desenvolupament personal de l’alumnat estan fortament condicionats, entre altres factors, per la seva competència cognitiva general o pel seu nivell de desenvolupament operatiu. I que els estadis de desenvolupament intel·lectual, amb fluctuacions en els marges d’edat, són bastant generalitzables en la seva ordre d’aparició. A cadascun dels estadis de desenvolupament correspon una forma d’organització mental, una estructura intel·lectual, que es tradueix en unes determinades possibilitats de raonament i d’aprenentatge a partir de l’experiència.

I, avui dia, mitjançant la neurociència, se’ns diu que el cervell neix amb una herència genètica, però que es fa amb l’experiència epigenètica i que és plàstic (sembla que la plasticitat és una de les característiques més excel·lents del cervell humà per possibilitar l’aprenentatge). S’adapta a les situacions canviants i als desafiaments de l’existència, però, al mateix temps, dóna forma a la nostra vida a escollir noves conductes, experiències, emocions i vivències. I confirma el que sempre hem anat observant i comprovant en els processos d’ensenyament-aprenentatge. Fa temps sabem i apliquem que el que li passa a un infant o adolescent no és únicament el que es veu del seu comportament, sinó el que l’envolta que li provoca aquest comportament. La Pedagogia li ha anat dient atenció a la diversitat i  inclusió, sense deixar de banda  la importància del context a l’educació dels éssers humans. Quan a la Pedagogia del segle XX va entrar com a idees força la diversitat i el context, va haver-hi un canvi paradigmàtic de la forma de veure els processos educatius. I en això s’està encara actualment.

Ens diuen que l’anatomia del cervell és immensament complexa, i encara no es coneixen bé les estructures i les interconnexions de les seves nombroses parts. I això passa també en els processos educatius que també són molt complexos i més en la realitat del segle XXI, on els canvis socials han estat vertiginosos. Benvinguda sigui tota disciplina i tota obra que aporti coneixements per millorar l’educació de la humanitat i no si sols ho fan per millorar les entrades pressupostàries dels autors o de les empreses.