Actualitat

Organització complexa i aprenentatges hiperpersonalitzats, una jornada amb la Xarxa de centres especials municipals

Les xarxes com a motors de canvi s’estenen per tots els racons de la comunitat educativa catalana. Xarxes d’intercanvi d’idees, estratègies i bones pràctiques, que a la vegada són xarxes de suport emocional mutu, xarxes per compartir alguns problemes i per repartir molts ànims. I tal vegada la més especial d’aquestes xarxes sigui la dels centres especials municipals, la més petita i possiblement modesta, impulsada per la Diputació de Barcelona i formada per nou centres de titularitat municipal situats a Badalona, Gavà, Granollers, Terrassa, Cornellà i Mollet del Vallès.

Aquesta xarxa es va presentar en societat fa un any, i des d’aleshores han fet diverses trobades, per tant ens incorporem a una conversa ja encetada. Ara comencen una ronda de visites per cadascun dels centres que la integren, en el qual l’equip directiu explica als visitants les dinàmiques, les casuístiques, les febleses i les fortaleses. La primera d’aquest tour és l’Escola Llevant de Badalona, un centre especial creat fa gairebé 50 anys que acull infants amb discapacitat variada de la ciutat i dels municipis veïns com Sant Adrià, Montgat o Tiana. Primer farem una posada en comú i després una visita guiada per les instal·lacions.

L’Escola Llevant atén infants de 3 a 16 anys i pertany a l’Institut Municipal de Serveis Personals de Badalona, del qual pengen (entre altres serveis) dues escoles especials més, Can Barriga i Maregassa. La major part d’infants de l’Escola Llevant segueixen en un d’aquests dos centres quan superen els 16 anys, a Can Barriga aquells qui tenen menor autonomia personal i a Maregassa aquells qui poden cursar un programa de formació i inserció (PFI).

La reunió l’obre el diputat d’Educació, Rafa Homet, el qual recorda que la iniciativa de crear la xarxa és “contribuir al sistema d’educació inclusiva”. “S’han generat moltes idees i moltes expectatives i ara ja només toca la tasca fàcil de desplegar el decret”, ironitza. Homet és el representant de l’administració que els convoca però és també un col·lega, ja que ell mateix és mestre d’educació especial en una escola de Sabadell (en aquest cas concertada, per tant no forma part d’aquesta xarxa) i té molt clar que allà és on tornarà un cop acabi la seva aventura política.

La directora de l’escola Llevant, Núria Andreu, explica les característiques de l’escola: tenen 73 alumnes, dels quals la meitat amb un diagnòstic de Trastorn General del Desenvolupament (TDG), entre els quals la major part estarien dins del que es coneix com Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). Els alumnes de l’altra meitat tenen discapacitat intel·lectual, i entre aquests un percentatge important són alumnes amb pluridiscapacitats. Compten amb 35 docents i especialistes (logopedes, psicòlegs, fisioterapeutes), alguns dels quals s’utilitzen per donar suport a 19 infants amb discapacitat que estan escolaritzats en centres ordinaris propers. Es tracta sobretot d’assessorar, no tant d’intervenir. Aquest és un primer punt on els assistents interrompen: “Aquest suport rep algun tipus de finançament?”, pregunten. “No, ens organitzem internament perquè puguin anar un o dos dies a aquests centres sense que això suposi que cap dels nostres alumnes quedi desatès”. Aquests 19 no els compten com a seus, malgrat que en fan el seguiment. Dels 73, n’hi ha tres que fan escolaritat compartida que sí compten com a seus.

Ciutadans de ple dret

La tasca educativa de l’escola Llevant passa per tres objectius, senyala Andreu: que l’alumne tingui una visió positiva de si mateix, que esdevingui actiu i amb capacitat per decidir, i que aprengui a relacionar-se amb el món. “Volem que els nostres alumnes siguin ciutadans de ple dret, i per això intentem fer-nos present a tot arreu”, continua. Qualsevol sarau que s’organitza a Badalona, doncs, ha de comptar necessàriament amb la participació activa dels alumnes de l’Escola Llevant si vol ser veritablement inclusiu i reeixit.

Com és preceptiu en el cas dels alumnes amb necessitats educatives especials, cadascun dels 73 alumnes de l’escola té el seu pla individualitzat. Es fan agrupacions en els quals es valora tant l’edat com el nivell cognitiu i el desenvolupament conductual, després es desdoblen grups per fer treballs específics, en algun cas és individual, després es tornen a ajuntar, es programen sortides perquè són en un lloc cèntric i l’entorn –afirma la directora– ofereix molts recursos (el mateix dia de la visita un grup sortia cap al teatre). A l’escola se li noten els anys, però té els espais ben aprofitats –gairebé tots senyalitzats amb pictogrames i rètols amb consells com “camino sense córrer” o “parlo sense cridar” –, i en funció de les necessitats mouen aules d’un lloc a un altre. Per poder desdoblar un grup, per exemple, aquest any han traslladat l’aula on feien la fisioteràpia a un altre espai, la qual cosa els ha obligat a dividir en dos la sala on fan treball individual les logopedes.

Sobre el repte de la inclusió a la reunió no se’n parla gaire, es veu que ha estat el tema central de trobades prèvies. Amb tot, Homet sí que subratlla que el coneixement que hi ha a l’escola especial és el que s’ha de traslladar a l’ordinària. Coneixement sobre com atendre les necessitats de cada alumne –sobre com personalitzar l’aprenentatge, en definitiva–, però també sobre el que anomena “l’organització complexa”. “Aconseguirem una escola inclusiva el dia que siguem capaços que la majoria de centres puguin organitzar-se amb la flexibilitat i complexitat que té un centre com aquest, cal un canvi de cultura organitzativa que no és senzilla”, m’explicarà després. Però això, suposo, passa també per baixar ràtios.

L’organització és, efectivament, un dels “punts forts” de l’Escola Llevant, segons apunta la seva directora a l’exposició al grup. Els altres dos són l’equip de professionals i les famílies. “Fa temps ens havia fet una mica de cosa que vinguessin, però ara les tenim sempre per aquí, organitzen un munt de coses i col·laboren molt”, explica Andreu.

Alumnes que no mengen i alumnes que mosseguen

Amb tot, en el torn d’intervencions salten dos punts que són els que acaparen bona part del debat. El primer és sobre el menjador. Una docent de la xarxa comenta que a la seva escola els preocupa molt que determinats alumnes no mengen res. “Us passa?”. Sí. A l’Escola Llevant també passa, i sort en tenen de comptar amb cuina pròpia i una cuinera que també és molt flexible i intenta, dintre de la rigidesa del menú escolar, reservar plats per a determinats infants que rebutgen qualsevol altra proposta culinària. Una altra parla sobre la formació que s’ha de fer als monitors cada cop que canvia l’empresa que s’encarrega del menjador, ja que cada infant té les seves particularitats i alguns per exemple s’alimenten a través del botó gàstric.

L’altre tema estrella del debat és segurament el més complex: “Què feu quan un alumne té una crisi violenta?”. Ho pregunta una docent amb una mà embenada, conseqüència de la mossegada recent d’un alumne. Tothom sembla tenir experiències similars, i per tant ningú s’espanta massa, però ho consideren un problema sobretot perquè a determinades edats l’alumne que pega als companys és més gran i fort que la mestra. Comentaris: “En algun cas hem hagut de trucar l’ambulància”; “Nosaltres fem servir un cambra, el deixem allà fins que es tranquil·litza”; “cada vegada tenim més alumnes amb problemes de salut mental”; “nosaltres vam demanar ajuda al departament per un cas en concret i ens van dir que, si érem un centre d’educació especial, això ho havíem de saber gestionar”. “Falta formació?”, pregunta Homet. “De fet, nosaltres fem formació en suport conductual positiu a altres centres”, diu la directora. “Doncs potser un dia hauríem de fer una sessió específica sobre aquesta qüestió”, respon el diputat. Cal seguir teixint la xarxa.