Opinió

Oblidem el personatge. Mirem l’escenari!

La sèrie “Adolescència” és extraordinària, impactant. Mereix ser vista. Tots el comentaris experts són més que positius. L’he vist i, com tothom, vaig quedar atrapat des de l’inici. Però, he quedat més atrapat i desconcertat pels comentaris i reaccions, sobre el contingut, sobre el relat. Tothom se centra en Jamie, el noi de tretze anys, que tot just comença la seva adolescència matant una altra persona. Tot són comentaris que expressen por, desconcert pel que ens mostren de la seva vida adolescent, desconeguda, que miren el personatge i desperten angoixes.

Tanmateix, la sèrie no mostra la vida d’un adolescent que ha matat, sinó que documenta fredament els escenaris adults en què transcorre. I aquests escenaris són els protagonistes i haurien de ser, al meu parer,  la veritable preocupació, allò a què hauria de prestar atenció l’espectador adult, angoixat al veure aquella adolescència.  En el meu cas, confesso que vaig estar a punt d’abandonar-la als cinc minuts. No podia suportar la brutal irrupció policial per detenir un noi de tretze anys, destruint gratuïtament tot allò que l’envoltava.

El primer capítol documenta com els adults (si més no els britànics) no veiem mai, primer, un adolescent, sinó un assassí. No pensem com actuar per a no destruir més. Sortosament, a casa nostra no és possible la forma com actua la policia, ignorant fins i tot que a la casa hi ha un altre menor que també acaba per terra. Haver matat no suprimeix la nostra obligació per no destruir també la seva curta vida. Responem a la seva acció cercant que esdevingui conscient i responsable de la seva destrucció (que ja no podrà compensar) i que algun dia esdevingui un ciutadà amb capacitat de viure en companyia d’altres persones. Mirin quin és el primer escenari adult per viure la seva incipient adolescència: ser tractat com un criminal adult més (llevat de les maneres formalment curosos dels policies) però està en una garjola més, envoltat de crits, interrogat de la mateixa manera, etc.

La vida oficial i del professorat van per una banda i la de l’alumnat per un altre

El segon capítol va sobre la seva escola. Malgrat que tothom va uniformat, allò sembla el caos absolut. La vida oficial i del professorat van per una banda i la de l’alumnat per un altre. El policia esdevé ben bé el filmador de la vida escolar, mentre cerca tan sols l’arma homicida. Al complex entrellat de relacions, submissions, descobriments de la sexualitat, abusos, experiències i conductes ningú presta atenció, ni la mateixa policia que ha d’aclarir el crim. El món de l’adolescent que ha matat no importa a ningú, ni la lògica destructora que ha conduït a aquella situació. El policia té un fill a l’institut i no entén per què alguns dies no vol anar a escola. Aprofitant la visita, li pregunta al tutor i rep com a resposta que ell ensenya història i no sap res de la seva vida. La frase impactant per a l’espectador adult (disculpin l’espèiler) és la que li diu el fill al pare policia: ja tens el teu assassí, ja has resolt el cas, però no saps res de la nostra vida.

Com a professional de la psicologia em va fer patir molt el tercer capítol. Tots els entesos en sèries televisives afirmen que és el millor tècnicament parlant. Una habitació, dues persones, un diàleg interrogatori. La psicòloga ho fa extraordinàriament bé des del punt de vista formal, pròxima, amable, gestionant la intimidació. Però, el que em desespera, allò en què hauríem de pensar, és la pretensió: intentar aclarir per què ho va fer i explicar-li al jutge si té capacitat per ser considerat responsable. Fa vuit mesos que està tancat (de manera discutible) i els adults continuen entestats a aclarir el perquè, en lloc d’haver construït, d’hora, una relació d’ajuda, terapèutica, per situar a la seva vida la destrucció que encara nega. El món adult continua oferint-li bones paraules, per condemnar-lo millor. L’espectador no pot quedar-se amb les suposades raons de per què ho va fer, sinó amb la seva pregunta final: “jo a tu, com a persona, et caic bé?”. Continua sense importar a ningú.

El capítol final, el de la família, és el relat de la impotència. Una família destruïda per la destrucció que ha provocat el fill. Un pare que no va poder ser fill i que, desconcertadament, ha anat fent de pare, mentre surava econòmicament. Potser esdevé l’única seguretat a la qual, a la seva manera, no pot renunciar Jamie. I la pregunta que tots es fan, superant com poden la irrupció de la culpa: “què més podíem haver fet?”.

La sèrie ha sacsejat algunes preocupacions adultes, però no ha de servir per preguntar-nos sobre com són els adolescents, aparentment cada vegada més estranys i desconeguts, sinó per pensar els escenaris adults de desconeixement, oblit i conversió de la seva vida en un continuo “problema”, en els quals els fem viure, sols.