Opinió

Onades renovadores

Hi ha un cert consens entre la comunitat científica a parlar de tres grans onades de renovació pedagògica a Catalunya. La primera, de 1900 a 1939, a l’empara de la Mancomunitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Segona República; la segona, de 1939 a 1980, abastaria els anys del franquisme i la transició a la democràcia; i la tercera, a partir de 2005, seria la que estem vivint en aquests moments.

La primera onada certament fou promoguda i estimulada per diverses institucions públiques, però també va florir als marges del sistema: en moltes petites escoles de poble i en un nombre prou gran d’escoles racionalistes escampades per tot Catalunya, seguint l’estela de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.

La segona, sense institucions pròpies, amb un professorat depurat, controlat i atemorit, la renovació pedagògica només fou possible gràcies a la iniciativa privada i gairebé clandestina de molts mestres, i va quallar el 1965 amb la creació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que aixoplugava més de 50 escoles. Després de la Llei General d’Educació (1970) i de la mort del dictador (1975), la majoria d’aquests centres manifestaran la seva voluntat de formar part de la xarxa pública i aportar-hi tot el seu bagatge de pedagogia activa i arrelada a l’entorn, i es multiplicaran els Moviments de Renovació Pedagògica i les Escoles d’Estiu arreu del país. A la dècada dels 70, també des dels marges, faran sentir la seva veu les Escoles en Lluita (Sòller, Pegaso…), sorgides de la iniciativa popular.

Cal fer referència a dues propostes originals, fins a cert punt beneïdes per l’administració educativa: les Comunitats d’Aprenentatge i les Escoles Magnet

La tercera onada, l’actual, comença amb un munt de projectes alternatius, alguns dels quals constituiran la Xarxa d’Escoles Lliures (XELL), nascuda el 2005, que tindran un gran protagonisme en el debat educatiu. També hi jugaran un paper significatiu les escoles públiques de nova creació, que tenen la particularitat de néixer amb un projecte educatiu singular i amb un equip de mestres identificat amb el projecte i seleccionat al marge dels procediments habituals. Entremig, cal fer referència a dues propostes originals, fins a cert punt beneïdes per l’administració educativa: les Comunitats d’Aprenentatge i les Escoles Magnet, que sedueixen alguns centres amb problemàtiques socials importants. A tot això, caldrà afegir-hi el Projecte Horitzó 2020, de Jesuïtes Educació, iniciat el 2009, que desencadenarà tot un moviment renovador en diversos col·legis vinculats a congregacions religioses (seria el cas, per exemple, de les Escoles Pies o de les Dominiques, ara FEDAC) i el Programa Escola Nova 21 (2016-2019), amb un impacte mediàtic enorme. El mateix Departament d’Educació cavalcarà aquesta onada, promovent normativament la innovació educativa i creant fins i tot una Secretaria de Transformació Educativa.

Albert Torrent, en la seva tesi doctoral, ha estudiat a fons aquesta tercera onada i posa en relleu les seves característiques principals.

Així com la segona onada de renovació pedagògica, de manera ben explícita, volia connectar amb l’esperit i l’obra de la primera, la tercera es presenta volgudament desconnectada d’aquesta tradició. Començant pel nom: parlarà més d’innovació o de transformació que de renovació, etiqueta que s’assimila al passat, més pròpia de la societat industrial, tan diferent de l’actual, marcada per la globalització, el neoliberalisme, la digitalització i la condició postmoderna. I continuant pels referents pedagògics: els clàssics de la pedagogia progressista del segle XX, llevat de projectes molt concrets, es donen per amortitzats. Certament que és invocada la doctora Montessori, però l’ortodòxia montessoriana la dicten escoles elitistes; a vegades també s’esmenta Freinet, però associat estrictament a les seves tècniques; Dewey és més criticat que estudiat; Freire ha quedat en un reducte; Rosa Sensat és una desconeguda, més enllà de donar nom a una Associació de Mestres; i Meirieu, un clàssic encara viu, sembla una veu que clama en el desert… Quins serien els referents d’aquesta tercera onada? Biesta? Flecha? Gardner? Goleman? Hellinger? Maturana? Naranjo? Noddings? Parellada? Rancière? Robinson? Steiner? Wild?

Aquesta onada tendeix a situar-se en un terreny políticament neutre, als antípodes de la visió marxista tradicional, que veia l’escola com un dels aparells ideològics en mans dels estats i del pensament dominant; i de la tradició pedagògica renovadora, ja des del Moviment d’Escola Nova a començaments del segle XX, que sempre va considerar l’escola com un instrument estratègic per arribar a una societat més justa, pacífica i planetària. Els uns obvien aquest posicionament polític en nom de la tecnologia didàctica i de les evidències científiques; d’altres, invocant un pluralisme mal entès o la voluntat de garantir el benestar de criatures i famílies, situen l’escola en una mena de bombolla cega a la conflictivitat inherent a les relacions socials i de l’actualitat.

S’observa un desacord no resolt quant a l’ús de les tecnologies digitals, que alguns centres han adoptat sense reserves mentre d’altres en fan un ús molt restrictiu

Aquesta despolitització, en canvi, ha propiciat un impuls i una cura especial per les qüestions més pròpiament didàctiques. Començant per l’ús del temps, eliminant rigideses i constriccions innecessàries, i dels espais, tant els coberts (promovent la circulació lliure dels infants, convertint les aules en tallers, ambients, racons, incorporant nou mobiliari…) com els descoberts, transformant els patis en llocs diversificats, amables, que conviden no només a l’esport, sinó també al trobament, al joc… I seguint pels aspectes organitzatius: trencant sovint els agrupaments per edat cronològica; diversificant les formes de treball; atorgant un paper molt secundari als llibres de text en benefici dels materials i situacions autogenerats per la pròpia escola. Això no obstant, s’observa un desacord no resolt quant a l’ús de les tecnologies digitals, que alguns centres han adoptat sense reserves mentre d’altres en fan un ús molt restrictiu.

Aquesta tercera onada es mostra molt atenta al benestar dels infants i sol donar prioritat a les qüestions emocionals i afectives en detriment de les més pròpiament cognitives o culturals. Igualment, atorga molt protagonisme a la singularitat de cada individu en un procés de subjectivació que sovint deixa en segon terme els aspectes col·lectius o la potencialitat del grup-classe. Pel que fa al currículum, aquestes escoles solen ser poc crítiques amb les orientacions oficials: adopten sense recança la seva dimensió competencial i veuen amb bons ulls la literatura feminista, intercultural i ecologista que l’impregna. Pel que fa als professionals, donen molta importància a la cura personal i a les relacions humanes; fan un ús poc visible de l’autoritat, cercant fórmules més indirectes; integren en peu d’igualtat els diversos professionals (docents i no docents) que hi treballen; busquen la complicitat i la participació de les famílies, aprofitant el capital de coneixement i d’experiència que tenen; i procuren establir xarxes d’intercanvi i suport, presencial o virtual, amb d’altres escoles que comparteixen els seus supòsits de partida.

Vistos en perspectiva, les escoles i instituts que protagonitzen aquesta tercera onada de renovació pedagògica fan bandera de la seva heterogeneïtat, del seu eclecticisme metodològic, de la seva disposició a seguir aprenent i a compartir els seus assoliments i els seus dubtes. No és poca cosa!