Close Menu
El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació

    EL més llegit

    L’art de celebrar amb art

    Inma Buñuales Rodriguez

    Podem fer servir la IA com a cercador? Desinformació i eines per fer una bona cerca

    Paula Miguel (Verificat)

    Per què no parlem de Palestina?

    Joan M. Girona

    Magisteri, ascensor social en crisi

    Josep Callís i Franco

    La Metamorfosi Educativa. Un canvi paradigmàtic cap a la transformació del sistema educatiu

    Francesc Imbernon
    Facebook X (Twitter) Instagram
    Facebook X (Twitter) Instagram
    El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació
    COL·LABORA
    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs
    El Diari de l'EducacióEl Diari de l'Educació

    Opinió
    Oblidem el personatge. Mirem l’escenari!

    Jaume Funesmarç 25, 20255 Mins Read
    Twitter Bluesky Facebook LinkedIn Telegram WhatsApp Email Copy Link
    Segueix-nos
    X (Twitter) Instagram LinkedIn Telegram Facebook RSS
    Share
    Twitter Bluesky Facebook LinkedIn Telegram WhatsApp Email Copy Link

    Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
    Clica aquí i ajuda'ns!

    La sèrie “Adolescència” és extraordinària, impactant. Mereix ser vista. Tots el comentaris experts són més que positius. L’he vist i, com tothom, vaig quedar atrapat des de l’inici. Però, he quedat més atrapat i desconcertat pels comentaris i reaccions, sobre el contingut, sobre el relat. Tothom se centra en Jamie, el noi de tretze anys, que tot just comença la seva adolescència matant una altra persona. Tot són comentaris que expressen por, desconcert pel que ens mostren de la seva vida adolescent, desconeguda, que miren el personatge i desperten angoixes.

    Tanmateix, la sèrie no mostra la vida d’un adolescent que ha matat, sinó que documenta fredament els escenaris adults en què transcorre. I aquests escenaris són els protagonistes i haurien de ser, al meu parer,  la veritable preocupació, allò a què hauria de prestar atenció l’espectador adult, angoixat al veure aquella adolescència.  En el meu cas, confesso que vaig estar a punt d’abandonar-la als cinc minuts. No podia suportar la brutal irrupció policial per detenir un noi de tretze anys, destruint gratuïtament tot allò que l’envoltava.

    El primer capítol documenta com els adults (si més no els britànics) no veiem mai, primer, un adolescent, sinó un assassí. No pensem com actuar per a no destruir més. Sortosament, a casa nostra no és possible la forma com actua la policia, ignorant fins i tot que a la casa hi ha un altre menor que també acaba per terra. Haver matat no suprimeix la nostra obligació per no destruir també la seva curta vida. Responem a la seva acció cercant que esdevingui conscient i responsable de la seva destrucció (que ja no podrà compensar) i que algun dia esdevingui un ciutadà amb capacitat de viure en companyia d’altres persones. Mirin quin és el primer escenari adult per viure la seva incipient adolescència: ser tractat com un criminal adult més (llevat de les maneres formalment curosos dels policies) però està en una garjola més, envoltat de crits, interrogat de la mateixa manera, etc.

    La vida oficial i del professorat van per una banda i la de l’alumnat per un altre

    El segon capítol va sobre la seva escola. Malgrat que tothom va uniformat, allò sembla el caos absolut. La vida oficial i del professorat van per una banda i la de l’alumnat per un altre. El policia esdevé ben bé el filmador de la vida escolar, mentre cerca tan sols l’arma homicida. Al complex entrellat de relacions, submissions, descobriments de la sexualitat, abusos, experiències i conductes ningú presta atenció, ni la mateixa policia que ha d’aclarir el crim. El món de l’adolescent que ha matat no importa a ningú, ni la lògica destructora que ha conduït a aquella situació. El policia té un fill a l’institut i no entén per què alguns dies no vol anar a escola. Aprofitant la visita, li pregunta al tutor i rep com a resposta que ell ensenya història i no sap res de la seva vida. La frase impactant per a l’espectador adult (disculpin l’espèiler) és la que li diu el fill al pare policia: ja tens el teu assassí, ja has resolt el cas, però no saps res de la nostra vida.

    Com a professional de la psicologia em va fer patir molt el tercer capítol. Tots els entesos en sèries televisives afirmen que és el millor tècnicament parlant. Una habitació, dues persones, un diàleg interrogatori. La psicòloga ho fa extraordinàriament bé des del punt de vista formal, pròxima, amable, gestionant la intimidació. Però, el que em desespera, allò en què hauríem de pensar, és la pretensió: intentar aclarir per què ho va fer i explicar-li al jutge si té capacitat per ser considerat responsable. Fa vuit mesos que està tancat (de manera discutible) i els adults continuen entestats a aclarir el perquè, en lloc d’haver construït, d’hora, una relació d’ajuda, terapèutica, per situar a la seva vida la destrucció que encara nega. El món adult continua oferint-li bones paraules, per condemnar-lo millor. L’espectador no pot quedar-se amb les suposades raons de per què ho va fer, sinó amb la seva pregunta final: “jo a tu, com a persona, et caic bé?”. Continua sense importar a ningú.

    El capítol final, el de la família, és el relat de la impotència. Una família destruïda per la destrucció que ha provocat el fill. Un pare que no va poder ser fill i que, desconcertadament, ha anat fent de pare, mentre surava econòmicament. Potser esdevé l’única seguretat a la qual, a la seva manera, no pot renunciar Jamie. I la pregunta que tots es fan, superant com poden la irrupció de la culpa: “què més podíem haver fet?”.

    La sèrie ha sacsejat algunes preocupacions adultes, però no ha de servir per preguntar-nos sobre com són els adolescents, aparentment cada vegada més estranys i desconeguts, sinó per pensar els escenaris adults de desconeixement, oblit i conversió de la seva vida en un continuo “problema”, en els quals els fem viure, sols.

    Si t'agrada aquest article, dóna'ns suport amb una donació.



    adolescència adolescents Netflix opinió Sèries
    Share. Twitter Bluesky LinkedIn Facebook WhatsApp Telegram Email Copy Link
    Previous Article
    Reportatge
    Infermeria, entre el col·lapse i el desaprofitament
    Next Article
    Anàlisi
    Combatent la desinformació als centres educatius: Experiències d’aula
    Jaume Funes

    Psicòleg, educador i periodista

    Related Posts

    Opinió
    El lleure d’estiu, un dret de primera pendent

    maig 9, 2025

    Opinió
    L’Anella Verda: pedalar cap a un futur sostenible

    maig 7, 2025

    Opinió
    L’art de celebrar amb art

    maig 7, 2025

    1 comentari

    1. Martí Teixidó, pedagog dr. on març 28, 2025 8:52 am

      L’adolescència és un assumpte social. Una realitat evident a tothom. Infants adolescents en període d’educació que disposen dels potents mitjans del nostre temps abans d’haver integrat coneixement, patrons, actituds, normes i valors per viure amb llibertat personal i responsabilitat social. Els comentaris són de perplexitat i astorament en veure com es superposen i confonen realitat i ficció. Amb mirada de proximitat hom es pregunta pel paper de l’educació, familiar i escolar, per l‘actuació dels professors, i s’espera la intervenció de la policia i l’ajuda psicològica. Esborronats per la duresa de la situació, el focus es concentra en l’adolescent, la família i l’escola. Cal obrir el focus. No és un assumpte escolar ni familiar, certament on més es pateix, però és un assumpte social. https://educacio-comunicactiva.blogspot.com/2025/03/adolescencia-audiencia-comunicativa.html

      Reply
    Leave A Reply Cancel Reply

    SIGNA

    Per un debat educatiu responsable i respectuós.

    MÉS INFORMACIÓ

    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs
    • Escola
    • Joventut i infància
    • Universitat
    • Llengua i Cultura
    • Comunitat
    • Opinió
    • Blogs

    Vols rebre el butlletí setmanal del Diari de l’Educació?

    QUI SOM?

    Fundació Periodisme Plural

    ISSN 2339 - 9619

    ON SOM?

    Carrer Bailén 5, principal.
    08010, Barcelona

    El Diari de l'Educació

    CONTACTA'NS

    Ana Basanta
     
    abasanta@periodismeplural.cat
    redaccio@diarieducacio.cat
    publicitat@periodismeplural.cat
     
    Telèfon:
    932 311 247

    CONNECTA

    X (Twitter) Instagram Facebook RSS

    AMB EL SUPORT DE

    • Qui som?
    • Consell assessor
    • Catalunya Plural
    • Fundació Periodisme Plural
    • El Diari de la Sanitat
    • El Diari del Treball
    • Qui som?
    • Consell assessor
    • Catalunya Plural
    • Fundació Periodisme Plural
    • El Diari de la Sanitat
    • El Diari del Treball

    El Diari de l’Educació, 2025

    Type above and press Enter to search. Press Esc to cancel.