Opinió

Pensaments d’una educadora confinada

Personalment encara no me n’acabo de fer la idea. Van passant les hores i els dies. A estones se m’oblida tot, i de cop i volta torno a connectar amb aquesta situació que estem vivint per primera vegada totes i tots. I el més bèstia és que no només passa aquí, sinó que està passant a nivell mundial. Se’m fa molt estrany pensar que no només jo estic a casa sense poder sortir, sinó que milions de persones estan igual. A moments se’m fica a dins del cos una sensació de soledat, la qual reconec i decideixo escoltar una estona (però no massa, perquè fa por) i després intento recordar que no ho estic, de sola, per sort.  I seguidament, penso en tota aquella gent que sí que ho està i un malestar molt profund s’apodera de mi. Aquesta situació no és igual per totes les persones i jo em considero molt afortunada per la situació en què m’ha agafat aquesta mala passada. Crec que és important que totes aquelles persones que tinguem una situació que ens ho permeti, busquem la manera d’ajudar la gent més vulnerable. Però a part d’això, que ho necessitava dir, jo venia a parlar sobre una altra cosa.

En primer lloc, vull dir que a la meva pàgina de Manualitats Infantils faig propostes perquè hi hagi on escollir en el moment en què algú vulgui fer una activitat. Però soc molt conscient de la dificultat d’aquests moments per tanta gent que ha d’estar-se a casa amb els infants sense sortir i poder fer vida normal: on tot queda més repartit, més organitzat, on cadascú té una rutina que funciona (més o menys, però hi és) amb la família. Per tant, mares, pares i gent amb infants confinats, si us plau, respecteu-vos els dies grisos. En cap cas s’espera de vosaltres un non stop d’activitats plàstiques amb els vostres fills/es. Els dies grisos (i negres!) són naturals, i més en la situació en què estem actualment. Cal acceptar-los i sentir-los, compartiu aquests dies amb els vostres, demaneu allò que necessiteu i expresseu el que sentiu. Sembla que el nostre futur pròxim ha quedat difuminat per una boirina que, de moment, no se’n va i és normal que necessitem queixar-nos, parar, entristir-nos, angoixar-nos, enfadar-nos  o que no entenguem què ens passa, però tinguem aquell noséquè a l’estómac que et treu la gana.  També és bo agafar-nos aquesta situació per fer coses que abans no fèiem, per reflexionar, per gaudir de la gent amb qui estem, per descobrir-nos a nosaltres mateixes i anar trobant la manera de posar-ho tot en una balança i mirar de trobar un cert equilibri.

En segon lloc, si cal dir al vostre fill o a la vostra filla que avui no us sentiu amb energia per fer una ovella amb cotó fluix, digueu-li. Potser s’enfadarà, potser es posarà trist/a, es frustrarà o potser ho entendrà i decidirà fer una altra cosa, però en tot cas això forma part de la vida i ho podem acompanyar perquè sigui totalment sa. No hem de respondre sempre amb somriures, i tampoc hem d’amagar les nostres angoixes o les nostres emocions, sinó que justament les hem de compartir i parlar-ne. Si necessiteu parar i no esteu d’humor per fer activitats, ho dieu acompanyant-ho d’una explicació (més llarga o més curta, depenent de l’edat dels infants). Les respostes emocionals que els surten per encarar els obstacles que es troben dia a dia, són el camí per anar descobrint la manera de buscar alternatives i estratègies per aconseguir allò que volen sense patir un bloqueig emocional. Oferir-los pactes, en aquests casos, pot anar molt bé. I sí, és clar, de vegades res funciona. El caos s’instal·la i ens asfixiem per moments. Respirem.

Per acabar, només em queda escriure molts ànims a totes les persones que ens estem comportant, pensant i prenent decisions en base al fet que formem part d’un col·lectiu. Vist així, és bonic, oi? Estaria molt bé seguir-ho fent per sempre més.