Actualitat

Nikole Hannah-Jones: «Tots els pares creuen en la igualtat, fins que afecta al seu fill»

“Tots els pares diuen que creuen en la igualtat, que volen que tothom tingui els mateixos recursos… fins que afecta al seu propi fill. I llavors diuen: ‘Vull que el meu fill tingui el millor’ I faran tot el que tinguin al seu abast per garantir que els seus fills ho obtinguin. I quan ens trobem en una situació de relacions de poder, en què hi ha qui té més riquesa i més estatus, aquesta gent és qui pot garantir més recursos per als seus fills, fins i tot recursos públics, i els altres no. La segregació es crea a través de les polítiques i alhora es reforça per tries individuals.” Davant d’aquestes decisions individuals que fomenten la desigualtat col·lectiva, la periodista del New York Times Magazine especialitzada en segregació escolar i desigualtats, guanyadora d’un premi Pulitzer, Nikole Hannah-Jones, defensa: “La resposta a la segregació escolar ha de ser sistèmica, a través de la política.”

“He passat molt del meu temps com a periodista escrivint sobre segregació escolar, i fent-ho en estats demòcrates o progressistes. Visc a Nova York, que és vist com el gran ‘melting pot’, la ciutat més diversa del món, molt progressista… i que alhora també té el sistema més segregat dels EUA. No és un ‘melting pot’: pots ser igualment divers i segregat al mateix temps. Hi ha moltes cultures i races diferents que viuen a Nova York, però estan molt segregades. I ho estan no pas perquè els racistes seguidors de Donald Trump hi donin suport, no… Molts progressistes blancs volen creure que el problema amb les desigualtats i la segregació escolar es deu als dolents racistes blancs… quan en efecte el problema de fons… és de la gent blanca. I no importa quins polítics hi hagi al capdavant”, va sentenciar a principis de desembre en un debat organitzat per l’associació Catesco en el marc del Fòrum Global de la UNESCO contra el Racisme i les Discriminacions.

“Les resistències més grans que he trobat a l’hora de combatre la segregació escolar ha estat en les ciutats blanques més progressistes dels EUA. L’estat més segregat per a la població negra als EUA és Nova York, i per a la població llatina és Califòrnia. No ho són ni Mississippi, ni Alabama o Geòrgia… Els estats que segreguen més els infants no són pas els del sud dels EUA, sinó els estats més blaus”, va lamentar. I, com a exemple, va exposar: “Quan a Nova York vam tenir un superintendent que volia dessegregar les escoles, els pares progressistes blancs van sortir-li al pas i el van combatre ferotgement. I no va durar gaire fins que el van fer fora. I el següent, aquest punt ja no el va ni esmentar.”

Vista aquesta situació, va sentenciar: “No hem de convèncer els racistes conservadors blancs, sinó aquells que estan al nostre costat.”

Segregats per llei… o no

Hannah-Jones va traçar un esbós ràpid de la discriminació patida per la població negra als EUA: “Els nens negres tenien prohibit l’accés a l’educació pública, per llei. També tenien prohibit llegir! Fins i tot tenir un llibre era il·legal!” Després es va autoritzar a què anessin a escola, però a unes escoles diferenciades de les dels blancs, fins que el 1952 la Cort Suprema va declarar il·legal la segregació. “Des de llavors vam veure una evolució, fins a arribar al pic de la integració el 1988. Després, una Cort Suprema cada cop més conservadora ha anat fent que cada cop fos més difícil dessegregar les escoles a través de les seves sentències.”

En una comparativa ràpida amb Europa, l’exeurodiputada francesa de Renaissance Salima Yenbou va sentenciar: “Aquí no hem tingut per llei una separació racial… però els resultats a dia d’avui són els mateixos que als EUA.” La també francesa Sylvaine Baehrel, del Collectif Apprendre Ensemble, va explicar: “A les escoles del sector públic majoritàriament hi van alumnes d’entorns desafavorits, mentre que a les escoles privades hi ha molt pocs infants d’entorns desafavorits i una gran majoria d’enfants d’entorns molt afavorits. Tenim una societat a dos nivells: els alumnes d’entorns diferents no es relacionen entre ells. Tenim una societat que no se socialitza, és la fi del viure junts, és el desenvolupament de la por a l’altre.”

Hannah-Jones va alertar: “Les lleis no necessàriament canvien les realitats sobre el terreny, si aquestes lleis no compten amb recursos per implementar-se. Les lleis no necessàriament canvien les ments i els cors de la gent, és la capacitat del govern per implementar-les el que ho pot canviar. I no hi va haver una voluntat real que s’implementés el dictamen de la Cort Suprema. Per tant, la llei podia haver canviat, però si aquesta llei no compta amb mecanismes per entrar en vigor, la realitat no canvia.”

Així doncs, la situació de segregació escolar als EUA persisteix: “Els alumnes blancs pobres van fins i tot a escoles més diverses que no pas els alumnes negres de classe mitjana. I també tenim molt de ‘white flight’ des de les ciutats: les famílies blanques es muden a les urbanitzacions de l’entorn, on és prohibitiu viure-hi per a la gent negra.”

“Un sistema d’apartheid”

La francesa Sylvaine Baehrel i el belga Nico Hirtt (Appel pour une école démocratique) van centrar les seves intervencions en ressaltar com l’existència d’escoles privades fomentava la segregació escolar. Hannah-Jones va donar per vàlid l’argument, però hi va afegir una capa més de complexitat: “Dieu que a Europa les escoles privades seleccionen l’alumnat. Però als EUA, les escoles públiques també. A Nova York diem que un nen pot anar a qualsevol escola del seu districte… si tens bones referències i l’escullen. A les escoles públiques més selectes molts alumnes negres no hi poden anar, i tenim instituts públics en què hi ha només 9 alumnes negres i 3 llatins. Quan el 75% dels alumnes de les escoles públiques de Nova York són negres i llatins! És un sistema d’apartheid, i són escoles públiques! Tots plegats estem pagant perquè certs membres de la societat tinguin una educació privada gràcies als diners públics.”

En els moments posteriors a la sentència que declarava inconstitucional la segregació, “el que es va fer va ser forçar, a través de les lleis, que fos impossible escapar-se de la integració. Perquè si no, d’una altra manera la gent tria segregació. Llavors, els busos escolars van servir perquè les escoles reflectissin la realitat de l’àrea: si la ciutat era un 30% negra, l’escola havia de ser un 30% negra”.

“La raó per la qual la integració va funcionar no va ser perquè els nens negres de cop esdevinguessin intel·ligents pel fet de seure al costat d’un nen blanc, no. Va funcionar perquè els nens negres van rebre allò que ja rebien els nens blancs. Si posem un nen negre allí on hi ha nens blancs, tots aquells recursos que proveïm als nens blancs, els nens negres també en gaudeixen. Aquesta és l’única raó per la qual la integració funciona, perquè els nens negres van accedir a les escoles de qualitat de les que gaudien els nens blancs des de sempre”, va exposar.

Escola i sistema econòmic

L’escola com a agent social pensat per millorar l’estatus del conjunt de la població, doncs, també es va posar en qüestió. Hirtt va sentenciar: “El mercat de treball demanda treballadors molt qualificats, i alhora també treballadors gens qualificats. L’augment de la segregació i de les desigualtats és un signe de la perfecta adequació del sistema educatiu al capitalisme modern. Tenim escoles-gueto de rics i escoles-gueto de pobres. A la Federació Valònia-Brussel·les hi ha més d’un 50% d’alumnes que freqüenten escoles amb una forta segregació social: això ens impedeix de créixer junts, d’educar junts en una societat democràtica. I aquesta segregació té un impacte directe en les desigualtats d’aprenentatge.”

Hannah-Jones va sumar-s’hi: “El sistema que en diem de béns públics està expressament dissenyat per mantenir la jerarquia racial i econòmica preexistent. No és accidental. Diem que el sistema públic està trencat, però no: funciona tal com l’han dissenyat per operar. A les escoles públiques s’hi ha començat a introduir vocabulari capitalista per parlar de béns públics… No parlem de crear ciutadans, d’educar-los per funcionar en una democràcia…, sinó que només parlem en termes econòmics, en crear treballadors.”

“Els nens negres no tenen res de dolent en ells mateixos. Sembla obvi dir-ho, però el que passa és que hem creat un sistema que constantment els priva d’accedir a barris de qualitat, a escoles de qualitat… I llavors aquí és on es generen resultats molt predictibles. Sabem que alumnes negres poden anar a una escola totalment negra i assolir un gran èxit acadèmic. El problema és quan escolaritzem nens negres en escoles totalment negres en situació de pobresa extrema i a les quals els donem els pitjors recursos. Si hem de segregar els nens, pobres i altament marginalitzats… Els hauríem de donar molts més recursos! Però, en canvi, els en donem menys. I això esdevé un cicle. I llavors ens sentim bé no enviant-hi els nostres propis fills: ‘Ho faria, però el problema és superior a mi.’ Per això, la resposta ha de ser sistèmica”, va concloure.

“Hem bastit tot un sistema que garanteix que la majoria de nens negres no aniran mai a una escola ben finançada, que mai no tindran els millors professors… i que, per tant, no tindran capacitat de competir amb els nens blancs”, va exposar. Després d’escoltar les experiències europees de Bèlgica, França, Catalunya i Espanya, va exposar: “Totes aquestes històries de segregació ens són molt familiars als EUA. Fa temps també vaig anar a una escola segregada de gitanos a Romania, i vaig veure els mateixos problemes. D’una banda, és devastador. De l’altra, em va aportar certa pau. Perquè això et diu que tot això són construccions socials, que sigui quin sigui que és el grup marginalitzat en la societat, que no hi ha res de dolent en la gent d’aquell grup. És la societat que ho determina, que decideixen que els mantindran a la classe baixa.”