Opinió

Per a què serveixen les belles arts?

És molt fàcil explicar què fem: llegim fragments literaris i veiem seqüències de pel·lícules i les comentem. La meva feina consisteix en activar el debat i anar donant elements que els ajudin a comprendre el text que tenen davant, sigui una novel·la o una pel·lícula.

Insisteixo, quan parlem de qualsevol de les belles arts, que no tinguin pressa, que entretinguin la mirada damunt la pàgina del llibre o damunt les imatges. A poc a poc i amb bona lletra, com es deia abans, i més amb aquestes generacions sempre amb el coet al cul, que obliden que molts viuran cent anys.

Avui, per exemple, els he mostrat la pintura de Brueghel Paisatge amb la caiguda d’Ícar. No els he dit el títol i no els he explicat res de res abans de l’estona que hem passat mirant la pintura. Després els he convidat a que expliquessin què hi veien. Mans enlaire: que si un home que llaura la terra, que si un pastor, que si el mar, que si les roques, que si aquell paisatge que es veu més lluny… i tot era veritat. Però només un ha dit: al costat del vaixell hi ha unes cames que surten del mar, com si algú s’estigués ofegant.

Ah, sí! –ha assentit tota la resta. Fa natació sincronitzada?, els he preguntat, i la resposta ha sigut una riallada general. Aleshores els he anunciat al títol de la pintura. Paisatge amb la caiguda d’Ícar.

I qui és aquest Ícar? Tres o quatre mans alçades i una nena ha explicat el mite. Ha sortit Dèdal, el laberint, el Minotaure i Ícar. I aleshores han arribat a la conclusió que aquelles cametes eren del jove fill del constructor del laberint. M’hauria agradat llegir-los el poema d’Auden sobre aquest tema, però eren de sisè i he pensat que ja en tenien prou. Potser un altre dia els hi llegiré però que cadascú entengui el que bonament pugui. Tenen tota una vida per acabar traient-ne més suc.

Sabem que tots acabaran sent com Ícar; volen enlaire, es fan la seva experiència i construeixen el seu trajecte de vida i a nosaltres només ens queda esperar que si arriben a caure estiguem al costat per ajudar-los

Però mentre estaven contemplant encuriosits la pintura he interpretat el mite com mai abans l’havia contemplat, com mai abans l’havia pensat. I és per això pel que serveixen les belles arts: per tornar a interpretar el món.

M’ha commogut imaginar-me el patiment de Dèdal, un pare que veu com van caient les plomes de les ales que ha construït per al seu fill amb la pretensió d’escapar d’aquella presó i comprovar que no li ha fet cas. El noi vola amunt cap al sol sense recordar l’avís patern, sense fer cas de la veu de l’experiència. He pensat en l’esforç d’aquest home vell intentant frenar el seu fill sense sort i contemplar com en un primer moment el seu cos es perdia entre els núvols i després desapareixia dins les aigües, unes aigües que acabaran portant el seu nom.

I he mirat la colla de la classe amb tendresa, amb ulls de mestre o de pare i m’hauria agradat dir-los el que fos per evitar que experimentessin els mals del món, que el meu consell els evités un patiment i que jo prengués la decisió per ells. És un exercici inútil, ho sé prou bé. L’experiència no es regala com podem fer amb una pilota o un joc de màgia. L’experiència només es mostra. Els grans desitgem el millor per als més joves. Ens desvivim per evitar-los segons quins sofriments –recordeu el pare de la pel·lícula La vida és bella –, volem desitjar-los tota la sort del món, però sabem que tots acabaran sent com Ícar. Volen enlaire, es fan la seva experiència i construeixen el seu trajecte de vida i a nosaltres només ens queda esperar que si arriben a caure estiguem al costat per ajudar-los a recollir les restes del naufragi i acompanyar-los quan decideixin tornar a començar.

Ajudar-los que el seu camí els faci més bons, sobretot més bons, més a prop del patiment dels altres.

Si més no, que alguna cosa quedi en el llibre de la vida, com ha quedat al mar el nom del bellíssim cos del jove que va voler arribar a tocar els raigs del sol malgrat els avisos i el dolor del seu pare.

Però penseu, si volem consolar-nos, que res serà inútil.