Entrevista

“Per aprendre cal establir relacions de significat amb allò que ja sabem”

“No sabem tot el que cal saber ni de bon tros, però hem començat a establir les bases de què significa aprendre per al cervell”, es llegeix a les primeres pàgines del llibre 10 idees clau: neurociència i educació. Aportacions per a l’aula. En aquesta obra del 2018 s’apunta que l’educació és “amplíssima”, ja que s’exercita tant dins de les aules com fora i que les emocions exerceixen una influència particular en cada etapa del desenvolupament d’una persona.

Marta Portero Tresserra, coautora d’aquest llibre, és doctora en neurociències, investigadora al Grup de Neurobiologia de l’Aprenentatge i la Memòria de l’Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona. Portero destaca que el seu treball consisteix a intentar traslladar les troballes de la neurociència i de la psicologia a l’educació, per ajudar els docents a prendre decisions fonamentades. Amb ella dialoguem sobre el que ja es pot donar per après a les neurociències.

En el vostre treball d’enllaç entre la ciència i els educadors, què haurien de comprendre els docents sobre nens, adolescents o universitaris, per arribar millor als alumnes?

Aquí, el procés a destacar és consolidar la memòria. Les persones aprenem connectant els nous aprenentatges amb allò que ja sabem. D’aquí ve la importància que el docent sàpiga quin és el coneixement previ que tenim sobre allò que ens està ensenyant i que contribueixi a establir relacions de significat entre el coneixement nou i el que l’alumne ja té a llarg termini en la seva memòria. Que el mestre ajudi l’alumne a fer aquestes connexions amb tasques específiques és molt rellevant perquè és així com un saber es consolida a llarg termini.

Per exemple, si vull que aprenguis sobre una part del cervell que s’anomena hipocamp, com a docent he d’intentar facilitar aquesta relació de significat i parlar-te, per exemple, de l’Alzheimer, que ja tens emmagatzemat. Doncs, et dic, doncs, que amb aquesta malaltia la part del cervell que primer comença a neurodegenerar és l’hipocamp. Aquesta connexió pot ser fonamental.

Com s’enfilen els mecanismes d’aprenentatge i memòria al cervell?

Tenim molts sistemes d’aprenentatge i memòria diferents. En funció del sistema d’aprenentatge i memòria que estiguem analitzant hi ha uns circuits cerebrals o altres que hi intervenen.

Si organitzem la memòria, podem diferenciar la memòria sensorial de la de treball o de llarg termini, cadascuna amb els seus circuits neuronals. Però, a més, dins de cadascun d’aquests circuits, com ara el de la memòria a llarg termini, tenim estructures que estan darrere de l’aprenentatge o actuant per a la memòria del tipus explícit (amb dos subtipus) i d’altres que sostenen la del tipus implícit, on hi ha vuit sistemes diferents.

Com es traslladen les troballes de la neurociència i la psicologia a l’educació?

Quan em pregunten què puc fer, la resposta és una altra pregunta: de quina mena d’aprenentatge parlem?

Perquè això depèn de la disciplina: si parlem de tocar el piano o aprendre ciències i fins i tot de recordar una vivència, per exemple, i també del nivell (o la pràctica) del que aprèn. Cada sistema d’aprenentatge i memòria té circuits neuronals específics. Per tant, aprenem de manera diferent en cada cas.

A totes les persones s’activa la mateixa arquitectura cerebral per a una activitat determinada?

És molt semblant. Per exemple, per aprendre a tocar el piano, la diferència ve donada pel fet que tinguis experiència com a intèrpret o siguis novell. Això és crucial. En un novell s’activen estructures diferents que en un expert en un instrument. És a dir, que s’activen diferents circuits segons el nivell d’expertise de cada persona. La pràctica i l’entrenament faran que es vagin enfortint i creixent les connexions cerebrals dels circuits de la música. Això és el que podem veure en un cervell i de la mateixa manera passa amb tots els aprenentatges.

Aleshores, l’esforç cognitiu és diferent i també les emocions (la por, l’estrès) davant d’una experiència nova?

Això és el que s’anomenen processos de neuroplasticitat. La plasticitat cerebral (i neuronal) té a veure amb els canvis estructurals, bioquímics i funcionals dels circuits del cervell en base a les experiències que vivim i a les nostres conductes. El nostre cervell canvia i, especialment, les connexions entre neurones es modifiquen sobre la base de l’experiència, que fa que tinguem més connexions, més eficients i més ràpides.

Precisament, per la importància de l’experiència en les connexions neuronals, es parla de la revolució dels sèniors, com opera el pas del temps en les funcions cognitives?

Hi ha algunes funcions cognitives que augmenten amb l’edat, efectivament, i d’altres que semblen disminuir. Per exemple, a donar definicions —o explicacions sobre un concepte— és una cosa en què puntuem al nivell més alt a la vida al voltant dels 50-60 anys. I, en canvi, hi ha tasques de memòries de treball i de processament de la informació (retenir molts números, per exemple) en què puntuem més alt al voltant dels 20 anys.

Pel que fa a les llengües estrangeres, quant influeixen la nostra oïda i la formació de l’aparell fonador en qüestions com ara pronunciar paraules d’un idioma nou?

En el cas dels idiomes, passem per períodes de sensibilitat en allò que seria la identificació de sons. Per començar, poder identificar tots els sons de tots els idiomes del món, el que seria el llenguatge universal, només ho podem fer durant els dos primers anys de vida (per això la llengua materna). Només de nadons estem preparats per discriminar tots els sons existents. A partir d’aquell moment, hi haurà alguns fonemes que ja no podem diferenciar i anirem perdent aquesta habilitat al llarg de tota la infància. És una incapacitat per a la discriminació fonètica que patim els adults, si no hem estat exposats prèviament a un idioma.

És important, doncs, que els professors d’idiomes comprenguin quins són els límits d’aprenentatge dels infants i els adolescents.

A partir de l’idioma a què t’exposes, el que parlen els teus pares, i fins als 6 o 7 anys estem en un bon moment per aprendre idiomes d’una manera òptima. A partir dels 7 anys i durant la resta de la vida, és clar que podem aprendre un idioma nou, fins i tot amb 80 o 100 anys, encara que canviï l’esforç cognitiu. Als 5 anys, els nens ho fan sense esforç.

Sabem que hi ha neurones especialitzades en nombres determinats, per exemple, en el tres o en el deu, potser un avantatge evolutiu davant dels depredadors, és això la nombrositat?

Sí, l’especialització de les neurones en determinats números és un fenomen que es diu nombrositat. Sembla que a l’hora de néixer ja tenim circuits cerebrals amb certes capacitats numèriques. De manera innata, fem diferències de quantitats, perquè hi ha un cert coneixement matemàtic d’estimacions. Són com a mecanismes precursors de la capacitat matemàtica i del càlcul. Després aquests coneixements van canviant quan fem tasques d’àlgebra i càlculs, ja que s’activen altres estructures. A les matemàtiques parlaríem del lòbul parietal, el lòbul temporal i també l’escorça prefrontal, que allotgen els circuits que participen en àlgebra, matemàtiques i geometria.

Per això els danys cognitius que poden aparèixer després d’un cop o un succés traumàtic…

En funció de la part de l’escorça que es faci malbé, s’explicaran les lesions a nivell funcional que la persona tindrà. Sabem, per exemple, que el lòbul temporal de l’hemisferi esquerre és un lòbul que participa en la comprensió del llenguatge i ens podem quedar amb alteracions del llenguatge. Si el dany afecta el lòbul parietal, els dèficits tenen a veure amb el càlcul i els processos atencionals.

També es parla d’una comprensió de certes estructures geomètriques com una cosa intuïtiva i innata, ja que en alguns pobles aïllats poden comprendre conceptes geomètrics a partir de la percepció de punts, línies, triangles…

Sí, sembla que els conceptes geomètrics tenen un component molt innat a la nostra espècie. Això s’ha investigat amb tests en nens o en diferents cultures, i té a veure amb la capacitat de percebre estructures geomètriques de manera natural. Se les anomena intuïcions geomètriques.

Què diria davant de l’afirmació “no som només cervell”?

La comunitat científica sosté que això implica parlar del que anomenem ‘ment’, que equivaldria a separar la ment i la nostra consciència subjectiva (sobre nosaltres mateixos i el nostre voltant) del que serien el cervell, les hormones, o sigui, el cos. Des de la ciència sabem que la ment i la consciència sorgeixen de l’activitat del cervell. De fet, la nostra consciència subjectiva és conseqüència i fruit de l’activitat cerebral, que rep informació de l’entorn i del cos. Amb això, genera la nostra consciència, els nostres pensaments, les nostres emocions i determina i decideix les nostres conductes.

Finalment, en educació, com poden contribuir a un mateix objectiu la psicologia i la psicopedagogia amb la neurociència?

De fet, el que anomenem neurociència no és només la investigació on hi ha bioquímics i una molècula que s’allibera. Això per a l’educador té poca rellevància. Aquí la investigació necessària parteix de la psicologia cognitiva i de la psicobiologia, per tal que els que ensenyen comprenguin els processos psicològics bàsics per afavorir els aprenentatges. La psicobiologia és la que dóna la base fisiològica d’aquests processos d’aprenentatge, de les emocions, de l’escriptura, de l’estrès, de la vigília, fins i tot de les diferents fases del son i dels somnis mateixos.

Article traduït d’ Agencia SINC